LA VIA SÀNSCRITA

El coneixement és la bellesa més alta,
el tresor amagat, la millor glòria,
l’alegria tranquil·la, la fama i la joia.
Aprendre és el camí més humà.

 Aquest poema va ser escrit al segle V dC per Bhartrihari, autor al que s’atribueixen dos textos sànscrits d’enorme transcendència i, des d’aleshores, de permanent actualitat i influència: una gramàtica que teoritza sobre el llenguatge des d’un punt de vista holístic i un recull poètic formalment impecable però, al mateix temps, amb una despietada càrrega crítica.

ATÒNITA DECONSTRUCCIÓ

Aquest darrer, anomenat Satakatraya – és a dir Tres centenes (Sataka: centenar; traya: tríada) – està format, lògicament, per tres col·leccions d’un centenar de poemes cada una, dedicades respectivament a l’ètica (Nitisataka), a l’amor (Sringarasataka) i a la vida ascètica (Vairagyasataka).

En tots ells el poeta es mostra atònit davant del que l’envolta i deconstrueix , des del punt de vista de l’ètica, de l’ascesi o de la relació amorosa, comportaments, sentiments, pensaments i… el seu propi jo:

Només penso en ella,
però ella desitja un altre home
que adora al seu torn una altra dona
que voldria estar amb mi…
Nefasta ella! Nefast jo mateix!
Funest amor! I tots plegats!

Bhartrihari vacil·la, amb lucidesa i intensitat, entre l’immediat i la transcendència:

Aquest Univers és, de fet, un petit cercle.
Què hi ha de desitjable?
Esdevindrà ones el mar
perquè hi nedin alguns peixos?

El poeta, però, reacciona i reprèn el seu camí. La seva tria és decidida i decisiva:

Llevem-nos! Anem al bosc.
Arrels i fruites seran els nostres aliments,
L’aigua pura, la nostra única beguda,
Les fulles, el nostre llit.

No hi trobarem ni els insensats
ni aquells amb els cors captius de les riqueses.

LES PARAULES SÓN, DE FET, L’ORIGEN DE TOT PLEGAT

Però la seva mirada crítica va més enllà – i més endins – de la seva activitat literària i qüestiona, amb la mateixa capacitat de dissecció, la pròpia matèria primera amb la que basteix els poemes: les paraules.

La gramàtica de Bhartrihari – que s’anomena Vakyapadiya (Frases: “vakya” i  Mots, designats en aquest context com a “pada”) – no es queda en la simple descripció analítica del sànscrit i proposa una veritable filosofia del llenguatge.

La seva afirmació de que Brahman – l’Absolut – no té començament ni final i que la seva essència és la Paraula ja que descriu la Realitat (la Paraula fa la cosa i, per tant, Brahman, el Món) és el punt de partida per a desenvolupar la seva triple aportació que es converteix així en una teoria global: el concepte de So Absolut (Om?), el de Sphota (mot arquetípic, assimilable al concepte del “logos” grec) i el de la funció simbòlica del llenguatge.

Aquest enfocament ha estimulat i enriquit els treballs d’eminents lingüistes i filòsofs d’Occident, especialment a partir del segle XX, des de Saussure, Bloomfield i Jakobson a Chomsky i Wittgenstein, entre molt altres, i està a la base de les teories de la Comunicació més avançades.

REINICI PERMANENT

Un dels poemes més coneguts de Bhartrihari sintetitza el seu pensament al voltant de les paraules (i, per tant, del que les paraules, segons ell, desencadenen):

Ni anells, ni collars.
Ni polseres, ni perfums.
Ni tant sols flors.

La gràcia de cada persona
és el seu llenguatge.
La Paraula,
l’única joia que ha d’usar.

– Què cal fer per a ser estimat?
– Desitjar el millor per a tothom sempre crida els bons sentiments.
 
– I per a evitar les afliccions?
– Per a esquivar la tristor cal deixar la còlera de banda.
 
– Que cal fer per a ser ric?
– Abandonar els desitjos porta a l’abundància.
 
– I per a ser feliç?
– Per a sentir-se plenament satisfet cal renunciar a la mesquinesa.
 

Aquestes preguntes sobre les nostres inquietuds més freqüents i quotidianes i les assenyades respostes del reflexiu  interlocutor – que sempre ressitua els dilemes en una dimensió més àmplia – provenen del Yaksha Prashna (*), un dels episodis didàctics incorporats – juntament amb altres tractats polítics, filosòfics i espirituals – a la trama èpica primigènia del Mahabharata.

Sens dubte el centenar llarg de qüestions plantejades i resoltes, vinculades a aspectes personals, amorosos, familiars, pràctics, polítics, econòmics o professionals, explica perquè el Yaksha Prashna – literalment, “Les preguntes (prashna) de l’Esperit del Bosc (Yaksha)” – és ben conegut a l’Índia i cada vegada més valorat arreu del món.

 
UN GUERRER, UN OCELL, UN ESTANY
El pretext narratiu del relat és un lloc comú en la literatura popular de  tots els temps: l’heroi ha de superar una prova per a aconseguir l’objectiu perseguit, habitualment salvar – o rescatar – un o una innocent.

En aquest cas, l’episodi s’inscriu en el llarg exili dels germans pandava i descriu el  llarg interrogatori a la que és  sotmès el príncep Yudhishthira per un misteriós ocell a la vora d’un estanyol.

Només responent de manera correcta les preguntes de l’au – en realitat el Dharma (o Deure, en aquest cas, personal) sota l’aparença d’un Yaksha, al seu torn disfressat d’ocell –  els quatre germans, morts en no superar prèviament la mateixa prova, tornaran a la vida.

Òbviament, el príncep respon totes les preguntes, el seus germans ressusciten i l’ocell desvetalla, una darrera de l’altra, la seqüència de les seves aparences encavalcades.

PREGUNTES ETERNES, RESPOSTES PERENNES

Però més enllà de la dramàtica anècdota – que, narrada de manera intensa i molt viva, desperta i reté l’interès per continuar la lectura  –  i de la fórmula literària utilitzada,  el text és una proposta de comportament que, basat en l’observació de la natura, de les dones i dels homes i de la societat, va més enllà del simple sentit comú i propugna una conducta humanista, profundament ètica.

Altres exemples, també extrets de les pàgines del Yaksha Prashna, ho posen de relleu:

– Qui destrueix la virtut és destruït; qui preserva la virtut és preservat.
Per tant, preservo la virtut ja que, si no ho fes, seria destruït.
 
– Què és més ràpid que el vent? I més nombrós que l’herba?
– La ment va més de pressa que el vent. Els pensaments són més nombrosos que l’herba.
 
– Què hi guanya qui planeja el que fa?  I qui viu segons els seu dharma?
– Qui preveu tots els aspectes del que fa sempre aconsegueix allò que vol. Qui es manté fidel a ell mateix guanya totes les batalles.
 

Yaksha Prashna posa el lector davant de les preguntes fonamentals i invariables del gènere humà, més enllà dels canvis temporals i culturals esdevinguts en els tres o quatre mil·lennis que s’han escolat des de que el text va ser fixat i incorporat al Mahabharata fins arribar fins a nosaltres.

La varietat i l’interès permanent dels temes que s’hi plantegen i la validesa universal de les respostes donades expliquen la permanent vigència del text.

(*) La versió en català del Yaksha Prashna, juntament amb una extensa introducció i les notes corresponents, està disponible a Amazon en format electrònic i pot ser llegida en tota mena de dispositius: ordinadors, tauletes, smartphones i lectors d’ebooks.

Per a descarregar-la, un cop a amazon.es, cal buscar el títol complet de l’obra:
Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata.

Tots els fragments inclosos a l’article han estat elaborats a partir dels que figuren al llibre.

Més enllà de la seva gramàtica científicament perfecta, del seu lèxic exhaustiu i d’una literatura que ho descriu absolutament tot, al llarg dels mil•lennis, el sànscrit ha difós una cosmogonia naturalista divinitzada, en la que cada dona i cada home tenim una funció primordial.

Aquesta voluntat de transcendir la simple i immediata condició humana queda palesa des dels primers textos utilizats per la seva civilizació per a expressar-se: els himnes recollits al Rig Veda exploren, fonamentalment, la comesa de la Humanitat en el Cosmos.

Després d’aquest enlluernador Big Bang metafísic, els Upanishads (VIII-IV aC) i la Bhagavad Gita (III aC) o les propostes ètiques i polítiques de Gandhi o les especulacions filosòfiques contemporànies de, per exemple, Krishnamurti, Aurobindo o Nisargadatta segueixen avançant en aquesta direció.

El Hatha Yoga Pradipika, un pas més

Però entre un extrem temporal i l’altre, disposem d’una notabílissima literatura que insisteix en aquesta cerca. N’és paradigma el Hatha Yoga Pradipika, un manual de ioga del segle XV que apropa el lector als conceptes bàsics d’aquesta disciplina, que van ser començats a difondre al segle III aC per Patañjali en els seus Ioga Sutres.

Com mostra aquesta brevíssima selecció, ho fa actualitzant l’estat dels coneixements sobre aquesta disciplina, amb una clara intensió didàctica i, sobretot, des d’una perspectiva nítidament evolutiva:

A tots aquells que caminen perduts en la foscor de la multiplicitat de creences, incapaços d’aconseguir el Raja Ioga, el compassiu Swatmarama, ofereix la llum de la saviesa del Hatha Ioga (I.3).

(En aquest context, el Raja Ioga – o Ioga Reial (raja = rei) – és el ioga integral que inclou normes ètiques, exercicis físics i pràctiques mentals. Swatmarama és el nom del llegendari autor del recull.)

Amb les dues cames esteses a terra, dretes com bastons, agafa els dits grossos dels peus amb les mans, tot posant el front sobre els genolls. Cal persistir en aquesta posició que s’anomena pashimotassana (I.28).

(El Hatha Yoga Pradipika dona instruccions detallades per a la realització de 15 asanes – o postures – malgrat que, segons les creences tradicionals, el mitològic déu Shiva en va revelar 8.400.000, de les 84 són indispensable i 32 les més adequades per als homes. En l’actualitat, se’n practiquen més d’un centenar.)

Aquesta excel•lent asana fa circular el corrent vital de l’esquena pel nadi shusumna, reanima el foc digestiu, aprima el ventre i cura totes les malalties (I.29)

(Nadi és el nom genèric dels canals d’energia subtil que, segons la medicina tradicional índia, recorren el cos humà. Sushumna és la denominació comuna dels dos conductes situats al llarg de la medul•la espinal,)

La realització arriba als que practiquen amb constància. Com pot accedir-hi la persona inactiva? No és llegint tractats que s’aconsegueix la perfecció (I.65)

Mentre la respiració sigui irregular la ment serà inestable; quan la respiració es calmi la ment romandrà immòbil i el iogui aconseguirà equilibri i llarga vida. Per tant, ha de controlar la respiració per mitjà de la pràctica del pranaiama (II.2).

(Els diversos exercicis de control de la respiració – o pranaiama – són una de les tècniques bàsiques del Hatha Ioga)

De la mateixa manera que la sal es torna una sola amb l’aigua en la que es dissol, quan l’Atman i el Manas es fusionen, es produeix el Samadhi (IV.5)

(Atman pot traduir-se aquí per essència personal o ànima. Manas vol dir ment i Samadhi significa en aquest context contemplació o unió amb l’Absoluta. Es tracta de termes propis del ioga avançat).

El foc que crema un tros de fusta s’apaga quan l’ha consumit tota. Així també la ment que roman concentrada i no busca més pensaments, es dilueix en el nada. (IV.98)

(Segons la metafísica clàssica índia, nada és la subtil vibració sonora de l’Univers.)

Un iogui que ateny el Samadhi no està dominat pel procés del temps ni per la mort, ni tampoc pel karma. Res ni ningú no pot afectar-lo (IV.108)

(Karma és la denominació genèrica dels fruits de les accions. El control dels pensaments mereix una atenció molt especial en el Hatha Ioga, que en preconitza i descriu diversos nivells. Tots tenen una sola finalitat, que és també la del Hatha Ioga: el Samadhi o culminació de l’evolució humana individual,)

Llum fix.
I tot immòbil:
ni gest ni pensa
(en aparença).
 
Atur global,
total, universal.
(si fos possible).
 
En tot cas
(potser invisible),
l’Ésser segueix
vers l’Alba Certa.

El bosc sempre ens ha cridat. Riqueses i misteris són el que hi busquem. I hi trobem.

Cada arbre, cada arbust, cada matoll és el preàmbul de noves sorpreses i, tot sovint, com lluminoses espurnes en la nit, inesperats i fugaços moviments delaten el pas de sigil·losos animals o de veloços ocells.

I, de fet, riqueses i misteris són el que – segons l’himne 146 del desè mandala del Rig Veda i les nostres passejades – hi hem anat descobrint:

Arayani, Alè del Bosc
que sembles immòbil,
perquè no busques estatge?
No tens cap por de res?
 
Quan el cant dels ocells
acompanya el dels grills,
passeges alegre
com una Reina al so dels picarols.
 
Però, en el foscant,
sembla que un ramat pastura entre les ombres,
o que hi ha una casa al final del corriol
i cada cruixit intimida,
 
Es diria que algú crida el seu bestiar,
o que talla llenya amb la destral.
Qui s’atarda al bosc
creu que cada so és un xiscle.

L’Alè del Bosc és benigne
(llevat que algú s’hi amagui!).
S’hi mengen el fruits més dolços
i cada racó és el millor jaç.

Et lloo Mare Boscana.
Perfumada amb riques aromes,
regales les collites
més saboroses!

Aquest himne del Rig Veda – únic dedicat al bosc i a la seva divinització entre els 1.028 del recull – preludia l’ús d’aquests indrets pels rishis vèdics com a lloc per a les seves recerques religioses i espirituals.

Els resultats d’aquestes especulacions porten el nom d’Aranyaka (literalment, “fet al bosc”) que, conjuntament amb els quatre vedes i les meditacions conegudes amb el nom d’upanishads, conformen el textos “shruti” o escoltats directament de – o revelats per – les divinitats i començats a recollir cap al 2000 aC.

Des d’aleshores ençà els boscos (si convenim en que la literatura, en el fons, diu sempre la veritat) mai no han deixat d’acollir encuriosits somniadors de totes les condicions. Els valors que els vedes identifiquen se’ns revelen permanents i universals.

Darrerament, per exemple, colles i caminants solitaris, plens d’expectatives de salut integral, peregrinem per les nombrosíssims arbredes de les nostres contrades per a prendre el que eufemísticament anomenem “banys de bosc”.

Que Arayani – la deessa de tots els boscatges, de tots el temps i de tot arreu – ens guiï i ens acompanyi en les nostres passejades!

(I – ja que hi som i si no és demanar massa- també en les nostres lectures…)

Cada vespre,
en el foscant,
s’esvaeix la geometria.
 
De nou topazis,
robins, diamants…
De nou maragdes.

El sànscrit ens transmet una cultura riquíssima, que millora els coneixements i la visió del món dels qui ens hi endinsem.

Com ja sabem els qui compartim aquest bloc, el sànscrit, transmet, per mitjà d’una llengua extraordinària, una cultura riquíssima, que enfonsa les seves  arrels en la mil·lenària herència vèdica, arriba fins a nosaltres per mitjà de l’imaginari i de les llengües indoeuropees i avança amb pas ferm cap al futur, gràcies a que l’estructura lògica de l’idioma en fa una eina de gran utilitat per a les ciències de la computació.

Per això conèixer-la i tenir-la present és una exploració plena d’estímuls.

És amb aquest objectiu que s’introdueixen sovint en aquest bloc petits canvis que pretenen incrementar-ne la utilitat per als lectors.

En aquesta ocasió, s’hi han inclòs dues novetats, dos nous blocs d’informació agrupats, amb les denominacions genèriques “Formació”  i “Trajectes clars”.

Formació

La secció “Formació” – situada com la resta de grups de textos entre la capçalera del bloc i els títols dels articles i accessibles amb un clic – informa sobre els dos cursos de sànscrit impartits actualment i que es poden començar en qualsevol moment.

A “El sànscrit i el Gita”, s’utilitzen estrofes del Bhagavad Gita per a examinar-les paraula per paraula, extreure’n les línies mestres de la seva estructura i aprofundir en el seu sentit.

A “El sànscrit i el Ioga” s’explica el significat de la o de les paraules que designen les diferents postures d’aquest disciplina i se n’analitza la forma. L’estudiant és així més conscient del que fa i, en conseqüència, treu més profit de les seves pràctiques.

Trajectes clars

Els articles reunits a “Trajectes Clars” – tots també localitzables des d’altres seccions – inclouen els textos publicats fins ara que descriuen, des del punt de vista de la tradició sànscrita, solucions pràctiques a situacions generades per la condició humana i, per tant, sempre actuals.

Els textos inclosos figuren ordenats des del més recent al més antic:

– Les claus de l’acció. Tardor al Ramayana.
(Normes per a una activitat immediata i eficaç.)

– Evita aquestes sis espases i viuràs cent anys
(Consells per a una vida equilibrada.)

– Chanakya (o els consells d’un Maquiavel indi del segle IV aC)
(Algunes de les sentències més il·luminadores d’aquest intel·lectual i polític
sànscrit.)

– Així es guanya
(Un text extret del “Yaksha Prashna” (*) que destaca les virtuts de les
persones d’acció.)

– Com ser estimat, ric i feliç segons el Mahabharata
(Un altre fragment del Yaksha Prashna.)

– El secret d’Arjuna
  (Sobre la concentració de l’atenció en un sol objectiu per tal d’aconseguir-lo.)

Nous horitzons

La cultura sànscrita sembla inacabable.

El seu enorme fons documental no ha estat encara exhaurit i amaga, amb tota probabilitat, veritables tresors en les àrees bàsiques del coneixement, però, a més i sobretot, tant el propi sànscrit com tots els continguts que comunica mostren una vigència constantment renovada.

El camí que tenim al davant els “tocats” pel sànscrit és ple de riqueses i de nous horitzons.

Afortunadament.

(*) El Yaksha Prashna és un episodi del Mahabharata, publicat  en format
electrònic. És accessible al web d’Amazon.

A la tardor, l’atmosfera és neta i transparent. Es tracta del millor moment per a projectar i decidir tota mena d’activitats. I per a començar a dur-les a terme.

Avui comença la tardor i, com tots sabem, fins al proper 21 de desembre (data d’inici de l’hivern d’enguany), dia a dia, la llum anirà minvant i el fred serà més viu,  però a la major part de l’enorme subcontinent indi – escenari del Ramayana i també, modestament, d’aquest article – la nova estació acaba d’agafar el relleu a l’època de les pluges i ho fa amb un  sentit més global: se suposa que les recents precipitacions, a més d’endur-se les partícules de pols de l’atmosfera, també ho han fet amb les boires que poden entelar l’intel·lecte.

TARDOR

A la tardor doncs el cel – i els pensaments – són més clars que en cap altra època de l’any.

Sigui com sigui, amb independència de l’holística versemblança d’aquesta creença, Valmiki, el llegendari autor del Ramayana, descriu el transparent paisatge d’aquests mesos amb la precisió i el lirisme encès que ja coneixem els qui compartim aquest bloc (1):

Rentades per les pluges dels grans núvols,
les carenes i les planes
semblen brunyides i brillen
com esmalts sota la llum de la lluna.

El cel recorda el reflex d’una espasa acabada d’esmolar
i han minvat els corrents dels rius.
La brisa és freda i bressola els lotus vermells
mentre la foscor, alliberada d’ella mateixa, llueix en totes direccions.

És en aquesta lluminosa atmosfera que Laksham, el germà menor de Rama –  que l’ha acompanyat en el seus atzarós exili -, en veure’l paralitzat per l’enyor de la seva esposa, segrestada pel demoníac Ravana, el repta a aixecar-se:

Perquè deixar-te encadenar per la feblesa?
Perquè permets que es doblegui el tremp de la teva ànima?
Aquest trist desànim pretén ser profund;
però, a què et porta retardar els passos endavant?

 El germà de Rama l’aconsella aleshores amb paraules de validesa perenne:

Posa’t en marxa amb fermesa i la ment clara,
concentra’t en la victòria i els seus fruits.
Prepara bé el camí i fes cada dia el tram de cada dia.
Sigues sempre tu mateix.

PUNT D’INFLEXIÓ

En aquest moment, els afortunats lectors del Ramayana estem just al centre del veritable punt d’inflexió de l’argument i comencem a descobrir un nou i emocionant territori narratiu.

Fins ara, Rama ha estat objecte de tota mena de tribulacions: traïcions, maltractes, enganys, sacrificis inútils… A partir d’aquest moment, l’heroi – colpit per la vehemència i pel poder de convicció del seu germà – aferra amb força les regnes del seu propi destí, aconsegueix aliats, troba el seu enemic, el venç i aconsegueix el seu propòsit, en aquest cas, recuperar la seva muller.

LES CLAUS DE L’ACCIÓ

Així és com inicia i ens explica la seva transformació:

A tothora tinc presents feina i eines
i el meu cor, ara joiós, és ple de força.
Venceré les febleses mirant dins meu la llum  final.
Sempre és bon moment per a començar. 

Es tracta d’uns consells (o d’un seguit de tècniques) que – formulats sovint amb paraules molt semblants a les del Ramayana – continuen sent tant vàlids i útils avui com fa tres-mil anys: meditació, concentració, anàlisi, visualitzacions, planificació,  treball, iniciativa…

A banda de ser llibre de referència de nombrosos grups hinduistes d’arreu del món,  el Ramayana continua sent una obra literària tant vàlida avui com al moment de ser composta.

A més, naturalment, d’un dels puntals de la cultura universal i, per tant, de la nostra.

(1) Podeu veure’ls de nou: HIVERN i PRIMAVERA.

(2) Totes les estrofes citades en aquest article pertanyen al Sarga (denominació dels capítols del Ramayana) XXX del quart llibre de l’obra, conegut com a  Kishkindha Kanda (Kishkindha és el nom del regne dels seus simiescos aliats     i Kanda la denominació dels llibres d’aquest poema èpic),

(*) Des dels seus inicis al gener del 2011 fins a principis d’aquest mes, quan s’hi va publicar l’article sobre Indra, aquest bloc havia compartit cent articles amb els seus lectors.

Aquest text sobre la tardor és, per tant, el cent-u de la sèrie i enceta una nova Etapa.

L’objectiu continua sent incrementar constantment l’interès dels continguts i millorar-ne la llegibilitat i l’utilitat.

En tot cas, moltes gràcies a cada lectora i a cada lector, per cada lectura.

Dos-cents vuitanta-nou dels mil vint-i-vuit himnes del Rig Veda tenen Indra – el rei dels déus – com a únic protagonista.

Com afirma l’eminent sanscritista Arthur MacDonell (1):

“Indra és invocat de manera individualitzada en la quarta part dels himnes del Rig Veda, molt més sovint que no pas els dirigits a qualsevol altra deïtat. Es tracta del déu preferit nacional dels pobles vèdics.”

MacDonell completa el seu comentari amb precisions sobre el perfil de la divinitat:

“Per altra banda, el seu aspecte és el més antropomòrfic entre els membres del panteó i també el que més investit està de trets mitològics.

Indra és, per sobre de tot, un déu de la tempesta, que venç els dimonis de la sequera i de la foscor, allibera les aigües i conquereix la llum.  En segon terme és el déu de les batalles que ajuda els victoriosos aris a vèncer els enemics aborígens.”

El breu himne 171 del desè mandala completa el retrat d’un Indra en constant contradicció, tant amb la resta dels déus i dels humans com amb ell mateix i les pràctiques cerimonials (2):

Per l’amor a Itat, que esprem el suc, vas empènyer el seu carruatge. Vas sentir la crida de l’oferent de Soma.

Has separat el cap de la pell del rebel Sacrifici i vas portar-lo a la casa de l’oferent de Soma.

O Indra, en un instant, quan vas pensar-hi, vas perdre el mortal Venya pel devot Astrabudhna.

Porta de nou el Sol a l’Est ara que està a l’Oest, o Indra. Fins i tot contra la voluntat dels déus!

Les virtuts d’Indra, heretades com sabem per un enfilall de divinitats successives, algunes encara vigents, semblen una projecció dels anhels més bàsics dels seus súbdits humans: aconseguir seguretat i riqueses.

En qualsevol cas, els enfrontaments territorials dels nouvinguts aris amb els multi-ètnics habitants del subcontinent indi van anar deixant pas a una sincrètica convivència.

Malgrat l’aparició d’una visió polifacètica de la realitat, representada per Brahma, Vishnu i Shiva, el culte a Indra i la perspectiva maniquea dels contactes entre diferents col·lectius humans (“nosaltres” som exemple de civilització; “ells”, en canvi, una colla de salvatges) mai no ha deixat d’estar present.

Al llarg dels mil·lennis, els grans desplaçaments de població i les col·lisions  que generen s’han demostrat inherents a l’evolució de la Humanitat.

Sempre s’han produït, molt sovint acompanyats però de situacions inacceptablement tràgiques. A desgrat del creixement d’una consciència de la globalitat de problemàtiques i de solucions, ho estem vivint – encara! – ara mateix.

Els laberints humans pels que Indra s’apressa cap a la sortida semblen seguir conformant la quotidianitat.

(1) Arthur Anthony MacDonell (1854 – 1930), llegendari catedràtic de sànscrit a Oxford, és autor de nombrosos i indispensables treballs sobre vèdic i sànscrit. La cita prové de la introducció a l’estudi sobre Indra a “A vedic reader for students”.

(2) Com passa sovint en els himnes del Rig Veda, el text del poema 10.171 dóna per coneguts personatges, situacions i pràctiques cerimonials. Afortunadament, els contextos de cada composició són sovint suficients per a copsar-ne el sentit i la bellesa. Recordem, en tot cas, que el soma és una beguda extreta d’un vegetal desconegut, imprescindible en els sacrificis vèdics.

Cada vegada que l’Ordre llangueix
i la confusió s’estén, em creo a mi mateix
i, Era rere Era, per tal de restablir l’harmonia
– per al rescat del Bé i la destrucció del Mal -, 
em torno a fer present.
(BG 4.7-8)

Aquestes paraules de Krishna al Bhagavad Gita (1) deixen ben clara la seva funció regeneradora de l’Univers i la relativa freqüència de la presència dels avatars de Vishnu (2) dels que ell mateix forma part.

