En siguem conscients o no, en parlem o no, ens cridi l’atenció o ho ignorem amb sornegueria, les llengües ens allunyen o ens ajunten com poques coses al món.
Ens allunyen en un context de fricció, de conflicte d’interessos, d’exercici de prepotència dels que retenen el poder. I, per contra, ens ajunten perquè són un potent marcador grupal i un actiu cultural d’incalculable valor emocional i patrimonial. Un exercici de creació i transmissió col·lectiva únic.
València és una urbs que he descobert fa molt poc. Aquest estiu la vaig visitar per primera vegada, tot i que he viscut anys i anys a només un parell d’hores de distància en cotxe.
València ens ha obert de nou les portes aquesta setmana en un escenari de reflexió per a promotors de les llengües perifèriques de l’Estat. Un espai d’intercanvi d’estusiasmes, d’apostes engrescadores i de complicitats humanes.
I en aquesta València amiga, de la mà dels amfitrions de la Diputació valenciana, alguns de nosaltres hem viscut experiències iniciàtiques: la primera mascletada a la plaça de l’Ajuntament plena com un ou i una impagable visita guiada per la ruta modernista de la ciutat.
La nostra conductora experta, del club de viatges Fil-per-randa, ens va mostrar en un temps rècord l’evolució històrica de l’urbanisme valencià des del segle XIX ençà. Si en una mateixa persona s’ajunten la claredat, la correcció lingüística, la plasticitat en les explicacions i el bon tracte, el grup la segueix de manera incondicional. I aquest va ser el nostre cas.
Descobrir els tresors modernistes de la capital fallera ha estat una grata sorpresa. Al costat de la impressionant, futurista i faraònica Ciutat de les ciències i les arts i de la valuosa i ben conservada arquitectura gòtica del centre antic, resulta que aquesta capital ha mantingut, a més amés, una col·lecció preciosa d’edificis modernistes a la zona de l’Eixample.
Davant del primer edifici del nostre itinerari, la Casa dels Dragons, de l’arquitecte Cortina, la guia ens remarcava els diferents elements que fan singular aquest exemple de modernisme historicista. I els dragons són un element imaginari recurrent d’aquest corrent artístic. Els dragons o els fardatxos, ens diu.
Les similituds fonètiques, morfològiques i lèxiques entre les varietats valenciana i tortosina són tantes i tantes que hi ha poquíssim espai per a la descoberta i l’estranyesa. I fardatxo és un punt de trobada més.
Fardatxo és una paraula d’origen aragonès que diem, segons el DCVB, des de Gandesa a Elx. La forma estàndard és llangardaix; nom d’un rèptil sauri. Més enllà del diccionari, es tracta d’un animal fràgil, en perill d’extinció; la versió en miniatura del mític monstre de les llegendes que hem beatificat.
A partir d’ara, per a mi, serà també l’emblema d’aquest viatge.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
(y, por poner un pero, la guía hablaba rápido, jeje)
Fins aviat!
Molt bé, però, parlant del País Valencià, es troba a faltar la forma sarvatxo, septentrional, que sempre m’ha fet gràcia, i que ja vaig incloure al meu Diccionari Triat (i inconclús) internàutic, l’adreça del qual adjunte.
I un preguntat personal. La mare de la meua esposa, de Martorell, es deia Teresa Tor. Alguna possible relació?
http://diccionari-triat.com/diccionari-triat.com/index.php
salut!
El món digital és un espai fantàstic per intercanviar paraules. Algú va dir que Mossèn Alcover ho hauria tingut molt més fàcil si hagués pogut tenir aquesta eina.
No tinc res a veure amb Martorell, però es veu que som un grapat de tereses que compartim cognom, ves per on.
Salut,
Teresa
Moltes gràcies per l’enllaç al vostre diccionari!