COM SER ESTIMAT, RIC I FELIÇ SEGONS EL MAHABHARATA (Yaksha Prashna 3)

Deixa un comentari
Aquell dia, en mig dels boscos de l’Índia, a la vora del màgic estanyol, el Yaksha va plantejar nous enigmes, precisos i profunds:
– A què cal renunciar per a ser estimat?
– I per a evitar les penes?
– Què cal abandonar per a esdevenir ric?
– I per a ser feliç?
I el Príncep, amb l’esperança de que els seus quatre germans tornessin a la vida, no dubtà en donar les respostes correctes:

– L’orgull de les persones altives fa que els altres se n’allunyin.
– Per a evitar les penes cal deixar la còlera de banda.
– Abandonar els desitjos porta a la riquesa.
– Per a ser feliç cal renunciar a l’avarícia.

Però – com recullen les pàgines del gran poema de l’èpica sànscrita – les preguntes van seguir i seguir.

I les respostes de Yudhishthira també van continuar…

(Aquest text és un fragment de “Yaksha Prashna”, un episodi de la gran obra èpica Mahabharata, que explica com superar tota mena de situacions quotidianes en totes les èpoques i circumstàncies. Es tracta d’una obra amena i útil pera tothom, en qualsevol moment. Podeu descarregar-ne una versió electrònica al web “amazon.es” amb el nom “Yaksha Prashna, un episodi del Mahabharata”. Trobareu més articles sobre el llibre a la secció “Yaksha Prashna” d’aquest bloc.)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Trajectes clars, Yaksha Prashna el 14 d'agost de 2012 per toni-f

KRISHNA. DES DE SEMPRE, A TOTES LES CRUÏLLES

Deixa un comentari
Nascut, com Jesucrist, sense intervenció masculina (personatge amb qui comparteix, per cert, molts altres paral·lelismes biogràfics) i mort a causa d’una sageta clavada al peu, com Aquil·les, el llegendari heroi grec, Krishna és considerat una de les reencarnacions de Vishnu, el déu preservador de la tríada hindú.

El seu nom – que, en sànscrit, significa negre i també blau fosc – figura amb profusió al Mahabharata, on la seva presència resulta essencial per al desenvolupament de la gegantina història i és l’interlocutor d’Arjuna en el famós diàleg que recull el Bhagavad Gita. Però apareix ja abans, al propi Rigveda, el primer text poètic conservat en una llengua indoeuropea, i continua després en alguns tractats doctrinals, esdevé popular en la literatura i en la cultura de l’Índia i és l’eix de nombroses pràctiques espirituals de tots els temps, inclosos els actuals.

La seva vida, que té com a un dels seus primers episodis la pastura de vaques, és plena d’actes de bondat, de valentia i de saviesa: heroic destructor de monstres demoníacs, príncep que recupera el seu reialme, rei amic de reis, marit de 16.100 donzelles que allibera del diable que les havia segrestat, espòs també de vuit avatars de Lakshmi, la dona de Vishnu, i pare d’una nombrosa nissaga. La seva mort té diferents versions segons les tradicions i marca, d’acord amb altres doctrines, l’inici de la Kali Yuga, l’era en la qual estem vivint.

En qualsevol cas, la seva vigència literària i espiritual es manté ben viva arreu. Proclamat per alguns presència permanent de la bondat a la Terra o bé que apareix, una i altra vegada, quan la seva vinguda esdevé indispensable per a restablir la pau i la justícia, Krishna roman a través de les èpoques i acumula nous matisos i atributs segons els successius punts de vista des dels que és recuperat, observat, interpretat i descrit.

Com altres personatges històrics, literaris, llegendaris i espirituals de la cultura sànscrita (i també de la grecollatina, de l’eslava, de la semítica i d’altres) la seva biografia i els seus ensenyaments són fites que anem trobant al llarg dels camins de la nostra geografia personal. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Hinduisme el 6 d'agost de 2012 per toni-f

QUÈ ÉS MÉS GRAN QUE LA TERRA? (Yaksha Prashna 2)

Deixa un comentari
– Què és més gran que la Terra? I més alt que el Cel? Què va més ràpid que el vent? I més nombrós que l’herba?
Això va preguntar el Yaksha a Yudhishthira per a saber si era digne de beure l’aigua de l’estanyol i d’apagar la seva set.Aleshores, el príncep contestà:

– La pròpia mare és més gran que no pas la Terra i el propi pare més alt que el Cel. La ment va més ràpida que el vent i els pensaments són més nombrosos que l’herba.

