Entre una cosa i l'altra
Toni Casals Guàrdia
Eu estou vestido com as roupas
e as armas de Jorge
1. EL PRIMER JORDI DE CAPADÒCIA
Sembla que l’episodi més gloriós de la vida de sant Jordi, el del drac i la princesa, va tenir lloc a la ciutat líbia de Silene. Però hi ha fonts que el situen a Beirut, i altres a la Capadòcia. N’hi ha que no parlen de cap indret determinat. I segons Joan Amades els fets van passar a Montblanc.
Si he de decidir, jo em decanto per la vila de la Conca de Barberà, tot i que les nostres terres li venien poc de passada, al sant. Però el caràcter llegendari de l’episodi l’allibera de la necessitat de versemblança.
En canvi, queda fora de discussió que sant Jordi era de la Capadòcia. Hi va néixer entre els anys 270 i 285. Mort el pare ―oficial de la milícia romana―, la mare (Policrònia) i el fill es van traslladar a la ciutat natal d’ella, Diòspolis, també anomenada Lydda i avui coneguda com a Lod (a la llavors província romana de Síria Palestina, actualment Israel). Allà el noi va ser educat en la fe cristiana i, un cop major d’edat, va entrar a l’exèrcit, com el pare.
Segons una altra versió, Jordi va néixer a Diòspolis, on el seu pare ―ell sí originari de la Capadòcia― hauria sigut destinat i on s’hauria casat amb Policrònia, noia del lloc. En aquest cas el sant encara seria capadocià, si bé només per herència. Capadocià lato sensu, diríem.
El jove Jordi va passar de Diòspolis a Nicomèdia ―la ciutat avui turca d’Ízmit, situada a tocar de Bizanci (Isanbul)― i va formar part de la guàrdia personal de Dioclecià, l’emperador romà. Però aquest, al cap de poc, va emprendre la gran persecució contra els cristians. Jordi no va renegar de la seva fe, i Dioclecià, contrariat, va ordenar que el torturessin. Com que es mantenia fidel a Crist, els turments que el futur sant va haver de patir no tenen fi ni compte. En això hi va influir el fet que tardés tant a morir-se del tot, atès que ―es veu― va ressuscitar tres vegades. Entre aquestes i altres meravelles el martiri es va allargar fins a set anys. La viquipèdia russa el divideix en fases i, amb un rigor exemplar, el descriu sense plànyer-hi cap detall per esgarrifós que sigui.
Jordi no va morir definitivament fins que el van decapitar el 23 d’abril del 303. El seu cos va ser enterrat a Diòspolis (Lydda/Lod), on els cristians el van començar a venerar com a màrtir. De seguida va guanyar una popularitat tan fabulosa, que l’any 494 el papa Gelasi I el va santificar. Però ja aleshores se sospitava que Jordi no complia les condicions per a la santedat: les dades biogràfiques no tenen base històrica, i el martiri no supera cap examen de versemblança ni donant per certs uns quants miracles. La seva figura obeiria, sembla, a un arquetip mític que es perd en la nit dels temps. Gelasi I es va empescar una fórmula ben enginyosa per rentar-se’n les mans: «Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu».
Així doncs, tot indica que sant Jordi és tan llegendari com el drac i la princesa. Una cosa, però, continua segura: encara que sense existència real, el nostre patró va ser, d’una manera o d’una altra, de la Capadòcia. A totes les enciclopèdies i viquipèdies (més de 70) es fa referència, des de les primeres ratlles, al lligam del cavaller inexistent amb aquesta regió de l’Àsia Menor, sigui quin sigui el títol de l’article: «Jordi de Capadòcia» (espanyol o gallec), «Sant Jordi» (català, occità, anglès, italià, portuguès, grec, aragonès o esperanto), «Jordi (sant)» (alemany, neerlandès o llatí), «Jordi victoriós» (rus o búlgar). Serveixi d’exemple una de les viquipèdies més autoritzades en aquest terreny, la del país caucàsic que, segons una falsa etimologia popular, porta el nom de Jordi: Geòrgia. Diu el bell alfabet georgià:
A la viquipèdia francesa l’article es titula «Jordi de Lydda», que no és mala idea. Però igualment s’hi reporta la versió del mite en què el sant neix a la Capadòcia.