De fet, la capacitat de Vishnu per a “baixar” a la Terra (avatar significa “descens” en sànscrit) és la seva característica més distintiva.  N’és tant d’especial, que ha donat fins i tot lloc a una paraula específica. Es tracta del mot compost “dashavatara” (dasha = deu), ja que a les nou vegades que, segons la tradició, s’ha fet present fins ara, cal afegir-ne una desena que arribarà a la fi de la Kali Yuga, és a dir, a la fi de nostra l’Era (3).

Però el que enriqueix el concepte del dashavatara i de cada una de les presències de Vishnu  és que descriuen – de manera esquemàtica i aproximada, és cert, però sorprenentment precisa – l’Evolució de les Espècies, des de l’aparició dels peixos a l’eclosió dels humans, passant per les diverses etapes evolutives , milers d’anys abans de que la teoria fos formulada per Darwin a mitjans del segle XIX.

Deu presències

Els primers tres avatars remeten a l’aparició dels peixos, dels rèptils i dels mamífers terrestres apareguts al planeta fa uns 500, 300 i 200 milions d’anys respectivament.

La mitologia – i el lèxic – s’encarreguen d’acostar-los a la història de la Humanitat.

Matsya (“peix” en sànscrit) rescata el primer home – el conegut Manu- del Diluvi Universal; Kurma (“tortuga”) porta sobre la seva closca la muntanya amb la que déus i dimonis baten l’Oceà per a aconseguir el nèctar de la immortalitat i Varaha (“senglar”) venç un poderós dimoni que havia segrestat el planeta.

Després d’aquesta primera etapa protagonitzada per animals, Vishnu adopta formes externes que, sense acabar d’identificar-s’hi, l’acosten a l’aparença humana.

Primer com a Narasimha (nara és un dels substantius sànscrits per a dir “home” i simha significa “lleó)”. Aquest home-lleó – que, segons les creences hindús acabà amb la vida del dimoni Hiranyakashipu – està mitològicament emparentat amb multitud d’éssers llegendaris, híbrids d’humans i d’animals, com les sirenes, els centaures o el benigne déu Ganesha representat com un home amb cap d’elefant.

El segueix l’encarnació en forma de Vamana (literalment, “nan”) que remet immediatament a la baixa estatura atribuïda als neandertals, els nostres antecessors més immediats. Gràcies al seu enginy va regnar sobre el cel i la terra, tot desterrant el dimoni al mons inferiors.

Després d’encarnar-se en animals i en semi-humans, Vishnu va fer-se present per mitjà de quatre figures plenament humanes.

Primer, com a Parashurama o “Rama de la destral” (4) que va vèncer els guerrers que atacaven el regne del seu pare i després com a Rama que, auxiliat per un exèrcit de simis, va matar el demoníac rei Ravana, raptor de la seva esposa.

En tercer lloc, Vishnu va adoptar la personalitat de Krishna, aliat de la nissaga dels pandava al Mahabharata i coprotagonista del Bhagavad Gita i finalment va ser assimilat a Buda, el gran reformador espiritual (5).

La desena i darrera presència de Vishnu encara s’ha de produir. Tindrà lloc al final de la nostra Era, la Kali Yuga (2) i s’anomenarà Kalki, paraula derivada de “kalka” que significa brutícia i fa clarament referència a la gran neteja que es produirà al final dels nostres temps com a preludi a una nova Humanitat.

Mil noms

En tot cas, més enllà dels deu avatars continguts en la creença dels dashavatares, la presència de la funció cohesionadora que Vishnu representa és una realitat permanent.

El propi hinduisme ho preconitza atribuint un miler de noms a Vishnu.  Els  sahasranama (sahasra: mil, nama: nom) són objecte de recitacions devotes per part dels  vishnuites, una de les seves branques.

I el propi Bhagavad Gita en preconitza la universalitat:

Sóc l’essència que viu en tots els éssers.
En Sóc el començament, el centre i la fi.
Sóc Vishnu. El Sol, entre les llums del cel,
la Lluna, entre les constel·lacions..
(BG 10. 20 – 21)

(1) Krishna és un dels avatars de Vishnu, l’impuls preservador de l’Univers divinitzat a la Trimurti, la tríada que reuneix al seu torn les activitats còsmiques de creació, manteniment i evolució.

Aquest mateix bloc conté altres traduccions de l’estrofa 4.7. Vegeu els articles “Ara mateix...” o “Una crida…”.

(2) Llegiu aquí un altre article sobre Vishnu.

(3) Més informació sobre la Kali Yuga a l’article “Pinten bastos…” publicat mesos enrere.

(4) Parashu és la paraula sànscrita per a destral i Rama, que literalment vol dir plaent, agradable, estimat,  etc. és el nom de diversos personatges, entre ells el següent avatar de Vishnu, com es cita a continuació a l’article.

(5) Com a resultat de la seva popularitat entre els fidels hindús, Buda va substituir diverses divinitats com a avatar de Vishnu, al segle VIII dC.

“Foc” – que en vèdic (i en sànscrit) es diu “agni” i designa també la divinitat que expressa la combustió dels cossos – és la primera paraula del Rig Veda.

Després, en els altres 1.027 himnes del recull – com a protagonista d’unes 200 composicions o esmentat una mica a tot arreu – continua tenint-hi una presència destacada.

El foc il·lumina i escalfa el Rig Veda. Des de sempre.

És fàcil imaginar els nostres llunyans avantpassats, reposant al voltant de les fogueres, al final de les llargues jornades per les estepes asiàtiques, seguint, Sud enllà, la lenta  migració  dels seus ramats,

Podem intuir igualment com compartien aleshores les cabòries del dia, el benestar i la seguretat que les flames els aportaven i el sentit profund que tot plegat potser tenia.

D’aquells instants van sorgir-ne, plausiblement, textos com el traduït més avall (i que tant recorda, per cert – parcialment almenys – el nostre popular parenostre).

Foc! T’omplo de lloances,
sacerdot a cada casa,
diví oficiant del sacrifici,
oferent de l’oblació,
immillorable donant de riqueses.

Que el Foc,
venerat pels savis,
tant antics com actuals,
porti aquí els déus

i, a través del Foc,
resplendent fill dels herois,
aconsegueixi fortuna,
la prosperitat de cada dia.

Foc, essència del culte,
ets protecció i amor universals,
fins i tot per a les divinitats!

Foc, docte oferent,
el més digne d’elogis,
vine amb les altres deïtats!

Perquè només tu,
Foc pietós,
afavoriràs l’erudit Angiras

A tu, cada dia,
matí i tarda, et portem
el nostre homenatge amb el pensament,

celebrant de la cerimònia del sacrifici,
brillant pastor de la Llei Sagrada
que creixes en la  teva pròpia llar.

Foc, a nosaltres, pare i fill,
sigue’ns propici
i acompanya’ns fins al benestar!

La millor – o, potser, fins i tot, l’única – manera d’aprendre és practicant el nou coneixement.

I el sànscrit, també.

Fins aviat!

Un sol so pot resumir tota una cosmogonia.  Una manera de veure – i de viure – el món, la pròpia existència.

Això és el que assenyalen els comentaris i les descripcions de la síl·laba OM, una de les paraules més sagrades en algunes religions de l’Índia, nascuda durant els processos evolutius que van culminar en l’adveniment de la consciència.

El Rig Veda – el text fundacional de la cultura indoeuropea, de la que som llunyans  però legítims hereus – no inclou la paraula “om”, però, en dona el coneixement com sobreentès en tant que “síl·laba immortal”:

La immortal síl·laba del cant és l’estatge final on s’han assegut els déus.
(RV I.164.39)

El guerrer de peus lleugers va guiar la síl·laba immortal.
(RV III.31.6)

Al Bhagavad Gita – la síntesi doctrinal que va superar l’anquilosat  bramanisme – s’insisteix repetidament en la identificació entre “om” i l’Univers, singularitzat en el propi Krishna:

De l’aigua, sóc el sabor, la llum de la Lluna i del Sol, la síl·laba OM en el coneixement, el so a l’espai i la humanitat entre els éssers.
(BG 7.8)

Abandona el cos dient OM – la totalitat de Brahma en una sola síl·laba – i,  pensant en mi, eleva’t fins al recer suprem.
(BG 8.13)

Sóc el pare d’aquest món, en sóc la mare, l’avantpassat i el creador. Sóc la Veritat, qui tot ho purifica, la síl·laba OM i els Coneixements.
(BG 9.17)

Però és a la col·lecció de textos que contenen les idees centrals de l’Hinduisme, recollits entre els segles VI aC i XV dC i coneguts amb el nom col·lectiu de Upanishads on millor es defineix la identitat d’OM.

Al Chandogya Upanishad, un dels més antics, antologia de nombrosos tractats anteriors, trobem:

La terra és l’essència dels éssers. L’aigua és l’essència de la terra. Les plantes són l’essència de l’aigua. L’essència de les plantes és l’home. L’essència de l’home és la paraula. L’essència de la paraula és l’himne. L’essència de l’himne és el cant. OM és l’essència del cant.
(1.1.2)

I també:

Totes les fulles surten d’una sola tija. Totes les paraules vénen del so OM. OM és tot l’Univers.
(2.23.2)

Pronunciar “OM” és doncs, segons aquestes creences, integrar-se en el Cosmos.

Això almenys és el que sosté la col·lecció de mantres iòguics Mantra Yoga Samhita (samhita significa col·lecció en sànscrit):

Quan escoltem OM, escoltem el propi Absolut.
Quan diem OM, anem a la seu de l’Absolut.
Qui percep OM veu l’Absolut.
Qui sempre pensa en OM pren la forma de l’Absolut.

L’objectiu perseguit per aquests textos, la recerca de comprensió de l’Univers que manifesten, la intuïció que denoten són claríssims indicis de la voluntat de transcendir l’experiència personal.

 Es tracta de l’actitud que explica el llegat lèxic, els esquemes lògics, els sistemes de valors i les estructures socials que compartim les col·lectivitats que al llarg dels mil·lennis hem transmès i continuem conformant la civilització indoeuropea.

 Una herència intemporal. (*)

(*) Trobareu aquí un altre article sobre OM.

Dos ocells, amics fidels,
van allotjar-se al mateix arbre.
Un d’ells en menja la fruita madura;
l’altre s’ho mira dejú.

Mentre els ocells, incansables, celebren cantant
el seu fragment d’Immortalitat entre els Savis,
el poderós Pastor de l’Univers,
el més Savi de tots, penetra en l’ignorant.

Els ocells que prenen mel
i nien en aquest arbre
diuen que és dalt de tot de la capçada on hi ha els millors fruits,
però que només en menja qui no coneix el Pare. 

