Economia en colors, el programa de TV3 dirigit i conduït per Xavier Sala i Martín, va dedicar un capítol al sistema educatiu. Més endavant, d’aquest programa se’n va fer un llibre amb el mateix títol (Ed. Rosa dels Vents, 2015). Arran de la publicació del llibre, Pere Cardús va entrevistar l’autor per a Vilaweb.
Segons el llibre, la manera com Sala i Martín parla d’economia és «divertida, pròxima, entenedora, diferent». Segur que sí, i bravo! Respecte al capítol taronja ―el de l’escola i l’educació―, convindria afegir un avís per a espectadors i lectors desprevinguts: a més de ser divertit, pròxim, entenedor i diferent, l’autor no fila gaire prim.
El capítol defensa la idea que l’escola mata la curiositat. ¿Que la realitat no encaixa amb la idea? Tant se val, es deforma la realitat fins a fer-la-hi encaixar. I així Sala i Martín es deixa endur per un remolí de frases espectaculars, afirmacions gratuïtes i conclusions forçades. Tot amanit amb un bon raig d’emotivitat.
D’aquesta manera descobrim el que s’estila amb el nen que fa preguntes. Els mestres el fem callar, es veu. I encara més: «Fins i tot m’atreviria a dir –escriu l’economista i professor– que, quan el nen fa massa preguntes, se’l castiga, els altres nens se’n mofen i els pares reben una carta del mestre en què els demana que el seu fill faci el favor de deixar d’interrompre la classe». Jo, ho confesso, no conec cap víctima de «la carta del mestre». A partir d’ara estaré més al cas.
Una altra descoberta colpidora: resulta que «castiguem els nens que tenen qualsevol altra intel·ligència que no sigui la logicomatemàtica o la lingüística». ¿A quina escola? ¿I a quin país? A Sala i Martín, la veritat, no el comptàvem entre els conreadors del pessimisme social. Aquí, però, no s’hi posa pas per poc i ni amb el pessimisme en té prou. L’home es lliura a un catastrofisme que, de tan estrident i de broc gros, gairebé resulta còmic. Diríem, si parléssim de teatre, que l’actor sobreinterpreta i imposta massa.
Al cap de quatre dies d’emetre’s el capítol (12 d’octubre del 2015), Carme Rider ja va referir-s’hi amb uns comentaris afinadíssims al bloc Educàlia Pedagògica.
Una altra de les idees d’Economia en colors –recalcada sobretot en l’entrevista a Vilaweb– és que cal una revolució educativa. Tant aquesta consigna com la de la matança de la curiositat provenen de Ken Robinson, que és, segons Sala i Martín, «un dels grans educadors de l’actualitat». Val la pena fer notar que, segons altres, Sir Ken Robinson (com es fa dir a la seva web i a tot arreu) és un mestre de la buidor argumental.
Rider ja assenyala, entre les vessades de Sala i Martín, la de fer-se apadrinar per aquest cavaller anglès: «És inacceptable que es presenti Ken Robinson com a pedagog de referència quan no ha dissenyat un sistema pedagògic propi amb principis i referents extrapolables, ni tampoc ha sistematitzat ni categoritzat elements que conformen el procés d’aprenentatge. Robinson fa conferències sobre l’anacronisme d’un sistema educatiu al servei de la societat industrialitzada del s.XIX i ha llençat una mirada crítica sobre la seva rigidesa i compartimentació, però només apunta el QUÈ de manera superficial sense concretar el COM. I diré més: ni tan sols exposa idees pròpies, sinó que les adopta d’altres pensadors de principis del s.XX que no van elaborar vídeos per penjar a la xarxa i per això no són tan coneguts».
També és bona idea visitar un parell d’articles de Gregorio Luri, un entès que parla amb coneixement de causa i que sap sospesar les paraules: «Sir Ken i la pedagogia ‘new age’» o «Sir Ken torna a atacar». A la xarxa s’hi poden trobar els sermons de Robinson, aquest refregidor d’idees d’altri. N’hi ha en la versió original anglesa, n’hi ha de subtitulats en castellà i un de subtitulat en català (aquí o aquí).
Així les coses, sembla assenyat, de moment, deixar la revolució de Sala i Martín per a una altra hora. Jo fins i tot l’ajornaria sine die. Almenys esperaria a disposar de diagnòstics més fiables i rigorosos, no fos cas que en alguna escola hi hagués coses valuoses a preservar.
Les revolucions, a més, són poc sostenibles, gasten tanta energia a trinxar que els en falta, després, a l’hora de construir; i sovint, com tothom sap, no tenen bon final. M’inclino per adobar i apedaçar. Els temps nostres ―i en això coincideixen amb els vells costums d’avis i besavis― aconsellen més el reciclatge humil que la fantasia lluent d’un món creat de cap i de nou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!