Gemma Pasqual i Escrivà

La xemeneia no tirava i el pare evocaria aquelles nits de l’horta amuntegant, penosament, la llenya per a la nit famosa de NADAL.

La guerra és trista, tenyeix de negre els colors, de gris les alegries, res no és com era, res no és com és. Nadal ja no és una data esperada i enyorada pels nens.

T’adones que ja no ets un nen, ja tens catorze anys, les mans plenes de durícies, de tant de treballar en el que pots, al camp, de manobre, del que fóra per tal d’alleugerir la càrrega de la mare que es matava a netejar en aquella casa de rics, la que tots anomenàvem la casa de la tísica. La paraula solitud va prendre cos en la meua vida. La Nit de Nadal seria la nit més trista de l’any, ja no em quedava família. Em van afillar a cal meu amic Vicent, on malgrat tot el que estava passant, continuaven vivint, impertorbables, com una gran pinya, intentant bastir de normalitat aquella gran bogeria que ens duia cap a la destrucció.

Son pare, al matí, en arribar del forn s’asseia a esmorzar, envoltat de gats afamats. Els agafava amb el peu i els llençava al cap del corral. La senyora Carme li servia, si era el cas, una sardina, un tros de pa i el barral de vi. El senyor Vicent agafava una ceba, d’un cop de puny l’obria damunt la taula i se la menjava crua. Admirava aquell home, admirava la força i la certesa del seu cop de puny, i pensava en el meu pare, lluitant al front, sense cap ceba per a dur-se a la boca. Aquelles petites estampes feien que el meu amic fóra un privilegiat, malgrat la guerra tot hi seguia en ordre: sa mare, havent dinat, escurava els plats i es canviava de roba, es vestia «de diumenge» per asseure’s en una habitació, al costat d’una finestra, per mirar qui passava. Estava molt guapa. Jo pensava en ma mare, en el temps que feia que no la veia mudada, en el temps que feia que no es pintava el somriure, ma mare, la meua estimada mare, a la qual ja no interessava gens mirar qui passava.

Aquella trista Nit de Nadal vam sopar asseguts a la pobra cuina, al voltant d’un fogueret encès. Si bé m’estimàvem com un fill, no era la meua família. La senyora Carme era molt bona dona; conscient de la meua pena, mirava d’animar-me i va fer un gran àpat, un plat de fesols bullits, damunt el qual el pare del Vicent ruixava culteranament un all tallat acuradament, i costelles torrades al foc, foc de carbó.

            –Ja heu menjat prou xulles, se n’heu cruspit dues, deixeu espai per a les postres.

El menjar era escàs i la nostra gana immensa, com escau a un parell d’adolescents.

Per postres, castanyes, figues seques i, com no, torrons per a fer una festa com cal, comprats amb un gran esforç, no estaven els temps per a celebracions. Uns torrons que anaven dins una capseta de fusta. Torró de cacau, oliós, un plaer per al paladar.

            –No en mengeu més, que aquests torrons són molt calents –ens advertia la senyora Carme. Ens en menjàvem només una talladeta. No n’hi havia per a més.    

Malgrat la guerra, les persones intentaven treure forces de flaquesa i fer les festes com sempre. Des del carrer arribava l’enrenou dels qui celebraven el Nadal amb soroll, anant i tornant pel carrer. D’altres, en canvi, es tancaven a pany i clau a sa casa, plorant els absents sense tenir un rosegó per a distreure la gana.

El pare del Vicent sotjava els badalls de les portes, les mínimes escletxes per on podia penetrar el fantasma del fred. La xemeneia no tirava, el fum s’escampava per tota la casa i una boirina gris omplia l’estança. Feia fred, molt de fred. Teníem prunyons a les orelles, al peus; ens friccionàvem amb una mà les orelles, un peu contra l’altre, i encara ens picaven més, era un desesper. La tieta del Vicent ens recitava oracions que calia que repetírem perquè no ens picaren. Jo no ho feia. M’havia estat hores resant perquè mon pare passara aquestes dates amb la família. Després vaig rebaixar les meues peticions, només volia estar amb la mare, i ni tan sols això em van concedir. Estava molt enfadat, no tenia ganes de resar, estava convençut que les meues oracions no eren escoltades. M’havia fet gran, de cop, les il·lusions de petit s’havien esvaït, ja no volia ser papa, ni guàrdia d’assalt, només volia que la guerra s’acabara. Aquesta era l’única raó per la qual encara pregava Déu.

Fragment de Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova) Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.barcanova.es/pdf/pdf/fichas_tecnicas/%23%23–BG00074101_1.pdf

http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html