I mentre els altres quatre germans pandava continuaven estesos a terra, sense sentits, per nova haver volgut respondre, l’Esperit del Bosc va reprendre el seu llarg interrogatori.

(Aquest nou fragment del “Yaksha Prashna” (*) – un dels episodis didàctics del Mahabharata – segueix instruint sobre els conceptes més bàsics de l’hinduisme i de l’humanisme de tots les contrades i de totes les èpoques.) 

 

(*) Podeu descarregar-vos l’episodi complet – mai publicat abans en català -, a més de la introducció i les notes corresponents, en format electrònic, al web “amazon.es”. El títol complet de l’ebook és: “Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata”.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Yaksha Prashna el 22 de juliol de 2012 per toni-f

Amb fils de nit, en el cel blau

Deixa un comentari
Com penèlopes, cada estiu, les orenetes, amb fils de nit, broden en el cel blau el bellíssim tapís dels estels.

La seva tasca és infinita; la seva fe, inalterable.

Els resultats, aparentment invisibles, reapareixen cada nit.

En la llum, incansables, van i vénen, van i vénen, van i vénen.

Aquesta entrada s'ha publicat en Ocells el 18 de juliol de 2012 per toni-f

NAMASTÉ: HOLA, SÀNSCRIT!

Deixa un comentari
Namasté” és una salutació de benvinguda i de comiat freqüent a l’Índia i també entre alguns practicants de ioga i d’altres disciplines afins, arreu del món.

La paraula sol anar acompanyada d’un gest de les mans que se situen, palmell contra palmell, davant del pit. Aquest gest – que s’anomena Añjali Mudra o Pranamasana – pot fins i tot substituir la pronunciació de la paraula i es completa sovint amb una lleu inclinació del cap.

El mot està format pel substantiu “namas” – que significa salutació, reverència o inclinació, però també pot voler dir honor a, lloat sigui, etc. – i pel pronom “te”, que té el mateix sentit que el nostre pronom equivalent (és a dir, el pronom feble singular, de segona persona).

Així doncs, namasté significa, simplement, “et saludo” o bé “m’inclino davant teu”, “et faig una reverència”, “t’honoro”, etc.

De tota manera, el seu ús per tota mena de persones i de col·lectivitats ha engrandit el seu significat que inclou en l’actualitat un gran nombre de traduccions, sobretot en la línia de les tradicions hinduistes i budistes.

Algunes d’aquestes traduccions poden ser:
– El Déu (o l’energia) que hi ha en mi saluda el Déu (o l’energia) que hi ha en tu.
– El meu ésser interior beneeix i saluda el teu ésser interior.
– Honoro el lloc on viu en tu tot l’Univers, un lloc d’amor, de veritat i de llum. Sé que quan estàs en aquest lloc dintre teu i jo estic en aquest lloc dintre meu, tu i jo som un.

Però n’hi ha moltes altres.

(Per cert: coneixes alguna altra traducció? La vols compartir amb els altres lectors d’aquest bloc? Pots afegir-la com a comentari a aquesta entrada i amb molt de gust la publicaré.)

Sigui com sigui, fins aviat i (en el sentit que prefereixis)… namasté!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Hinduisme el 10 de juliol de 2012 per toni-f

QUÈ FA QUE EL SOL ES LLEVI? (Yaksha Prahsna 1)

Deixa un comentari
Què fa que el Sol es llevi? Qui està al seu costat? Qui fa que es pongui? En què està establert?

Això va preguntar el Yaksha – l’Esperit del Bosc – a Yudhishthira, el fill gran del rei Pandu.

I el príncep va respondre:

És Brahman – l’Absolut – qui fa sortir el Sol i els déus estan sempre al seu costat.

El Dharma – el Destí – fa que es pongui: el Sol viu en la Veritat.

