Agafada al vol
Som les paraules que diem
Tenora
Què tenen la música i la literatura en comú? Escoltem amb les orelles o llegim amb els ulls i ens impregnem de les sensacions encriptades que algú ens envia perquè la nostra part immaterial s’activi. La música i la literatura són una provocació per a l’ànima.
Fa no gaires dies vaig assistir a un concert de l’Esteve Molero Quartet, que és una formació jazzística que ha convidat la tenora a fusionar-se amb el trombó, la bateria, la guitarra i el contrabaix en unes interpretacions particulars plenes de força.
Quan sento de lluny una cobla algun fil m’estira sempre a acostar-m’hi. L’elegància de les sardanes es mostra en la seva sonoritat, en el moviment dels sardanistes, en la discreció dels intèrprets. L’Esteve Molero fa experiments amb la cobla. La fa parlar altres llenguatges i se’n surt.
En aquesta audició, amb el viatge en solitari de la tenora al terreny de l’exploració musical, descobrim una sonoritat nova que lliga la potència del jazz amb un estendard del nostre llenguatge tribal. Comproveu-ho: Silenci blanc és una peça que exemplifica aquesta complicitat fantàstica.
Tenora és una paraula femenina. Una paraula que em remet a una au cantadora, no sé per què. Com l’alosa, la merla o l’oreneta.
Foto de Josep Patau
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!