Linguofília

La llengua és com el fang per a l’escultor, com el color per al pintor, com la tela per al dissenyador, com les notes per al músic… Amb la matèria primera de les paraules -o encara més simplement, dels lexemes i morfemes- podem generar pensament lliure, discursos bellíssims o paraules inaudites.I al mateix temps, aquest element indispensable per viure en societat és quotidià, ordinari i, sobretot, compartit per tota la comunitat de parlants.

Per pura casualitat, acabo de recopilar tres mostres recents de linguofília en diferents llengües. Linguofília és una paraula que em vaig empescar fa un temps per referir-me a l’amor per les paraules. Necessitava aquesta etiqueta precisa i no la trobava enlloc.

De fet, aquesta paraula té unes arrels molt profundes, ja que està formada per un prefix i un sufix clàssics. És simplement el resultat de combinar la forma prefixada del mot llatí lingua, ‘llengua’, i la forma sufixada del mot grec philía, ‘amor’.

I les mostres de què us vull parlar són tres bons exemples d’aquest sentiment, tot i que  tenen l’origen en llocs ben diversos: la moderna Catalunya ancestral; l’eterna França glamurosa i l’organitzada Alemanya eficient.

En primer lloc, vaig llegir al diari que a Santa Maria d’Oló han creat un web per donar a conèixer les paraules pròpies d’aquest municipi i dels voltants: Olonismes. En aquest espai virtual els olonencs tenen un rol actiu per recopilar els tresors locals i, a més a més, sembla que busquen maneres per fer-ne una sana ostentació pública. D’això, en diríem també autoestima lingüística.

D’altra banda, fa només unes hores he rebut una oferta de formació de la llibreria La Central molt xocant: un taller per transformar deu paraules proposades per la Setmana de la llengua francesa en objectes de tres dimensions, a partir de les quals s’han de crear frases tòtem. Què podríem arribar a dir amb ambiancer, à tire-larigot, s’enlivrer, charivari, faribole, hurluberlu, ouf, timbré, tohu-bohu i zigzag? Imaginació al poder!

Finalment, avui mateix, el recull de premsa sobre les llengües que difon la Diputació de València contenia un article del diari digital Deutsche Welle sobre La casa de les paraules, que és com anomenen l’Institut de la Llengua Alemanya, en el qual s’explica que lingüistes de la ciutat de Mannheim han estat arxivant dialectes i investigant el registre col·loquial alemany des de 1964. Un detall il·lustrador: tenen més de 16.000 cintes magnetofòniques amb 4.500 hores de grabació de dialectes alemanys.

Si tot això no és amor en estat pur, digueu-me què és.

Icona dels olonismes

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *