L’artista de Víctor Català, que «sent com ningú els falliments de la seva obra», esdevé el professional «permanentment insatisfet» de Joan F. Mira
«La prosa –tant si és un simple article com una novel·la sencera– ha d’aconseguir que semble fàcil allò que en realitat és molt difícil», afirma Joan Francesc Mira. Per això escriure «et deixa permanentment insatisfet», de manera que «no ho recomane a ningú». Resulta un «ofici desagraït» i peca d’«imprudent» qui s’hi dedica. És exacte, a parer de Mira, el judici de Josep Pla: «una faena o professió funesta». Passat un segle del «Pòrtic» a Caires vius de Víctor Català (1907), desapareixen les paraules elevades –art, bellesa, ideal, creació, obra– i l’artista queda rebaixat a aprenent, artesà o professional. La secularització de l’època imposa un llenguatge ras, sense glòria.
Però altres cops l’escriptor valencià recupera la retòrica gloriosa. En una entrevista de l’any 1990 respon així: «La literatura és una forma d’art» i «L’objectiu de la meua literatura és crear bellesa». I encara: «Si una novel·la no és una obra d’art no podem parlar d’una bona novel·la». Conscient que això no s’adiu amb una època que presumeix de desenganyada i descreguda, puntualitza: «La bellesa, que sembla que està tan passada de moda».
El to més característic de Mira es troba a l’entremig d’una retòrica i l’altra. Així, un substrat d’idealisme el priva d’abandonar-se del tot a l’escepticisme. I la literatura, insatisfactòria i enutjosa d’una banda, de l’altra li proporciona tresors inefables. En aquest equilibri llegim fragments com el següent: «Per fortuna, la civilització que hem heretat inclou milers de pàgines de Pla. I de Borges, i d’Homer i de Calvino i de Jaume Cabré. Perquè aquest ofici, quan fins el viatge de la pròpia vida es posa al seu servei, és tan diabòlic que només s’acaba en el mateix infern. O, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, en el ben guanyat descans del paradís».
Al «Pòrtic» esmentat, Víctor Català tem les crítiques adverses perquè, enraonades o no, agreugen la desconfiança de l’artista en si mateix, ell sol ja prou desanimat per la distància entre el text escrit («la petitesa realitzada») i l’obra intuïda o projectada («la grandesa cobejada»). Amb força «perforadora» les garrotades de la crítica afegeixen desconfiança aliena a la pròpia, i el resultat són «hores de dubte i tempestat interna».
En canvi, Mira lamenta l’absència d’una crítica meticulosa: «En la literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte». Massa crítics, segons Mira, es desentenen de la tasca que els correspon –valorar els llibres com a bons, mediocres o dolents, i explicar-ne el perquè– i es limiten a produir textos tous i poc compromesos, mancats de criteri consistent, dominats per la por d’ofendre: textos, en conclusió, sense autèntica crítica literària.
No hem de creure que, amb aquestes consideracions, Víctor Català i Joan F. Mira cedeixin a un impuls irreflexiu. Al contrari, sospesen les paraules, i tant el temor d’ella com el lament d’ell són justificats. S’hi endevina el convenciment que, amb una crítica més rigorosa, tots dos hi guanyarien. Saben que, a pesar de la imperfecció i els falliments, les obres que han escrit tenen valor.
El cas de Víctor Català és prou cèlebre. Quan l’escriptora redacta el «Pòrtic» (1907), ja fa anys que coneix l’efecte de les crítiques adverses. A més de les que ha rebut per raons literàries, n’hi ha caigut alguna més del compte pel fet de ser Caterina Albert, una dona, qui hi ha darrere el pseudònim. I aquesta objecció extraliterària, tan injusta, l’ha perjudicat.
Mira també l’encerta. Si més no, la seva percepció és compartida i ve de lluny. Un exemple: a El descrèdit de la literatura (Quaderns Crema, 1999), Xavier Bru de Sala ja assenyalava, com a obstacle per a la continuïtat d’una literatura saludable, la indiferenciació entre les obres de primera categoria i les destinades al gran consum –el mateix defecte que observa el nostre autor.
Uns crítics exigents tractarien amb més severitat que avui molts dels llibres publicats com a literaris. Hi guanyaria, en conseqüència, la literatura que meresqués elogis segurs, la que voregés el grau màxim de qualitat, la que aspirés a transcendir, la que els bons lectors haguessin de llegir necessàriament, aquella que ara malviu barrejada amb la mediocritat. En resum i dit d’una altra manera, Mira hi guanyaria.
(Aprofitem l’avinentesa per cridar l’atenció al passavolant que rondi per aquí. Benvolgut amic, ja deus conèixer l’escriptor excel·lent que és Joan F. Mira. No té disculpa deixar-se’l perdre.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!