Santi té petit nas
Oriol, saps què? Què, Núria? Mon pare no té nas. Doncs, ma mare és xata. I saps què li passa a en Santi? Qui és en Santi? Mon germanet petit. Té nas de trumfo? No, té el nas ben xic, com un pèsol.
Oriol, saps què? Què, Núria? Mon pare no té nas. Doncs, ma mare és xata. I saps què li passa a en Santi? Qui és en Santi? Mon germanet petit. Té nas de trumfo? No, té el nas ben xic, com un pèsol.
Els mafiosos i assassins tenen un “jefe”, que es diu Metó (és a dir, “matón”), pretenien que la gent no exercís el seu dret democràtic a expressar-se i van carregar contra ells -fins i tot amb pilotes de goma-, causant 900 ferits. Per què? Perquè no volien que la gent votés i es van posar
La cuina de la Núria i l’Enric és ben subtil: un cartell a favor del referèndum enganxat a la nevera, una tovallola amb la senyera estesa a la galeria i, cada nit a les deu, agafen l’olla per fer la cassolada.
L’Alicia era argentina, maca, jove i treballadora. Per poder-se pagar la universitat, feia hores extres en una bugaderia. La Remei era gracienca, prima, vella i estalviadora. Un dia va tacar les estovalles i va anar a ca l’Alicia a posar-hi remei.
En Paco és pagès, li agrada el camp i estima la terra. Ara que s’ha acabat el bròquil, l’ha substituït per api, però vet aquí que l’api tampoc no va ve per al seu tros i cal segar-lo ben arran.
Heus ací que, en un país ben llunyà, els reis traficaven amb armes, els governants robaven a cabassos i ens espoliaven i no hi havia separació de poders. El que sí que hi havia eren sobres blancs, targetes negres i caixes dobles. I, si ho criticaves o en volies fugir, garrotada. I si volies exercir
Un ocupant allotjat en un creuer té gana, tant gana, que surt del vaixell, s’allunya del port i se’n va directament a un xiringuito de la Rambla, agafa un gelat, però quan es gira l’amo el veu i li pren de les mans, tot dient: Si vols, paga’l, com fan les persones honestes.
El president de la primera potència mundial mira el 324 per internet, escarxofat al sofà tot prenent un whisky i amb un cigar a la mà, mentre pentina el gat. El president de la primera potència mundial veu amb els seus propis ulls el cop d’estat contra la Generalitat. El president de la primera potència
Hi havia una vegada un senyor enderiat a destrossar l’autogovern i les institucions catalanes i, llavors, qssdtg (però què fa, senyor, per què em pren el teclat? Que no tinc dret a escriure?)
Són les vuit del vespre, torno a casa després de la feina, mentre la revolta dels somriures va en augment. Sento un soroll, aixeco els ulls i veig un helicòpter policial; de cop i volta, ensopega contra un arbre del passeig i l’aviador perd la roba i cau a terra.
Va somiar que encara vivia en un món caòtic, amb trens que no funcionen, aeroports inexistents, trens buits, diaris mentiders, parlamentaris que foten el camp, poders no separats i governants de sintaxi caòtica. Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era.
Hi havia una vegada, en un país molt llunyà i molt petit, uns conspiradors que no dimitien, uns assassins i violents, una caverna mediàtica i, per acabar-ho d’adobar, un diari local també mentider i difamatori, fins i tot en un moment de dol. I la gent ufana es queixa dels xiulets contra els traficants d’armes.
T’estimo. Jo també. M’encantes. Tu també. Llepa’m. Tu també. Em tornes boja. I tu foll. Sí, sí, exacte, folla’m, que sóc teva. I jo teu.
L’aroma no dóna moral, però hi ajuda. Als 25 anys, la Mònica em va deixar perquè em feien pudor les aixelles i als 30 la Cristina va fer el mateix perquè em feien pudor els peus. Als 35, la Maria no me’n va dir res però sé que fugia dels meus dallonsis. En fi, que
Aquests són dos dels 100 motius per a la independència: Su és una noia alemanya que ha après català a la universitat, ha vingut a viure a Barcelona i a tot arreu on va (supermercat, botigues, cinema…) es veu obligada a canviar de llengua (tot i que no parla espanyol), perquè diuen que no l’entenen