La majoria dels 1.028 himnes que recull el Rig Veda (1) mostren una elaborada interpretació poètica i espiritual de la Natura o de l’entorn humà del o dels seus autors. Alguns, però, són complexes especulacions i riques associacions de conceptes teològics i filosòfics que constitueixen veritables laberints.

Entre aquests darrers es troba l’I.164 (2), que mostra una extraordinària acumulació de símbols, símils i imatges, la majoria creuats i entrecreuats entre ells, fins a proposar un enigma irresoluble, almenys per als lectors posteriors.

Les seves estrofes 20 a 22 (amb clars ecos del bíblic Arbre del Bé i del Mal) en són un bon exemple.

La versió oferta més amunt intenta traslladar aquest clima literari i intel·lectual als seus lectors d’aquí, avui.

Bon vol!

(Amb M. F.)

(1) “Els versos (rig) del coneixement (veda)”, és un recull d’himnes religiosos i filosòfics, però també profans, recollits entre els segles XV a XX aC. Es tracta dels textos indoeuropeus conservats més antics.

(2) El Rig Veda – convencionalment abreujat amb la sigla formada per les inicials erra i ve majúscules – està organitzat en deu llibres (o “mandales”, paraula que, segons el context, també pot significar “cercle”, “esfera”, “òrbita”, etc.), identificats amb xifres romanes o aràbigues. Els himnes inclosos en cada mandala i les estrofes dins de cada himne es determinen pel seu número d’ordre, designats  amb numeració aràbiga.

(*) Aquest article ha estat inclòs al volum editat en pdf que inclou els onze textos sobre ocells publicats al llarg dels anys, en aquest espai.

El recull és gratuït per als lectors de La Via Sànscrita. Cal demanar-lo a l’adreça electrònica tlferros@sanscrit.cat.

Des de la seva creació al segle XIV, el barri del Raval de Barcelona ha passat de zona agrícola a acollir, primer, monestirs i hospitals i grans i petites indústries – amb els corresponents habitatges per al treballadors-, després.

En l’actualitat, especialment a l’àrea més propera al port, és la llar d’una densa població cosmopolita que representa el 50% del cens total del barri. Procedents sobretot d’Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud, els seus habitants conformen un veritable mosaic humà, micromodel de les dialèctiques socials i culturals pròpies de la irreversible Globalització.

VEÏNS

Els ciutadans del Raval que comparteixen un origen lingüístic més afí entre ells són els provinents de l’espai indoari, una branca de la família lingüística indoeuropea que, a més d’incloure el persa – parlat des de l’Iran fins al sud de Rússia -, abraça la gran diversitat de llengües pròpies dels actuals estats del Pakistan, de l’Índia i de Bangladesh.

Els barcelonins originaris del Pakistan hi conformen el grup més nombrós, compost per més de 5.200 persones; quantitativament, el segon col·lectiu prové de Bangladesh i compta amb un cens aproximat de 2.500 ciutadans; els veïns del Raval provinents de l’Índia són una mica més d’un miler.

Sigui quin sigui l’idioma matern en el que parlen, es tracta, en tots els casos, de  llengües  “pràcrites”, és a dir “vernacles”, en oposició a  “sànscrit”, paraula que té el sentit directe de “refinat, perfeccionat, millorat…”.

PRÀCRITS

Malgrat que al Pakistan es parlen més de seixanta idiomes, la majoria dels seus habitants – un 48% segons els últims censos – utilitzen el panjabi, propi,  lògicament, de la regió del Panjab, a cavall entre aquest país i l’Índia, i també de la important diàspora de pakistanesos arreu del món. Els seus 120 milions de parlants l’han convertit en la desena llengua amb més presència al planeta i és, indubtablement, una de les més utilitzades quotidianament entre nosaltres.

Actualment, de fet, però, les llengües oficials del Pakistan són l’anglès i l’urdú. Aquesta darrera és una de les dues formes de l’hindustànic, la “lingua franca” del nord de l’Índia i de gran part del Pakistan.

L’altra forma de l’hindustànic és l’hindi. Les dues modalitats són pràcticament indistingibles i comparteixen,  a més d’una gramàtica sensiblement igual, un lèxic que, en el cas de l’urdú, està més influït pel persa i l’àrab, mentre que l’hindi es basa més en el sànscrit.

Aquesta segona modalitat, l’hindi, és la llengua oficial de l’Índia i, també juntament amb l’anglès com en el cas del Pakistan, un dels dos idiomes oficials de comunicació, així com una de les 22 llengües esmentades a la Constitució. Es tracta del segon idioma més parlat del món, després del mandarí. L’utilitzen com a primera llengua aproximadament 680 milions de persones i com a segona, uns 225 milions més.

Una altra de les 1.600 llengües de l’Índia és el bengalí, usat al nord-est del país i també idioma oficial de Bangla Desh. Amb uns 250 milions de parlants, el bengalí és, com les altres llengües pràcrites esmentades, una de les més parlades del món (en concret, ocupa el sisè lloc) i la prioritària al país, on també es parlen altres 36 idiomes.

Panjabi, urdú, hindi, bengalí – a més dels altres parlars hindustànics usats per minories encara més minoritàries o, fins i tot familiars – són doncs també llengües “nostres” i, sobretot, vehicles de les enriquidores cultures que expressen.

Es tracta de veritables regals lingüístics oferts pels nostres nous veïns.

A tots ells: benvinguts i moltes gràcies!