Agafada al vol

A què dediquem les hores de la nostra vida? En una enquesta trobaríem moltes respostes diferents a aquesta pregunta, però el fet de viure al poble o de viure a la ciutat ens condicionaria el resultat en gran manera.

Al poble a l’estiu les collites són variades i multicolors. Qui té la sort de formar part de l’òrbita d’un pagès que fa plantes per a consum propi sap que aquesta estació proporciona excuses per estrènyer els vincles familiars o veïnals compartint els excedents de la producció, si tot va bé.

D’aquestes vacances, si n’esbrossem les hores mortes sense fer res de bo, ens quedarà la imatge dels de casa pelant tomaques, trossejant-les i omplint ampolles i escaldant-les per tenir el rebost ben fornit durant l’hivern. També les variacions diverses practicades per disfressar la sobreproducció de carabassons: crema de carabassó, truita de carabassó, freginat, carabassó en pasteta, carabassó a la llanda…

També, finalment, les estones de calda davant de la foguera fent rustifaci: coent els primentons rojos més voluminosos i les albergínies més arrodonides i molludes i la delicada operació posterior de pelar la crosta negra socarrada per deixar la carn flonja i carnosa d’aquests fruits a punt d’amanir.

Les llesques de pa de pagès torrades amb una capa generosa d’albergínia escalivada i les tiretes d’adorn del primentó roig per damunt regat amb un bon raig d’oli de casa són sovint el menú de trobades col·lectives. No m’imagino un estiu sense aquest plat.

Com és evident, el rustifaci ebrenc és l’escalivada d’arreu. I tot i que al DCVB en parla com a “cuinat compost de diverses coses i preparat sense mirar-s’hi gaire”, molts parlants en fem un ús exclusiu com a sinònim de primentó i albergínia escalivats. El blog La cuina de tots natros ens ho especifica així igualment.

Aprofitant aquesta postal gastronòmica, he remirat d’on deu venir aquesta parauleta i he trobat que, a les Actes del dotzè col·loqui internacional de Llengua i Literatura Catalanes, en un dels comentaris de peu de pàgina d’un article titulat “El lèxic de la decadència en els estudis etimològics”, el filòleg Emili Casanova formula la hipòtesi que el mot rustifiseri, que no he trobat a cap banda, és fruit del creuament de rostir i rústic i que d’aquí vindria el nostre rustifaci. En fi, tant hi fa.

Mentre la terra generosa i les mans treballoses continuïn fent possible aquests productes, no deixaren mai de practicar aquests rituals tan genuïns ni de venerar aquest plat tal com ho feia el bon poeta Vicent Andrés Estellés.

Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat, tallat en tires.
Conte llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb 
els productes de la terra. 

A la salut de tots!

—

Imatge de la Viquipèdia.