2. EL SEGON JORDI DE CAPADÒCIA
Hi ha constància d’un altre Jordi, verídic, que podria haver nascut a la Capadòcia i que va ser bisbe d’Alexandria. Home sense escrúpols, tirà indesitjable, va morir assassinat cruelment l’any 361.
Aquest segon Jordi només té entrada a sis viquipèdies, però totes de molt pes. I d’acord amb criteris històrics, és a ell que escau el títol de «Jordi de Capadòcia». Així es titula el seu article a la viquipèdia anglesa, l’alemanya, la francesa i la catalana. Les viquipèdies italiana i portuguesa opten per anomenar-lo «Jordi d’Alexandria» i «Jordi de Laodicea» respectivament.
Però «Jordi de Laodicea» (viquipèdia portuguesa) és una denominació que presenta inconvenients. D’entrada no consta que el personatge tingués relació amb cap ciutat anomenada Laodicea. D’altra banda, i segons les viquipèdies anglesa, àrab i catalana, el de Laodicea és un tercer Jordi, filòsof d’Alexandria, que va participar en la controvèrsia sobre la doctrina de la Trinitat (segle IV). Cal avisar, però, que aquí s’endevina un embull difícil d’aclarir. No seria estrany, per exemple, que aquest tercer Jordi fos un desdoblament, amable i bondadós, del segon. I això sense perdre de vista que tant el segon com el tercer podrien haver prestat la seva biografia ―en versió blanquejada, això sí― al primer Jordi de Capadòcia, sant Jordi.
Que els erudits prenguin la paraula.
3. JORGE BEN, DEL BRASIL
Al segle IV sant Jordi ja rebia encàrrecs i feia serveis per tot el Pròxim Orient. Tan generós es devia mostrar, que més endavant els musulmans també el veneraven. Llavors, sobretot arran de les croades, el culte al sant es va generalitzar a Occident. I d’aquí va arribar, al cap d’uns segles, al Nou Món.
Al Brasil el celebradíssim sant Jordi és patró de la cavalleria de l’exèrcit i dels escoltes, i patró extraoficial de Rio de Janeiro. Més enllà del catolicisme, també l’han adoptat diverses religions afrobrasileres, com el Candomblé o la Umbanda, que assimilen el sant a les divinitats Ogum, Oxossí o Odé. (Sobre això es poden trobar moltes més notícies en aquesta pàgina del bloc Del Brasil al Raval de Gerard Viader i Taíza Brito.)
La viquipèdia portuguesa reserva l’article «Jorge da Capadócia» a la cançó que el cantant brasiler Jorge Ben ―o Jorge Ben Jor― va dedicar al sant, la més cèlebre entre les moltes que parlen de Jorge, São Jorge o Jorge de / da Capadócia en la música del país americà.
Amb la lletra d’una pregària, la cançó expressa la confiança que, gràcies a la protecció de Jordi ―la vestimenta i les armes del cavaller―, els enemics fracassaran. En l’enumeració dels possibles atacs semblen ressonar-hi els mals infligits al sant durant el martiri. Els protegits de Jordi resten feliçment invulnerables, esclar. I els enemics en surten malparats, però no són destruïts.
Aquí s’hi pot escoltar la cançó, del disc Solta o pavão (1975). I aquí una versió en directe, del disc i devedé Acústico MTV (2002).
JORGE DA CAPADÓCIA (en portuguès brasiler)
Jorge da Capadócia!
Jorge sentou praça na cavalaria,
eu estou feliz porque eu também
sou da sua companhia.
Eu estou vestido com as roupas
e as armas de Jorge,
para que meus inimigos tenham pés
e não me alcancem,
para que meus inimigos tenham mãos
e não me toquem,
para que meus inimigos tenham olhos
e não me vejam,
e nem mesmo pensamento eles possam ter
para me fazerem mal.
Armas de fogo
o meu corpo não alcançarão,
facas e espadas se quebrem
sem o meu corpo tocar,
cordas e correntes se arrebentem
sem o meu corpo amarrar.
Pois eu estou vestido
com as roupas e as armas de Jorge.
Jorge é da capadocia, viva Jorge!
Jorge é de Capadócia, salve Jorge!
Perseverança ganhou do sórdido fingimento
e disso tudo nasceu o amor.
Jorge da Capadócia!
JORDI DE LA CAPADÒCIA (traducció catalana)
Jordi de la Capadòcia!
Jordi va entrar a la cavalleria,
jo estic content perquè també
sóc de la seva companyia.
Vaig vestit amb les robes
i les armes de Jordi,
perquè els meus enemics tinguin peus
i no m’arribin,
perquè els meus enemics tinguin mans
i no em toquin,
perquè els meus enemics tinguin ulls
i no em vegin,
i perquè ni puguin tenir cap idea
per fer-me mal.
Armes de foc
no encertaran el meu cos.
Ganivets i espases es trenquin
sense tocar el meu cos,
cordes i cadenes es rebentin
sense lligar el meu cos.
Perquè vaig vestit amb les robes
i les armes de Jordi.
Jordi és de la Capadòcia, visca Jordi!
Jordi és de la Capadòcia, salve Jordi!
La perseverança va derrotar el sòrdid fingiment
i de tot això en va néixer l’amor.
Jordi de la Capadòcia!
«Jorge da Capadócia!», «Jorge é da Capadócia!». A còpia d’insistència, de repetir-ho cops i cops, es fa evident que el més capadocià de tots els Jordis és sant Jordi, i que la seva irrealitat històrica no passa d’anècdota sense importància. Sant Jordi no va ser ningú, però és innegable que de feina n’ha fet i en fa: aquesta cançó mateix, tan inspirada, bé fa creure en la seva intervenció…
Molts altres cantants han gravat la irresistible «Jorge de Capadócia» de Jorge Ben, de vegades amb versions quasi més interessants que l’original. Per repassar-les recomano mesura i prudència, perquè la cançó posseeix encants i encisos que, si no es vigila, poden desembocar en l’addicció.
-Dues versions de Caetano Veloso, selectes: any 1975 i any 1998.
-La versió de Racionais Mc’s, sòbria, amb un piano subtil darrere de tot.
-La versió superba d’Ellen Oléria.
-La versió juganera i sexi de Fernanda Abreu.
-La versió formidable de Paula Lima.
-La versió exquisida de Soul de Brasileiro.
I etcètera.
4. JORDI PUNTÍ, DE MANLLEU
Torno a Europa, i aquí mateix. Algú ─sobrenatural o gairebé─ va il·luminar Jordi Puntí en el moment solemne d’escollir l’epígraf (la citació inicial) per a Animals tristos, el seu segon llibre. El veig dubtant entre tres o quatre opcions, el colze arrepenjat a la taula, una galta a la mà, la mirada al lluny… De sobte, el llampec de clarividència!, i vet aquí que l’escriptor tecleja:
«Eu estou vestido com as roupas e as armas de Jorge».
JORGE BEN, Jorge da Capadócia
I ja s’entén tot! Tant se val si el Jordi manlleuenc és més devot de la cançó de Jorge Ben o de sant Jordi. El que val de debò és que el sant se senti invocat i que, prou entendrit, vulgui engegar la maquinària de dispensar favors. En aquest cas el procés va rutllar com una seda i la citació va beneir el llibre. Animals tristos (2002) confirmava Puntí ―que ja havia publicat Pell d’armadillo, obra més que notable― com un talent de molta consideració. La vestimenta i les armes de Jordi feien efecte: al cap de quatre anys Ventura Pons adaptava tres dels relats del llibre al cine (Animals ferits, 2006). I passats quatre anys més, el cavaller de Manlleu presentava Maletes perdudes, novel·la extraordinària, sens dubte una de les més rellevants de la literatura catalana del segle XXI.
Jordi Puntí treballa en una novel·la sobre Xavier Cugat. I amb això ja s’ha apuntat un mèrit: ens farà interessar per un personatge a qui fins avui havíem dedicat ―sigui dit amb recança― massa indiferència. Espero que sant Jordi torni a ser propici al nostre escriptor, que ni enemics ni contratemps el distreguin. Confio, naturalment, que portar el nom del sant li faciliti, com a Jorge Ben, ser «da sua companhia» i li doni punts a l’hora de rebre beneficis.
Salve, Jordi!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!