Diari de Sud-àfrica

Sorprèn la quantitat d’aficionats d’Hondures que han volat fins a Sud-àfrica. Just abans d’una sessió d’entrenament d’aquest equip, oberta a la premsa, dos autocars carregats de seguidors van arribar a les instal•lacions, al nord de Johannesburg. A un Mundial, on la major part de seleccions busquen la calma i l’aïllament, Hondures va entrenar com si fos un grup d’amics, amb les dones a la graderia. Saludant l’afició, firmant autògrafs, fent riure i seguint el ritme de les cançons dels aficionats. Un clima molt sà, positiu, tot i que més d’un pugui pensar que poc adient per treballar. Alguns aficionats admetien haver demanat diners al banc per poder ser aquí. Altres, han guanyat un sorteig i es senten afortunats. Altres, en canvi, tenen diners des de sempre. L’afició hondurenya, doncs, no tindria perquè ser homogènia, però ho és. “El futbol ens ha unit”, comenta un dels afortunats que mai s’ho hauria pogut pagar i, gràcies a un sorteig, és a l’Àfrica.

El 28 de juny del 2009, els militars hondurenys van enderrocar el govern del progressista Manuel Zelaya, afirmant que no tenia suport i que no estava bé del cap. Zelaya va ser expulsat del territori, però va tornar a l’ambaixada del Brasil de Tegucigalpa, per fer pressió, mentre el govern passava a les mans del conservador Roberto Micheletti. L’exèrcit era al carrer, el país dividit, i la tensió anava pujant cada dia.

El 15 d’octubre del 2009, Hondures era portada dels diaris, de nou, però aquest cop, pel futbol. Amb l’exèrcit encara al carrer, la seva selecció somiava en classificar-se pel primer Mundial des del 1982, però ho tenia fotut: havia de guanyar al camp del seu etern rival, El Salvador, i confiar amb que els Estats Units, que no s’hi jugaven res, empatessin o derrotessin a Costa Rica. Quan es va complir el minut 90, Hondures guanyava 0-1, però Costa Rica també ho feia, per 1-2. Llavors, però, el lateral yankee, Jonathan Bornstein, va fer el gol que classificava els hondurenys. La eufòria va esclatar a cada racó del país i Bornstein va trobar-se al mig d’una bogeria col•lectiva com mai s’hauria imaginat.

“Allò ens va unir a tots, per un cop tots érem al carrer celebrant el mateix”, comenten els aficionats. “Va calmar les coses, perquè veiem que tots érem un poble”. El govern de Micheletti, que sabia que tota la comunitat internacional havia definit els fets que l’havien dut al poder com un “cop d’estat”, va intentar fer seu el triomf i va decretar un dia de festa nacional. Micheletti afirmaria públicament que “invitem a casa nostra el gringuito aquest que ha marcat. No li cal ni visat d’entrada, el durem a les millors platges”. Bornstein, un californià jueu que jugava llavors a l’equip dels llatins nord-americans, el Chivas USA de Califòrnia, va donar desenes d’entrevistes a les ràdios hondurenyes. “M’alegra saber que he ajudat a un poble que ho estava passant malament”, va comentar, admetent que no sabia massa bé el motiu dels problemes d’Hondures. Ara, Bornstein ha fitxat per l’Atlante mexicà, mentre, a Tegucigalpa, demanen que li aixequin una estàtua.

“Els gringos sempre ens han tret i, per un cop, un ens ha donat”, reconeixen alguns aficionats hondurenys. De fet, els hondurenys s’autoanomenen a sí mateixos “catrachos”. L’origen del mot vindria del general hondureny Florencio Xatruch, qui el 1856 va liderar amb èxit un exèrcit, format per diferents estats centreamericans, per fer fora de Nicaragua a William Walker i un grup de mercenaris nord-americans, que volien crear, per la força, un estat a la zona per fer de les seves. Segons sembla, la gent de Nicaragua deformaria el nom del general, batejant les seves tropes com “catrachos” en lloc de “xatruchos”. Els Estats Units sempre han posat les seves grapes a la zona, però pocs haurien pensat que arribaria un dia en que també ho farien futbolísticament. Els yankees, de fet, van ser els primers en donar per bo el procés electoral de novembre del 2009, en què guanyaria el conservador Pepe Lobo. Molts estats amb governs d’esquerres encara demanen el retorn de Zelaya i no reconeixen a Lobo. A Hondures, la tensió s’ha rebaixat, tot i que són molts els qui consideren que el govern de Lobo no és legítim, i que, en el fons, el futbol ha servit als conservadors per fer pujar l’orgull nacional i fer oblidar el cop d’estat del 28 de juny.

La major part d’hondurenys, però, afirmen que el futbol els va unir quan estaven divorciats. Lògicament, és una exageració, com és una exageració que la gent encara pensi que la guerra entre Hondures i El Salvador del 1969 va originar-se per un partit de futbol. Però com que ha passat a la història com “La guerra del futbol”, la gent ja situa com a causa del conflicte aquell partit que, en realitat, només va ser l’espurna per fer explotar un polvorí. Suposo que no fa ni falta recordar l’existència dels excel•lents llibres de Ryszard Kapu?ci?ski, “La guerra del futbol i altres relats” o “Crist amb la carrabina al coll”, on el reporter polonès explica les seves vivències per Hondures, El Salvador o Guatemala. Kapu?ci?ski, per cert, era un gran aficionat al futbol, i va arribar a ser porter juvenil del Legia de Varsòvia.