Agafada al vol

Som les paraules que diem

21 de febrer de 2014
0 comentaris

Equiliquà

Seria estrany posar-nos a parlar de paraules sense fer notar que avui celebrem el Dia Internacional de la Llengua Materna. I què entenem per llengua materna? Doncs, la llengua inicial, la llengua primera a la llar; que en molts casos pot ser més d’una.

De fet, ara mateix coexisteixen moltes llengües familiars diferents en la nostra societat. I, fins i tot, fem perviure vestigis del llatí, que des de fa segles ja no és la llengua materna de ningú.

Si heu estat seguint el programa El foraster de TV3 recordareu el capítol de Salardú en què apareix un esquetx centrat en la paraula equeliquà, dita per un treballador de la Brigada municipal. El presentador, Quim Masferrer, remarca que feia temps que no sentia aquesta paraula i afegeix que ell la pronuncia d’una altra manera: ecoliquà. Jo diria que havia sentit sempre aqualiquà. Per tant, de moment, ja en tenim tres versions diferents.

En pocs dies, a més a més, me l’he trobada dos cops en converses amb persones que tenen entre quaranta i cinquanta anys. Probablement ara ja no la deuen dir els joves, però de tant en tant encara la podem caçar al vol no només als pobles sinó també a les ciutats.

I què en diuen els diccionaris? Mutisme absolut. No és una paraula catalana. Per això no apareix als diccionaris catalans. Ara bé, per Internet, en trobareu mil i una versions; amb combinatòria de vocals diverses, junta o separada… Curiosament, hem localitzat també un llibre de contes que porta per títol: Èquili qua!

Després d’una certa dedicació, doncs, de consultar presencialment els diccionaris d’una biblioteca de tres plantes i de recopilar informacions disperses, podem concloure que l’adaptació a la nostra llengua hauria de ser equiliquà [ekilikwá].

Aquesta opció queda avalada pel fet que la recull el nou Diccionari normatiu valencià, com un adverbi usat col·loquialment, que significa “en efecte, efectivament”. 

Més enllà de la disbauxa en la combinatòria de les vocals, no seria gens estrany que haguéssim acabat fent ben nostra aquesta expressió. Fet i fet, hi ha una pila de llatinismes que hem adaptat a l’ortografia catalana i hi ha moltes pàgines web que en recopilen llistes i llistes: currículum, ràtio, quòrum…

Però la peculiaritat d’aquest mot és que no el trobem documentat en cap diccionari llatí: ni als antics ni als que hi ha disponibles en línia. D’on surt aquesta expressió, doncs?

En aquest punt, he de lamentar que els quatre cursos acadèmics que em vaig dedicar fa molt de temps a estudiar ardorosament llatí no em serveixen de gaire. Tinc una sospita, però. Els diccionaris llatins recullen la partícula interrogativa emfàtica “ecqui” que vindria a dir “és que…?”. D’altra banda, també he trobat “aliqua” que és un adverbi que entenc que significa “d’alguna manera”.

Aleshores, m’imagino un final de conversa entre romans que anés d’aquesta manera:

– Ecqui aliqua? (És així? / És tal com t’ho dic?)

– Ecqui aliqua! (És així! / Efectivament!)

Si aquesta faula fos real, hauríem descobert l’origen d’una divertida manera de mostrar el nostre consentiment.

Informació d’última hora: Eugeni S. Reig recull èquili qua al llibre Valencià en perill d’extinció amb el sentit de “Precisament això i no una altra cosa” i diu que aquesta locució deriva de la italiana eccoli qua. A Elx s’usa la variant formal ècoli qua, més acostada al seu origen italià.

Sembla que tot plegat és més senzill del que m’imaginava, vaja.

Imatge d’un llenguatge inventat pintat en una paret.

Guai!
05.04.2015 | 3.00
Eixamorar
29.11.2013 | 6.40
Basquejar-se
14.09.2018 | 6.40

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.