Envenzió

Sabem que la moda en la indumentària és fruit de la deliberació d’un grup d’experts. En canvi, les tendències que ens indiquen les paraules que ens pertoca usar segons la nostra generació, el nostre entorn social i el context concret en què interactuem verbalment amb un o més interlocutors no sabríem dir si obeeixen a algun criteri predeterminat.

Resulta ben curiós, doncs, observar la relació entre utilitat i moda en l’àmbit de la lexicologia.

El corpus lingüístic que hem heretat les persones que ens hem criat en un entorn rural conté algunes particularitats, a part de les diferències dialectals, amb relació al corpus rebut per les que no s’han mogut mai d’una gran ciutat.

He comprovat moltes vegades que en el parlar local ebrenc tenim etiquetes per designar conceptes que a l’àrea urbana són ignots. Un dels primers mots que vaig descobrir que nosaltres usàvem i que a la ciutat no tenia parangó va ser botana, en el sentit de forat produït a la roba per una espurna de foc o per la cremada d’una cigarreta.

Evidentment, les paraules que s’esvaeixen més aviat del nostre repertori segurament són les que van associades a tasques que s’han deixat de fer, a objectes que han perdut la funcionalitat, a elements que ja no ens són útils per sobreviure.

Més enllà d’això, hi ha conceptes que objectivament continuen tenint utilitat i que, en canvi, cauen inexplicablement en l’abandó i en l’oblit. Fa poc em va venir al cap una paraula que usava sovint ma iaia i que fa molt que no sento dir a ningú.

Si algú digués aquesta frase: “M’ha vingut l’envenzió de demanar un croissant” probablement endevinaríeu fàcilment què significa aquesta paraula tan peculiar. De fet, quan la vaig buscar al diccionari, em va sorprendre que la definició que en dóna el DCVB sigui només aquesta: Desviació de la línia vertical.

De tota manera, recordo que en el sentit que la coneixia podria ser sinònima de temptació o, fins i tot, d’inclinació reprovable a fer una cosa.  Encara que disposem de la paraula temptació, en envenzió no hi ha el matís religiós. Per què l’hem acabat perdent, doncs?

M’intrigava igualment esbrinar si el meu record tenia una base real o si era una recreació mental que podia estar una mica esbiaixada pel pas del temps. I gràcies al mestre Google he pogut comprovar que, efectivament, aquesta paraula té també un sentit figurat.

Ho constatareu llegint un fragment (1) de l’escena en què Manelic, l’heroi de Terra Baixa, s’embranca en el report d’un somni mig sobrenatural mig eròtic:

“I l’aigua que comença a bullir, bullir i treure una mena de fum negre… I entremig d’aquell fum que em surten unes… unes coses estranyes, amb uns ulls i uns braços i… i una mena de faldilles que mai s’acabaven; que no ho sé si eren bruixes o si no ho eren, de bruixes… I una d’aquelles… envenzions, vet aquí que es va tornar més maca! … que semblava la Mare de Déu de Rocalaigua. I ella que em fa agenollar. “

Què fa, doncs, que una paraula útil s’arraconi per sempre? Què ha de tenir, per contra, per ser sentida com una paraula moderna? Continuarem vivint amb aquesta incògnita; tot i que intuïm que usar ara mateix segons quin vocabulari ens faria ser expulsats immediatament de la casa dels que es comporten amb correcció i bones maneres.

Jo mai mai diré bollaseginera o cascàries. Ho juro.

(1) Dossier pedagògic de Terra Baixa d’Àngel Guimerà, direcció de Hasko Weber

Bolla: residu excrementici que queda a la pell o a la roba, especialment a les calces (Tortosa).
Seginera: Engonals.
Cascàries: Brutícies acumulades de no rentar-se.

Imatge de l’escultura del Manelic a la muntanya de Montjuïc, de Jaume Meneses

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *