Només la veu és el poema de Zoraida Burgos que probablement es va llegir més cops durant el dia d’ahir; en català i també en algunes de les més de vint llengües a què ha estat traduït. Són uns versos que elogien el poder que té el llenguatge poètic per fer tangibles sentiments que no ho són d’entrada; per fixar per sempre un pensament, un gest o un paisatge efímer.
En un moment salvatge com el nostre, enaltir la bellesa dels poemes em sembla un acte de rebel·lió. La sublimació de les paraules es contraposa als crits i al desordre, a la impulsivitat i al materialisme imperant. I aquest acte insòlit d’introspecció i de retorn a l’espiritualitat cal que tingui lloc en un escenari tranquil. Llegir poesia demana silenci.
“Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.”
En aquests primers versos, Zoraida ens indica quina és la condició per poder escoltar “el so profund dels morts” i per percebre “els signes ara obscurs de la mirada”.
Introspecció i silenci seran el nostre antídot davant de la banalitat, del desànim, de la inhumanitat que ens assetja. I aquest equilibri ens farà més forts i alimentarà el nostre coratge per enfrontar-nos a l’adversitat.
La revolució poètica ha començat.
Ceràmica de Lídia Serra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!