Diari de Sud-àfrica

Aquesta “vuvuzela” moderna però, no és exactament l’original. Les primeres eren d’alumini, però per raons de seguretat van mutar en trompetes de plàstic fàcils de produir i inofensives. Avui en dia, les “vuvuzeles” són arreu, no només als estadis. Als centres comercials, bars o restaurants és força normal veure cartells on es prohibeix l’entrada de “vuvuzeles”. I és que la gent les bufa a totes hores, especialment els dies de partits. Un es desperta amb les lleganyes als ulls i es pregunta que fa algú bufant la “vuvuzela” a les 8 del matí, a la porta del seu hotel.

Els sud-africans son així. La “vuvuzela” és un símbol de la seva manera d’entendre el futbol, i com a tot fenomen popular, ja ha esdevingut un negoci. Moltes son produïdes a la Xina -com no! -, mentre que altres són fetes a fàbriques que donen feina a joves de barris conflictius. La FIFA, amb un gran olfacte quan hi han diners pel mig, n’ha produït milers d’oficials, les úniques que es venen als estadis.

Així és la vida. Un fenomen espontani, popular, fins i tot alternatiu, que acaba, sistemàticament, sent un fenomen de masses. Molta gent de casa bona porta samarretes de grups punk com els Ramones o els Sex Pistols, i ja fa anys que la famosa fotografia del Che Guevara de Peter Korda és estampada a tot tipus de productes. I la “vuvuzela”, tres quarts del mateix.
L’origen de la “vuvuzela” és incert. Segons sembla, ja hi havia instruments similars en la cultura d’alguns dels grups ètnics sud-africans, com una trompeta utilitzada a certs pobles per donar la benvinguda, que hauria tingut diversos noms segons el grup ètnic. Altres parlen d’una trompeta que volia imitar el so dels elefants per a la cacera. La “vuvuzela” tal com l’entenem, però, es va fer popular als estadis durant la dècada dels 80, quan un aficionat dels Kaizer Chiefs de Soweto, Freddi Saddam Maake, la va idear basant-se en una botzina de bicicleta d’alumini. O això diu ell.
Durant els anys 70, anar veure futbol a Soweto tenia cert punt reivindicatiu. Com a tota societat on no hi havia llibertat, un estadi esdevenia un espai on la gent es podia deixar anar. I més, a Soweto. És significatiu, doncs, que els aficionats de tot el mon bufin ara les “vuvuzeles” i es comprin les “makarapes”.
La “makarapa” és l’altre gran producte típic del futbol sud-africà: un casc d’obra, com el que porten els paletes, però decorat. Segons Alfred Baloyi, un aficionat també dels Kaizer Chiefs, ell es va inventar el casc el 1979, quan algú li va tirar una ampolla al cap durant un partit del seu equip contra els Moroka Swallows. Baloyi va demanar el casc que duia un amic per treballar a la mina -a prop de Johannesburg la indústria minera té molt de pes-, el va decorar amb els colors dels Kaizer Chiefs, i el va començar a dur a l’estadi. La idea va agradar, i ara decorar la teva pròpia “makarapa” és tot un art, tot i que, com sol passar, el peix gros, la FIFA, també ha fet seva aquesta idea, i n’hi ha d’oficials que no costen gens de fer, ja que la pots comprar feta. Altres però, aposten per la “makarapa” casolana i existeixen cursos per aprendre a fer la teva. La fira d’art de Johannesburg està fent una exposició amb les millors “makarapes” i fins i tot el Museu de l’Àfrica de la ciutat, n’està recollint com a testimoni d’aquests dies esbojarrats del Mundial. A mi, particularment, m’agraden més les “makarapes”. Les trobo més originals. Si en voleu saber més, tot és tan fàcil com fer un click al link:
http://www.joburg.org.za/content/view/4865/266/
Salut!