Mandongo

Provar de recollir la memòria oral dels més ancians de la tribu comporta sorpreses diverses. Una de les principals és l’enorme vocabulari que s’ha tornat solatge desconegut per a les joves generacions.

Sense les paraules precises no es poden donar a conèixer les pràctiques i els costums que havien perviscut durant segles fins no fa gaire. Quan es perden formes de vida, es perden les paraules que les han vehiculat. I què ens en queda? Només la voluntat de conèixer; el diàleg per fer possible la rememoració del passat; el gest d’arreplegar els records encara vius i fer-los immortals escrivint-los.

He anat a veure l’obra de teatre Acorar de Toni Gomila. És un festival de paraules. Una reivindicació agredolça de la tradició. Una introspecció sobre el que anem deixant indolentment pel camí i el que adoptem amb una naturalitat acrítica. Un espectacle basat essencialment en la dicció, en què tanmateix el gest i, sobretot, el posat són imprescindibles.

Acorar significa ficar una cosa fins al cor. En el ritual de la matança del porc, vol dir clavar un ganivet al cor de l’animal. Eines, accions, diferents parts del cos i productes elaborats amb la seva carn constitueixen l’àmplia terminologia d’aquesta pràctica ancestral, en declivi a les zones rurals de Mallorca i també fora Mallorca.

El poder de la cultura se’ns evidencia quan tenim el plaer d’accedir a una experiència com aquesta representació teatral. Després dels aplaudiments, i encara a les butaques, corrien els elogis i afloraven les vivències personals dels que encara hem viscut aquesta pràctica en un entorn real; no com una celebració folklòrica.

A casa criàvem un porc cada any. Tenia un corral propi i pudia tant d’hivern com d’estiu. Recordo els grunys quan li abocaves el menjar i la força del seu cos. Quan li arribava l’hora, el degollaven i moria dessagnat estès damunt d’una post. Era molt trist.

Aquell dia, però, era una festa familiar. Calien moltes mans per trossejar-lo, trinxar la carn i adobar tot el que se n’aprofitava. Les dones abillades amb davantals i ben arromangades trafegaven durant hores: preparant el farcit dels embotits, netejant els budells i escaldant-los, tallant la ceba i el greix… En definitiva, fent el mandongo. Les mandongueres expertes comandaven les ajudants com un exèrcit disciplinat. I al final del combat, entraves al rebost i penjats a les canyes s’hi gronxaven el llom empebrat, les botifarres negres, la llonganissa, la cansalada…

El DCVB diu que mandongo significa el “conjunt d’operacions que es fan des que el porc és mort i obert per a elaborar la seva carn i vísceres i fer els embotits”. Segons el diccionari etimològic de Joan Coromines, aquesta paraula està emparentada amb mandonguilla, que prové del castellà: albondiguilla per encreuament amb mondongo. I el diccionari de la RAE d’Espasa-Calpe ens diu que hacer el mondongo significa “emplear los intestinos y panza del cerdo en hacer morcillas, chorizos, etc”.

Fa molts anys que no fem el mandongo a la família. Però al poble tothom sap quan és dia de mandongo. Les carnisseries en fan dos cops per setmana i si compres l’embotit acabat de fer és més boníssim.

Ara els porcs moren en privat en una sala asèptica d’un escorxador controlat. Ni tan sols les gallines i els conills moren a mans de qui els ha de cuinar, perquè ben poca gent encara en cria per a l’autoconsum. Criar bestiar ha esdevingut un esclavatge incompatible amb l’estil de vida a què ens hem avesat. I, a més a més, cal tenir coratge per matar un animal, per fendre-li el coll amb un ganivet i subjectar-lo amb força mentre convulsiona fins a perdre la vida.

Si ja ens prenia el cor veure-ho, passar a la pràctica del sacrifici d’una bèstia ens resulta impossible. Hem perdut la necessitat i els sentiments han castrat aquest costum. En fi, cal tenir coratge per acorar i no ens pot prendre el cor fer-ho.

Som en un escenari d’incerteses constants i l’espectacle de Gomila i un munt d’iniciatives públiques i particulars busquem ancorar les nostres paraules. Ancorar no ve de cor, però explica com de fondes són les conviccions que ens mouen.

Imatge del blog: Agronotícies.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *