Diari de Sud-àfrica

No tothom recorda que Gandhi va passar molts anys a Sud-àfrica (del 1893 al 1915), primer a Natal i després a la República del Transvaal. Aquí va desenvolupar bona part de les seves teories sobre la “resistència no violenta”. A Sud-àfrica, la comunitat índia és molt nombrosa i, de fet, a prop de Durban hi ha l’assentament d’indis més gran fora de l’Índia. El fet de pertànyer a l’Imperi britànic va portar a milers de persones de zones com el Pakistan, l’Afganistan o Bangla Desh, al sud de l’Àfrica, on han arrelat. Tots ells són coneguts popularment com a “indis”, tot i que no tots ho siguin. Des de l’arribada del vaixell Truro el 1860 amb indis que immigraven per treballar a plantacions de canya de sucre, la comunitat índia no ha deixat de guanyar pes i ara ja passa del milió de membres. Gandhi, nascut a l’Índia i educat a l’Anglaterra, hi va viure exercint com a advocat i construint el seu discurs, quan se n’adonava de l’institucionalització del racisme que patia la societat sud-africana a inicis del segle XX.

A tots els estadis del Mundial m’he fet un fart de veure aficionats locals d’origen asiàtic. La selecció espanyola desperta passions entre ells per culpa de Fernando Torres i Cesc Fàbregas, ja que són grans consumidors de la lliga anglesa. Tot i que a l’Índia l’esport nacional és el criquet, no és cert que als indis no els agradi el futbol. Els agrada, i molt. Fins i tot a Gandhi li agradava. A Gandhi, de fet, li agradava molt més que el criquet.

El futbol, encara que sembli impossible de creure, va ser una arma social que Gandhi va utilitzar. A Sud-àfrica, el “Bapu”, com se’l coneixia, va arribar a fundar dos equips de futbol, un a Johannesburg i un altre a Pretòria, que batejaria com els “Passive resisters”. És a dir, els resistents passius. Gandhi va adonar-se que el futbol era un esport més popular que el rugbi o el criquet, massa sectaris llavors, i va utilitzar l’esport per superar barreres. Creant equips on gent de diferents races podia jugar plegada, intentava superar aquestes barreres. Els seus equips no competien per guanyar, sinó per millorar. Gandhi havia tastat a Sud-àfrica el pes de la intolerància, com el dia en què el van fer fora de forma violenta d’un tren a Pietermaritzburg, tot i que havia pagat el bitllet, només pel color de la seva pell.

No es pot entendre a Gandhi sense el que va viure a Sud-àfrica. Va ser aquí on Gandhi va conèixer el futbol. Va presidir partits, va fomentar el diàleg entre gent de diferents races a un camp de futbol, i va suggerir la creació d’una federació estatal que no deixés de banda a gent pel color de la seva pell. Així, Gandhi seria un dels fundadors de la “Transvaal Indian Football Association”, el 1896. A més, intentaria sense èxit entrar a formar part de l’Associació de futbol de Natal, ja que volia intentar des de dins obrir el futbol a tothom, sense barreres.

Un cop va marxar, la comunitat índia seguiria utilitzant aquest esport com a arma social, ja que durant l’apartheid van existir diferents lligues i federacions, una per cada raça. Gandhi fins i tot arribaria a beneir el primer equip de sud-africans d’origen indi que va fer una gira per l’Índia, assistint a un partit seu.

Actualment, els indis segueixen apostant pel futbol, a Sud-àfrica. Un vicepresident de la federació és indi, com també ho és el president de la federació de futbol sala. I a les graderies, els indis sempre han fet acte de presència. No han pogut animar l’Índia, però s’han deixat la veu cantant l’himne sud-africà. I un cop els seus han estat eliminats, han adoptat altres seleccions. Realment sobta veure centenars de joves indis amb banderes espanyoles, anant a l’estadi de Durban, al costat de l’Oceà Índic.