Diari de Sud-àfrica

Un any més tard, Booth ha perdut la titularitat de la selecció i s’ha quedat sense jugar ni un sol minut al Mundial. Però segueix sent dels jugadors més estimats, a Sud-àfrica. A Booth me’l vaig trobar fa pocs dies i el vaig poder entrevistar. Anava encorbatat, amb una camisa de gust dubtós. A la taula on prenia un cafè hi havia una colònia que havia comprat, probablement per a la seva dona, que és tant popular com ell ja que va ser Miss Sud-àfrica. Plegats, formen la parella interracial més mediàtica del país: el futbolista blanc i la Miss negra. Fa poc, per exemple, un diari titulava en la portada: “The agony of Mrs.Booth”. L’agonia no era res més que una emprenyada perquè el seu marit era suplent, res més.

Booth té les dents petites i lletges, el nas torçat, d’un cop que li van trencar lluitant per una pilota, i és més llarg que un Sant Pau. Té un to de veu afable, tot i que té aquest anglès dur que parlen els sud-africans, que per moments em recorda el que parlen a Glasgow. I quan parla, sap el que diu. Booth és un futbolista implicat, que ha participat en campanyes contra el racisme, en altres d’humanitàries, i també en altres de prevenció de la Sida. I no diu tòpics. “Ara tot el país està unit, i és bonic veure com blancs, negres, mestissos…com tothom ens ha animant. Però un cop acabi això, els pobres tornaran a les townships i els rics aniran als seus barris rics. La importància del Mundial és psicològica, perquè per unir un país el que et calen són solucions econòmiques”.
Importància psicològica. En quin sentit?. “Una generació de joves ara creixerà pensant que Sud-àfrica pot organitzar Mundials i fer-ho bé. No es sentirà inferior, es sentirà valenta, llesta per grans reptes i sabent que es pot fer una bona feina en conjunt”. I quin repte més gran hi ha que aixecar un país sobre la base d’un passat terrible? El passat hi és, no es pot negar. “Tothom em pregunta per la raça, perquè soc l’únic blanc. Però jo no vull parlar de races, tot i que entenc les preguntes, pel passat que tenim. Per l’apartheid. Però només puc dir que en el passat, normalment hi havien tres o quatre blancs, i que ara la lliga de futbol n’és plena. És només una casualitat. Des de sempre, el futbol ha estat jugat i gaudit per negres, blancs, mestissos…per tothom, no com el rugbi o el criquet”.

La importància de la famosa Copa del Món de rugbi del 1995, només un any després de les primeres eleccions democràtiques, és que “l’equip de rugbi era un símbol de l’apartheid. I aconseguir que els negres animessin aquest equip va ser increïble. Nosaltres, en canvi, sempre ens hem sentit estimats per tothom”, reflexiona el futbolista. “El que volem es un país en què la gent no parli de blancs o negres. Parli de sud-africans que animen un equip, que organitzen un Mundial”. I té raó. A aquest estat encara es parla massa cops de la raça, quan hauria de ser un aspecte secundari. Booth no és l’únic futbolista blanc de la selecció. És el futbolista experimentat que s’ha quedat sense jugar ni un sol minut. I també el més alt de tots. I dels que més bé parla. I no te una pell massa morena, tampoc. Ara, és estimat. Acaba l’entrevista i es fa fotografies amb els cambrers, amb vianants. Finalment, s’atura i es queda pensatiu a les portes del Centre de Convencions de Sandton. Me’l miro, i em sap greu que s’hagi quedat sense jugar el Mundial al costat d’Aaron Mokoena, un central que sí juga, que també parla bé, i també participa en projectes humanitaris. I està més moreno que Booth.

Salut!