Agafada al vol

Les llengües creixen. En terminologia tenim mots inequívocs per referir-nos a cadascun dels conceptes útils en una branca de la ciència o de la tècnica, en un àmbit d’especialitat qualsevol.

De fet, la dinàmica de novetats, descobriments i avenços fa que anem incorporant paraules noves; a partir dels mecanismes propis de la nostra llengua o bé agafades directament d’una altra llengua en què s’hagi originat la noció en qüestió.

Però les llengües també minven. I una cosa que no s’explica és per què anem esborrant del nostre vocabulari paraules precises que formen part de la nostra quotidianitat.

No fa gaire, en una conversa telefònica, ma mare m’explicava que mon pare no s’havia trobat gens bé durant uns quants dies. Tanta pluja seguida havia anegat les hortalisses que havia plantat i estava tan enrabiat que s’havia entretingut a salvar alguna cosa del naufragi enfangant-se entremig dels solcs. De resultes de la proesa, se li havia pinçat un nervi i li baixava un mal terrible des de l’anca fins al sofratge, que no el deixava ni dormir a les nits.

Vaig entendre que la dolença se li acabava, si fa o no fa, per la part inferior de la cama, però no us hagués pogut indicar amb l’índex quin era el lloc precís al qual es referia. En vaig prendre nota i, després de fullejar virtualment uns quants diccionaris, ara ja me’n queda clar el concepte i moltes altres coses més.

Sofratge no apareix als diccionaris generals. L’hem d’anar a buscar al DCVB, que ens remet a la variant sofranya. En l’entrada de sofranya, ens apareix una llarga llista de possibilitats per referir-nos a “la part posterior de la cama, oposada al genoll”. Tenim diverses opcions femenines: sofraja, sofralla, sofraia i sofraina. I diverses opcions masculines: sofrage, sofratge i sofragi. Vuit, en total.

A partir d’aquí, hem trobat que la variant estàndard, recollida al DIEC, és sofraja. I encara, al GDLC, s’afegeix una altra opció possible per designar aquesta zona tan concreta del nostre cos: buit popliti. Si mirem al sud i anem a consultar el DNV, descobrim que la forma sofraja remet a garreta. De fet, també als diccionaris bilingües castellà-català i a la inversa d’Enciclopèdia Catalana ens ajunta sofraja i garreta com a possibles traduccions de la designació castellana corva.

Per cert, segons el Termcat, en anglès, la llengua més prolífica en la creació de termes nous, l’equivalent a sofraja és  bend of the knee ; és a dir, corba del genoll. No han trobat una fórmula més curta?

No ho puc entendre. Com pot ser que, tenint nosaltres deu maneres possibles per anomenar la part oposada al genoll, m’hi hagués referit fins ara amb un vulgar aquí  ? Què ha centrifugat fora del meu repertori aquesta determinada etiqueta?

Ara que m’hi he posat, repasso els noms que he retingut per fer referència a les parts de les cames: taló / turmell o garró / canyella o séc de la cama / panxell o tou de la cama / genoll / cuixa / natges o anques.  Les segones opcions són potser d’abast més restringit, però igualment familiars per a mi.

Per què he perdut el sofratge, doncs? Potser mai mai cap mosquit es va encapritxar d’aquesta zona per alimentar-se, ni m’hi vaig pegar cap cop prou fort que em fes anar plorant a casa, ni cap objecte tallant em va esqueixar la pell d’aquest plec de la cama. No m’hi vaig haver de referir mai potser. Però tampoc ningú del meu voltant fins al dia que mon pare es va excedir collint les hortalisses xopes?

No m’ho puc creure.

—

Fotografia: Ariadna Guiteras