La paradoxa es va resoldre quan van trobar el president republicà d’una Colònia molt important del nord-est peninsular que era a l’exili polític, i li van proposar de poder tornar al país per ser reconegut president de la mateixa Colònia però en una forma legal d’Autonomia, sense haver de viure amagat a l’exili, i el republicà històric s’hi va avenir tot i la condició imposada de convertir-se en monàrquic d’un dia per l’altre. Tothom va poder veure que era un preu caríssim per un republicà.
Aconseguit aquest darrer detall ja ho tenien tot a punt per emprendre el viatge gairebé amb el país sencer dalt del tren i la tripulació contenta de tenir feina, un bon sou i els papers en regla.
La via ferroviària constitucional d’amplada europea, havia superat les revisions legals i reglamentàries, i a sobre de la via es veien ja els incomptables vagons plens de viatgers esperançats que havien comprat el bitllet en les ofertes comercials d’un referèndum amb molta publicitat.
Per majoria van acordar batejar la locomotora amb el nom de “Madrid”, i semblava prou potent perquè tenia els tripulants d’ideologies diferents, fins i tot d’ideologies oposades, però ben organitzats per conduir la màquina tots junts en la mateixa direcció.
L’objectiu ferroviari de la transició a la democràcia era compartit per uns còmplices molt diversos. Hi havia els militars de les forces armades, els falangistes franquistes, els bisbes de l’Església Catòlica, els membres numeraris de l’Opus Dei, la Policia Armada i la Guàrdia Civil, els jutges del Consell Superior del Poder Judicial, com també els anarquistes, els separatistes, els comunistes, els socialistes, els republicans i la Casa Reial amb el rei al capdavant com a conductor inviolable i vitalici, per fer-lo invencible. Res no podia anar malament.
Només tres anys després de la mort biològica del dictador, la locomotora “Madrid” es va engegar majestuosa -de majestat-, per sortir del túnel de la dictadura i seguir la via del trajecte més segur fins a la democràcia.
Passava el temps i mirant per la finestreta, els passatgers no acabaven de veure mai els rètols de la democràcia i des d’alguns vagons es van adonar que no avançaven gaire -o gens-, i tot s’assemblava molt a l’andana de sortida. De fet, la població no s’havia mogut d’allí on era abans de començar el viatge, perquè els maquinistes de dalt de la locomotora distrets amb la feina de governar la màquina, s’havien descuidat de posar el ganxo de tibar els vagons de la societat -per malícia, més que no pas per una distracció-, i ara amb la locomotora lleugera sense arrossegar els vagons carregats de gent, feien aquell negoci que havien dissenyat els hereus del dictador, i obtenien el benefici polític d’una tripulació festiva que es podia mirar de lluny les necessitats socials i escoltava les manifestacions de la multitud com si sentís ploure.
Per fi, al cap de trenta anys, molts passatgers ja havien descobert que la tripulació era massa obedient, incapaç de fer un canvi de via quan per allà on va, no va enlloc. Alguns es van adonar que la transició a la democràcia era una trampa, com un truc de màgia, un eufemisme inventat per distreure la població perquè no s’adoni ningú que l’únic camí transitable és molt diferent, és fer la transició a la república, i no una altra cosa.
Havien viatjat molts anys amb una tripulació de líders que per motius inconfessables tots havien renunciat als seus principis, ja que uns havien renunciat a ser falangistes franquistes de dretes, i altres havien renunciat a ser anarquistes sindicalistes d’esquerres, havien renunciat a ser comunistes, renunciat a ser socialistes, renunciat a recuperar la legalitat republicana, i encara tots plegats dalt de la locomotora semblaven estar agraïts que els deixaven governar per governar, inútilment, sense haver de satisfer les expectatives de ningú.
Un dia, quan ja feia cinquanta anys de la mort biològica del dictador, dalt del tren es va sentir per megafonia -en castellà, naturalment-, que arribaven al final del viatge, i els passatgers dubtaven a baixar a l’andana perquè no veien enlloc el nom de “Democràcia” i tampoc no es veia enlloc el nom de “República”. Només de posar el peu a terra i fer dues passes, sí que van poder llegir els rètols de l’estació i van veure per exemple una fletxa assenyalant cap endarrere, que indicava precisament allà d’on no s’havien mogut, amb una placa on es podia llegir: “Tunel de la Primera Dictadura”, i molts van arrufar el nas.
Al carrer al sortir de l’estació, en comptes d’una parada de taxis hi havia els vehicles de la Guàrdia Civil disposats a punt per mantenir l’ordre. Els maquinistes de la locomotora “Madrid” també eren allà al davant i duien una pancarta enorme amb cinc paraules determinants: “Bienvenidos a la Segunda Dictadura”, i mentre els periodistes feien fotografies, molts passatgers van plorar de ràbia.
Els parents, els amics, els coneguts i el afavorits pel règim del dictador, amb aquell acudit del tren de la transició a la democràcia es pensaven que ja ho tenien tot lligat i ben lligat i res no podia fallar, però es van descuidar de lligar els catalans perquè dalt del tren de la transició els catalans feien coses, es van organitzar i intentaven pensar sense tenir en compte com els havien dit que s’han de fer les coses. En els vagons dels catalans ja es practicava la democràcia i sense baixar del tren havien fet una consulta per canviar de via un dia que passaven per Arenys de Munt, després van fer una consulta popular el dia 9 de novembre de 2014 per decidir el futur polític i, en un referèndum celebrat l’1 d’octubre de 2017, van decidir que volien canviar de via per ser independents en forma de república, per això van idear una estratègia democràtica que consisteix a passar de la llei a la llei pacíficament, però en canvi, des dels altres vagons només tenien el somni d’arribar algun dia a la democràcia i, és clar, esperant, esperant i esperant la democràcia com una única idea fixa, resulta que aquestes coses tan catalanes de voler recuperar la legalitat republicana no les entenien.
La mort biològica del dictador cinquanta anys abans havia estat una oportunitat magnífica dels hereus de Franco per fer el negoci de la transició a la democràcia que ni era transició a la democràcia ni era negoci, doncs només beneficiava als criminals franquistes que quedarien perdonats l’any 1977 amb una llei d’amnistia o de punt i final, i també el mateix any 1977 amb els pactes de la Moncloa es beneficiava als polítics republicans antifranquistes perseguits, reprimits i condemnats fins aleshores per la dictadura de Franco, i que després serien legalitzats per fer-los canviar de bàndol, de manera que podrien fins i tot arribar a la cort de la monarquia, i s’hi podrien mantenir perpètuament amb la condició, això sí, de no incomodar al règim que els havia perdonat. En definitiva, un mal negoci.
Tot lligat i ben lligat, el conte contat ja s’ha acabat, i ja direu si us ha agradat.
COROL·LARI: L’enganyifa de la transició a la democràcia és una obvietat que es va inventar per amagar la transició a la república que era la bèstia negra del franquisme, i és l’únic camí transitable per recuperar la legalitat republicana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!