Diari de Sud-àfrica

El Mundial de futbol, per Toni Padilla

16 de juny de 2010
Sense categoria
4 comentaris

Somàlia: una bandera, un dolor

La meva passió pels Mundials comença el 1990. Asseguts com babaus davant de la televisió, la meva germana i jo, vam veure tots els partits i ens vam aprendre de memòria tots els equips. Vam col•leccionar els cromos com si fossin relíquies i vam emocionar-nos amb dues cançons: “World in motion”, gran peça musical que els New Order van fer per a la selecció anglesa (amb un llegendari rap del davanter del Liverpool, John Barnes, inclòs) i aquella “Un’estate italiana” de la Gianna Nannini i l’Edoardo Bennato.

Les cançons oficials dels Mundials – i les que es dediquen a les seleccions – constitueixen un subgènere musical amb vida pròpia. Aquí, a Sud-àfrica, et despertes, dines, treballes i marxes al llit, escoltant a la Shakira dient que “this is africa” mentre fa un ball horrorós, i amb el K’naan cantant l’himne oficial, el “Waving flag”. No serien els meus estils musicals predilectes però reconec que l’himne dels dallonses s’enganxa com una mala cosa i no me’l trec de sobre.

K’naan va ser al concert que es va fer a l’estadi dels Orlando Pirates -un dels dos equips de Soweto- el dia abans de la inauguració. Va aparèixer a l’escenari amb aquesta preciosa bandera què és la de Somàlia: estel blanc sobre blau cel. La va mostrar orgullós, ben alta. I és que, malgrat que va ser criat al Canadà, K’naan és nascut a Mogadishu. He pensat en aquest cantant i poeta en llegir que unes 30 persones van ser detingudes mentre miraven el partit d’Alemanya per la televisió, a pocs quilòmetres de Mogadishu, a Afgoye. Pel que sembla, membres del grup rebel islàmic Hizbul Islam, que controlen la població, van entrar per la força a una llar on es mirava el partit, enduent-se a tothom: joves i vells. Altres veïns van sentir els trets i van apagar la seva televisió, perquè també ells estaven gaudint amb el bon partit dels alemanys. Segons els rebels, mirar futbol constitueix un greu error ja que aquest esport és “contrari als principis de l’islam”.

Bé, com diu la Shakira, “This is Africa”. Tot i que la cantant no ho diu en aquest sentit, sinó en el de tots els tòpics positius. Perquè de tòpics n’hi ha de positius i de negatius. Un continent tan gran, tan complex, tan d’extrems. Mentre al sud es viu una festa, a altres zones passen coses així. I mentre una trentena de persones són a la garjola esperant sentència per veure futbol, mig món canta la cançó d’un somali que va dient que el futbol és el “beautiful game”. Ironies de la vida.

K’naan no és d’aquells que es calla. Jo ni el coneixia, però mica en mica m’he interessat, més per la seva figura que no pas per la seva música. La seva tieta ja va ser una cantant coneguda, i el seu pare era poeta. Mentre al carrer la guerra civil de Somàlia ja destrossava famílies, ell escoltava la música que el seu pare li enviava dels Estats Units, on treballava. Poc després, tota la família va poder reunir-se amb el pare, marxant al Canadà. Fill d’un continent on l’expressió oral és molt rica, el jove somali no va tenir problemes per excel•lir com a cantant de rap. Des de temps immemorials, quan a Europa eren uns bèsties, a l’Àfrica ja existia una rica tradició poètica oral. El temps passa, però la fluïdesa es manté.

No fa massa, K’naan va dir una gran veritat: parleu de l’Àfrica, de Somàlia, i no la coneixeu. Preguntat sobre el fenomen dels pirates, que atemoreixen els vaixells occidentals des de la costa de Somàlia, el cantant es va preguntar sobre qui dels que parla i dicta sentència ha estat allà. Ho va definir com una conseqüència, com un mode d’autodefensa, que no es pot defensar, però que forma part d’una cadena de fets. Acció-reacció. A més, va recordar que ningú diu que, durant anys, grans empreses occidentals han utilitzat el buit de poder de Somàlia per acostar-se a la costa i deixar-hi anar residus tòxics, fet que surt mil cops més econòmic que reciclar-los tal i com Déu mana. Tirem la merda i marxem. I si els autòctons es revolten, els acusem.

