Diari de Sud-àfrica

No he parlat de futbol, de tàctica, de justícia, polèmiques arbitrals o jugadors que brillen. I m’agrada fer-ho, però aquest no era el lloc. Pel que no valoraré tampoc aquí la final del Mundial i els mèrits del campió que, esportivament, hi són. Tampoc parlaré aquí de la qüestió identitària, tot i que és inevitable tenir-la al cap, després de veure en tot just 24 hores una manifestació com la del dia 10 i una final del Mundial amb una Espanya plena de catalans. Cadascú pensa com pensa, cadascú es mira els mundials com se’ls mira. Tenim un país on hi ha gent que volia que guanyés Espanya, altra que volia que perdés, i els que no sabien què volien. Tenim gent que va anar a la manifestació i que animava Espanya en la final. I gent que no hi va anar, i volia un triomf holandès. Catalunya mereixeria un bloc, però el deixarem per a l’estranger que ens intenti comprendre des de fora, que jo ja prou feina he tingut per entendre Sud-àfrica, i per entendre el meu propi país, tan petit quan volem, tan gran quan alcem la veu plegats.

Sud-àfrica ja ha alçat la veu amb – encara- més força. Potser la gent no ha gaudit del tot de l’espectacle esportiu -la gent es porta queixant des del 1970, sobre els nivells dels mundials-, però els estadis són bonics, l’ambient als camps ha estat preciós, tot i el so infernal de les vuvuzeles, i tots aquells que s’esperaven una apocalipsi amb aficionats assassinats s’han conformat amb engrunes per afirmar que Sud-àfrica ha fracassat. No ho crec, que hagi fracassat. Ja em queixava en el primer post d’aquells que deien que Sud-àfrica no estava preparada pel Mundial abans de l’inici. Crec que el deure d’un periodista és informar i després opinar, i no pas opinar abans d’informar. Les conclusions es poden treure ara. Qui digui que no estava preparada, dirà la seva, potser té la pell molt fina. Jo crec que han estat a l’alçada. De ben segur no ha estat un Mundial tan ben organitzat com el d’Alemanya, però en una competició de capacitat organitzativa els alemanys sempre guanyarien. Jo dic que han estat a l’alçada. M’he mogut pel país per lliure, sense viatges organitzats, i no n’he vist, de problemes. M’ha agradat, Sud-àfrica.

També li agrada a en John Carlin, el periodista que va escriure “El factor humà”, llibre que portaria a la pantalla Clint Eastwood. El llibre què explica com Nelson Mandela va convertir el Mundial de rugbi del 1995 en un dels esdeveniments claus per unir el país quan la democràcia era un infant vulnerable. Carlin, qui va residir a Sud-àfrica un munt d’anys -i ara ho fa a Barcelona-, ha viscut el Mundial en directe escrivint pel diari “El Pais” i, mirant enrere, ha sentenciat que aquest país creix sà, amb força. Que ha organitzat un bon Mundial, que ha demostrat que l’Àfrica té molt de futur. Perquè aquest Mundial no ha estat tan important com aquell de rugbi del 1995, però permet fer créixer amb ambició una nova generació de sud-africans. N’hi ha, de futur. Ho crec. Sud-àfrica, de fet, ja té un nou somni. Ser el primer estat africà en organitzar uns Jocs Olímpics.

En 18 posts, he escrit allò que em venia de gust escriure, i no puc amagar que he mirat amb simpatia aquest país. He barrejat història, política i esport, i ho he sacsejat com si fes un cocktail. Ha estat un autèntic plaer poder disposar d’aquest bloc i, encara més, l’acollida d’aquells que heu perdut una estona llegint aquest “Diari del Mundial” que ja començava amb mal peu, ja que ha estat de tot menys un “Diari” del Mundial. No sé massa bé que ha estat, però he gaudit, i ha estat bonic. Gràcies a tots!