(Aquest diàleg forma part de “Yaksha Prashna” (*), un breu episodi del Mahabharata que posa el lector davant de les preguntes fonamentals del gènere humà: Això explica probablement que el text segueixi despertant avui el mateix interès que sempre ha suscitat.) 

 

(*) Podeu descarregar-vos l’episodi complet – mai publicat abans en català -, a més de la introducció i les notes corresponents , en format electrónic,  al web “amazon.es”. El títol complet de l’ebook és “Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata”.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Yaksha Prashna el 3 de juliol de 2012 per toni-f

RIGVEDA: LA SAVIESA MÉS ANTIGA

Deixa un comentari
Al començament, hi ha el començament del Rigveda. És a dir, aquests versos:

Glorifico Agni, capdavanter,
l’oficiant del sacrifici,
l’oferent de l’oblació,
el millor donant de riqueses.

I després, fins arribar a aquest bloc, tota la resta.

Però, poc a poc: al començament – pel que fa a la literatura indoeuropea, per tant, a la “nostra” literatura – hi ha el Rigveda o veda (saviesa) dels versos (rig), que s’inicia efectivament amb les línies de les que proposo una traducció més amunt i que conté la primera mostra literària en qualsevol llengua de la gran família indoeuropea, de la que també formen part el grec, el llatí, el català, etc.

La datació del Rigveda és – a banda de probablement supèrflua – una tasca impossible: no hi referències. Dades astronòmiques extretes del propi text permeten sostenir-ne una antiguitat de cinc o sis-mil anys; d’altres, més conservadors, avancen l’hipòtesi de mil-cinc-cents anys aC.

(A la continuació d’aquest article, segueixo donant dades sobre el Rigveda i proposo la traduccció d’un nou fragment…)

En qualsevol cas, es tracta d’un recull d’himnes transmesos per tradició oral i que, per tant, existien abans de ser escrits. La majoria estan adreçats als déus del panteó vèdic (Brahman, Vishnu, Shiva…), però també n’hi ha força de profans, sobre els esdeveniments quotidians dels qui els van compondre i escoltar.

Els himnes estan agrupats en deu llibres – o “mandales” – que corresponen a deu escoles, grups o famílies sacerdotals. A cada llibre, que conté un nombre variable d’himnes, hi estan aplegats per nombre de composicions dedicades a cada divinitat i per tipus d’estrofa. Es tracat d’un total de mil-vint-i-vuit himnes, molts dels quals d’una gran bellesa.

Sigui com sigui, reflecteixen una societat culta, vinculada a la natura, que observa, intenta comprendre i explicar i que, finalment, divinitza. Es tracta d’un poble ben organitzat i amb un savi equilibri entre els valors ètics i familiars, per una banda, i la recerca del benestar, per l’altra.

Els primers versos recollits al começament d’aquest text ho denoten: Agni – el déu del foc – és honorat, assimilat als sacerdots i proclamat “el millor donant de riqueses”.

Set estrofes més avall, al final de l’himne, en uns versos plens d’afecte familiar, aquesta afirmació queda més clara, encara:

Per tant, Agni,
a nosaltres, pare i fill,
sigue’ns propici i dóna’ns benestar.

Continuem.

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura vèdica el 15 de maig de 2012 per toni-f

SÀNSCRIT: VOCALS DE TOTS ELS COLORS

Deixa un comentari
L’interès i la bellesa del sànscrit venen de la seva literatura i també de la pròpia llengua. Les paraules que la formen li donen tota la seva força.

Quan explorem les paraules, al final de tot hi trobem els sons, és a dir, de fet, les vocals perquè – segons els gramàtics sànscrits – sense vocals no hi sons (les consonants tot just les acompanyen) i, per tant, no hi ha paraules. Ni llengua. En qualsevol cas, les vocals del sànscrit són un aspecte més de la seva riquesa: mentre en català en tenim vuit (la a, la i i la u, les dues es, les dues os i la vocal neutra) en sànscrit en disposem de tretze.

