Uva

Quan comencen els nostres records? Sempre he cregut que hi ha records que estan ancorats molt al començament de la nostra existència. En tot cas, un dels records primerencs que conservo és el de la primera paraula sencera que vaig llegir a parvulari.

A escola teníem unes llibrets amb fulls plens de fragments sense sentit que ens feien llegir una vegada i una altra: ma, me, mi, mo, mu, pa, pe, pi, po, pu. Mostràvem un sentit de la disciplina lloable, la gent menuda de la meva generació. Cap història, cap sentit aparent i, tanmateix, teníem fe que allò ens comportaria alguna cosa bona.

Devia tenir, doncs, quatre o cinc anys quan vam començar amb la cartilla d’aprendre a llegir i recordo nítidament l’estranyesa que em va provocar llegir en veu alta la primera paraula sencera. Tres lletres: uva i una imatge d’un carroll de raïm aparellada. També recordo la pregunta que vaig fer: Senyoreta, per què posa uva aquí si això és un raïm?

Més endavant, quan ja aprenia a memoritzar els dies de la setmana, un dia li vaig preguntar a ma mare: Com diem lunes, nosaltres? La manera que teníem de parlar no tenia nom per a la gent del meu voltant. Ens comunicàvem amb paraules anònimes.

També tinc present una nit que mon pare va arribar amb un conte que li havien donat a l’oficina de la caixa d’estalvis. Era el primer llibre que veia escrit en una llengua estranya, que resultava que era la nostra!

Des dels últims vint anys ençà, he sentit arguments i contraarguments sobre la conveniència o els perjudicis d’apostar per l’aprenentatge de la lectoescriptura en una llengua que coincideixi amb la llengua inicial dels alumnes. Què podria afegir ara en aquest apunt que fos una novetat en aquest assumpte?

Qualsevol model d’aprenentatge deu tenir els seus beneficis i els seus inconvenients. De fet, en un context multilingüe com el que tenim ara mateix, el debat clarifica més quin és el punt clau del conflicte. Qui ha posat damunt la taula la conveniència que els alumnes de famílies de llengua amaziga aprenguin a llegir i a escriure en aquesta llengua? O que els que tenen el wòlof com a llengua familiar facin el seu procés d’iniciació a la lectoescriptura en la seva L1?

Ningú, evidentment. Aquest no és el debat. El pols de força contra el sistema d’immersió lingüística a les escoles públiques catalanes i l’atac incessant contra el reconeixement del català com a llengua vehicular té la mateixa motivació que tenia la meva cartilla de lectura dels anys 70.

No es tracta de trobar un sistema millor o més respectuós amb la llibertat de les famílies. Es tracta de buscar la minorització d’una llengua que es considera de segon rang, un perill, una nosa…

La legitimitat de qualsevol sistema escolar rau en els objectius que busca aconseguir. El que funciona ara mateix busca el coneixement per part de tota la població de dues llengües que tenen la consideració d’oficials, des del respecte. Calen tants escarafalls encara?

Per cert, el raïm era negre; no era Wert.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *