Tot es pot arreglar

A l’inici de la Transició a la Democràcia (sic), la revista “Treball” era l’òrgan central del PSUC i en el seu històric número 476 del dia 11 d’abril de 1977 va publicar el titular de portada: «JA SOM LEGALS», celebrant la legalització del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit Comunista d’Espanya (PCE) que no es faria efectiva fins el 3 de maig.

Gairebé ningú no s’adonava -o no va voler veure-, que per aprovar una estranya constitució dissenyada només amb la intenció perversa d’imposar la monarquia de Franco, els calia aconseguir la rendició i la complicitat necessària dels socialistes, dels comunistes, dels republicans i dels separatistes, tots ells represaliats encara.

Amb la difícil legalizació dels comunistes, les elits del règim tenien el seu objectiu molt a prop i, naturalment, ells ho veien des del punt de vista del vencedor perquè pensaven: «Ja tenim els rojos al nostre bàndol».

CONCLUSIÓ:

Ara que han passat gairebé cinquanta anys, es confirma que els Pactes de la Moncloa per rehabilitar rojos i separatistes, han estat un gravíssim error polític dels demòcrates.

Costa d’explicar l’eufòria de l’esquerra d’aquell moment perquè el «ja som legals» en realitat significava renunciar a la revolució i no a l’inrevés

A partir de la mort biològica del dictador, el pla del règim falangista del 39 consistia a renèixer en forma del règim constitucional del 78, i recollir les deixalles de la dictadura per una banda, mentre que per l’altra havien de segrestar els socialistes del PSOE, els comunistes del PCE i del PSUC, els republicans d’ERC, i també els catalanistes de CiU per portar-los al bàndol de la monarquia.

Els que havien guanyat la guerra, quedarien impunes gràcies a la Llei d’Amnistia de 1977 i podien inventar partits polítics com Fuerza Nueva (FN), Alianza Popular (AP) o Unión de Centro Democràtico (UCD) per exemple, plens de falangistes, membres numeraris de l’Opus Dei, militars i ministres de la dictadura, que es presentarien a les eleccions sense poder ser jutjats per corrupció o per crims de guerra comesos anteriorment.

Al mateix temps, els rojos i separatistes represaliats perquè havien perdut la guerra, gràcies als Pactes de la Moncloa els legalitzaven expressament amb l’excusa d’una falsa Transició a la Democràcia (sic) i podrien tornar de l’exili amb un indult a la mida de cadascú.

Amb aquests precedents tan forçats, els partits polítics espanyols de qualsevol ideologia no han mostrat mai cap intenció de recuperar la legalitat republicana, i no han exigit tampoc mai una Transició a la República que era el que tocava per fer justícia.

Quan Franco va morir al llit, els hereus del règim patien de pensar que al país veí i només dos anys abans, van fer la “Revolució dels Clavells” per superar la dictadura, i allà sí se’n van sortir i van establir la República Portuguesa.

En canvi els espanyols, seduïts per l’enganyifa d’una transició que no transita cap enlloc, i amb la complicitat necessària dels partits polítics construïts artificialment per emblanquir la monarquia de Franco, han consolidat un règim monàrquic amb un rei inviolable i vitalici, exactament igual que era inviolable i vitalici el “caudillo”.