Diari de Sud-àfrica

El Mundial de futbol, per Toni Padilla

22 de juny de 2010
Sense categoria
1 comentari

Cases portugueses

Els aficionats d’Holanda són fàcils de reconèixer: van vestit de color taronja. Ara, no és fàcil saber si són holandesos que han volat des de casa seva per veure el Mundial in situ, o membres del principal grup de ciutadans sud-africans blancs, els afrikaners, d’origen holandès. La major part d’afrikaners han decidit adoptar com a segon equip aquell dels seus antecessors, Holanda. Parlant amb alguns d’ells per un reportatge, molts van comentar-me que hi hauria una altra selecció amb molt suport dels blancs sud-africans: Portugal.

Actualment, hi ha més de 300.000 ciutadans nascuts a Portugal o amb arrels lusitanes, a Sud-àfrica. La selecció de Carlos Queiroz, doncs, no està mai sola. Ara fa quatre anys, anar a la concentració de Portugal significava trobar-se a centenars de portuguesos residents a Alemanya fent cua per veure en acció els seus herois. Prou coneguda es la història dels immigrants portuguesos que van anar a parar a Bèlgica, França Suïssa o Alemanya, ja que és una història molt similar a la de tants immigrants de l’estat espanyol, que buscaven millor vida a països més oberts, quan ells vivien sota una dictadura feixista.

Tot i que els portuguesos van ser dels primers europeus en trepitjar l’actual territori sud-africà, -potser els primers, amb navegants com Bartolomeu Dias o Vasco da Gama (sí, Vasco da Gama, l’explorador que ara és més conegut per haver donat nom a un popular club de futbol brasiler)- tot i que aquests van ser els primers en baixar tota la costa atlàntica de l’Àfrica, anant més enllà del cap de Bona Esperança, no van arribar massivament a aquestes terres fins els anys 70. La colònia portuguesa va multiplicar-se per 6 quan Angola i Moçambic van aconseguir la independència, un cop el salazarisme va caure amb la Revolució dels Clavells. Molts dels portuguesos que vivien a les colònies van tornar a Portugal i altres van anar cap al sud, trobant llar a una Sud-àfrica que acollia amb els braços oberts a qualsevol blanc que volgués instal•lar-se a aquest estat. “T’ho donaven tot. Feina, casa, diners i cotxe. Ja sabies que era perquè volien més blancs per contrarestar la població negra, però la gent és egoista i mira per sí mateixa”, em va comentar un nano parlant de l’experiència del seu pare, que va arribar fugint d’Angola. “Jo no soc racista, però la generació del meu pare ho és. Van passar de tractar els negres com esclaus, a veure com aquests prenien el poder i, lògicament, molts negres tenien ganes de matar al primer blanc que veiessin, sense dubtar. Per això tothom va fugir, i molts van anar a parar aquí, perquè preferien un estat on els blancs encara manaven, a tornar a un Portugal que s’obria al món”, afegeix. “Jo m’hauria tornat a Portugal, però tinc sort de viure aquí, ara que tot ha canviat”, conclou.

La fi de l’apartheid va ser un xoc psicològic per a tothom. D’un dia per l’altre, la dona de fer feines veia com podia pujar al mateix autobús que la dona blanca rica i, després de dècades d’abaixar el cap, no era fàcil assimilar que tenies drets. Per als blancs, tres quarts del mateix. A les ex-colònies portugueses, en canvi, hi va haver una llarga guerra, pel que els portuguesos que van arribar a partir del 1975 eren gent escarmentada que buscaven una llar on res canviés. Però tot va canviar, per sort. I les noves generacions de portuguesos s’han adaptat als nous temps.

Als partits del Portugal doncs, hi ha molt de suport, amb moltes banderes de Madeira, ja que molts treballadors d’aquesta preciosa illa ja havien arribat a Sud-àfrica abans, a inicis del segle XX, per fer d’agricultors. I també moltes banderes del Moçambic. Quan parlem de racisme i xenofòbia, parlem de blancs i negres. Però no podem oblidar que els darrers incidents xenòfobs més greus a Sud-àfrica, en els darrers mesos, van ser els assassinats d’immigrants il•legals del Moçambic per part de joves negres sud-africans, que creuen que els del Moçambic els treuen la feina. Aquests joves de Moçambic també animen al Portugal, per cert. I diuen amb orgull que el millor jugador portuguès de tota la història va ser moçambiquès, referint-se al gran Eusebio. Els de Madeira, però, reclamen que és un dels seus, Cristiano Ronaldo. Jo sempre he preferit a Eusebio. I entre el Portugal opressor de les colònies i el de la Revolució dels Clavells, em quedo amb el de la revolució. I entre el Portugal dels pentinats de Cristiano, i el que fa portar braçal negre als seus futbolistes per la mort de Saramago, em quedo amb el segon. Tot i que pocs futbolistes deurien saber qui era, Saramago.

  1. Però és que de immigrants portuguesos te’n trobes arreu del món …. Birmània, Índia, Malaysia, Tailàndia. Fins i tot un portugués va arribar a ser rei d’un petit regne del sud de Birmània …. i no diguem les illes del Pacífic i arribar fins a Amèrica del Sud ! Els holandesos van ocupar Africa del Sud per necessitat; en els seus viatges de la ruta de les espècies moría molta gent per culpa de l’escorbut, i aleshores, es van quedar un grup ben nombrós d’holandesos a Sudàfrica per abastir de verdures i hortalisses i carn;  menjar fresc  en definitiva, els vaixells en la seva ruta a Àsia.
    Aquests viatges de la ruta de les espècies són fascinants ….
    Jo també em quedo amb en Jose Saramago, sens dubte ! 
    ……. avui a Moçambic, Angola o Somalia, els immigrants venen de la Xina i poc a poc van fent la seva ‘pròpia’ colonització 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!