Si, “This is Africa”. Cal arribar, veure-la i parlar. I, malgrat tot, no entendràs la meitat si no t’hi passes temps i t’obres a la gent per escoltar. Per això, no té sentit criticar l’organització del Mundial basant-se només en si tu pots treballar mínimament bé. Tinc ulls, orelles, boca. Toca utilitzar-les. Suposo, doncs, que en poques hores aniré a Soweto, ja que el 16 de juny és un dia especial: es recorden els incidents del 1976, quan la policia va assassinar a més de 250 joves en edat escolar que protestaven contra les pobres condicions de vida. La foto de Sam Nzima del jove Hector Pieterson morint, mentre Mbusiya Makhubo el porta en braços intentant ajudar-lo, va donar la volta al món. Ser a Johannesburg i no visitar Soweto és com venir a Barcelona i beure només sangria a la Rambla i comprar-se un barret mexicà. This is Africa, terra d’extrems: el dolor a una banda de la balança, la humanitat, a l’altra.

Ah, i aquí teniu en K’naan amb la seva bandera, a Soweto. Vigileu, la cançó s’enganxa.

http://www.youtube.com/watch?v=FlJv-Gmkxpk

Salut!

  1. Ets gran Toni Padilla !! Hi ha cròniques i cròniques d’aquest Mundial. I no saps l’important que ha estat llegir aquest apunt parlant de Somàlia; i no saps l’important que és recordar que hi una gent a la garjola per veure un partit de futbol i tú vas  cantant aquest himne-cançó, que sí, enganxa, i molt i no saps com t’agraeixo que ens facis una mica d’història de K’naan i per escriure el que és veritat …. tirem la merda i ho empastifem tot, expoliem i ho agafem tot, i després marxem. Segur que l’organització és magnífica, brillant.
    Per cert jo em vaig llegir tota la premsa del Mundial de Suècia, l’any 1954 …… 

  2. Toni, m’ha agradat especialment la referència que fas a la capacitat de l’expressió oral dels africans: “Fill d’un continent on l’expressió oral és molt rica”. T’has fixat mai en els actors africans? Els bons actors africans són una passada, extremadament orgànics, perquè estan acostumats a explicar històries, no només amb la veu, sinó també amb tot el cos, i això fa que, el que els actors europeus han de treballar hores i hores i més hores, els africans ja ho tenen superat, perquè ells no han oblidat les seves arrels, mentre que els europeus han de pagar classes i professors, fer sessions de veu, d’expressió corporal, perquè han perdut allò de natural en l’origen de la humanitat. Gran paradoxa!
    El gran mestre Peter Brook, en una entrevista a El País, ho va expressar molt millor que jo en la resposta d’una pregunta:
    PREGUNTA: Ha trabajado muy a menudo con actores
    africanos. ¿Qué encuentra en ellos de distinto?
    RESPOSTA:  Mire, cuando hicimos una gira, con otro espectáculo, por
    Hungría, Polonia, Rumania y otros países del antiguo bloque
    del este, descubrimos al público de estos lugares que existían actores
    africanos. ¡Ellos, en el este, estaban tan orgullosos de su tradición!
    No se creían que fueran tan buenos, que los negros dijeran
    el texto mejor que ellos. En Europa, desde los años sesenta,
    el buen teatro intenta recuperar el cuerpo y ponerlo al servicio
    de la sensibilidad, del pensamiento, de la voz. Ese redescubrir
    el cuerpo fue una novedad que bautizamos como “expresión
    corporal”. Los africanos la poseen naturalmente, no necesitan
    las horas de preparación de los occidentales para que su
    cuerpo sea capaz de transmitir y revivir una experiencia. En su
    tradición no se ha producido el corte entre el mundo racional y
    el mundo sensible, de los espíritus, de la naturaleza.
    El gran Brook dixit!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!