Comptem: les tres vocals bàsiques – com en català: a, i i u – poden se curtes o llargues (ja són sis), ara venen els quatre sons que la gramàtica sànscrita anomena díftongs: la e, la o, el so ai i el so au (ja sumen deu) i després cal afegir-hi la l i la r que, a més de funcionar com les nostres consonants, poden formar síl·labes en paraules com krshna, per exemple, i, a més, la r vocàlica pot ser curta o llarga (i ja tenim les tretze),

Probablement, la quantitat de sons disponibles permet formar un gran nombre de paraules, ben precises, per a un gran nombre de conceptes o d’aspectes d’un mateix concepte. I això, probablement, ajuda a l’hora d’escriure…

Sigui com sigui, a la paleta del sànscrit, al racó destinat a les vocals, els escriptors disposen d’una gran varietat de colors.

(Per a alegria i gaudi dels lectors de tot el món, per cert.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 7 de maig de 2012 per toni-f

RAMA, L’HEROI POLIÈDRIC

Deixa un comentari
El Ramayana – un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita – ens presenta l’extraordinària vida de Rama, un fill, germà, príncep, espòs, guerrer i rei exemplar. Al llarg dels segles ha estat – i segueix sent – un model de comportament per a les successives generacions de l’Índia. L’obra, sortosament, s’ha incorporat al corpus fonamental de la literatura universal.

L’argument bàsic és senzill i familiar: el marit s’enfronta a un rei enemic que ha raptat la seva esposa. Altres elements ens són també coneguts: els trets fonamentals d’alguns personatges i episodis concrets, com batalles i combats individuals, intervencions divines, descripcions de palaus i de ciutats…

Però molts altres són exclusius del Ramayana. En destaquen el període descrit que s’inicia abans del naixement de l’heroi, la intervenció decisiva en la trama d’animals humanitzats i, sobretot, el llenguatge.

Ric i exuberant, la seva precisió matisa tot el que descriu, especialment els sentiments dels personatges, especialment del propi Rama: enfrontat al seu destí, ple de contradiccions entre els deures de la reialesa i els del matrimoni, pren decisions que l’omplen de dolor. Ple de dubtes, la seva humanitat arrossega el lector.

El Ramayana és un clàssic i, per tant, una obra permanentment moderna.

(A la continuació d’aquesta entrada, he inclòs un brevíssim fragment del primer capítol del segon Cant del Ramayana.) 

Ramayana. Cant II. Capítol 1.

… Rama era modest i mai no mostrava ni els seus sentiments ni el que pensava. Ajudava els altres sense dubtar-ho. No s’irritava mai ni s’alegrava sense motiu. Sabia quan havia de donar i quan havia de rebre. Era devot, tenia una ment ferma i tranquil·la i només s’evoltava de bones persones. No parlava de ningú; era diligent i curós. Reconeixia els propis errors i també els dels altres.

Sabia la teoria i la pràctica de les ciències. Era hàbil en penetrar els cor dels homes i refusava o concedia favors amb clarividència i amb respecte als preceptes. Sabia quan calia afavorir i quan castigar. Coneixia els mitjans per a aconseguir ingressos i con controlar les despeses.

Mantenia el rang més alt en les reunions doctrinals i només gaudia del lleure després d’haver satisfet els seus interessos i acomplert els seus deures. Mai no s’estava inactiu.

Era una excel·lent genet i un gran ensinistrador d’elefants. Reconegut com el millor arquer del món, fins i tot els grans conductors de carros de guerra s’inclinaven davant seu…

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 30 d'abril de 2012 per toni-f

EL SÀNSCRIT I EL IOGA

Deixa un comentari
Hi ha àmbits de la vida quotidiana en els que el sànscrit està molt present. El ioga n’és bon un exemple.

La pròpia paraula ioga prové del verb sànscrit “yuj” (que comparteix, per cert, arrel indoeuropea amb el nostre “jou”) i el mot assana, que designa les postures que s’hi adopten, té l’origen en “as”, que significa estar assegut, aturat, etc.

El nom d’alguns assanes ho deixen clar.   

N’hi ha que es refereixen a animals (bhujangassana, postura de la serp), a plantes (padmassana, del lotus) o a objectes (halassana, de l’arada).

També n’hi ha de personatges (virassana, postura de l’heroi) o d’éssers històrics (Buddhassana, de Buda) o de les parts del cos que hi intervenen (sirsassana, del cap).

I tota la resta.

Quan en parlen, els practicants de ioga diuen paraules sànscrites.

Es tracta d’una llengua que – a més de ser fascinant des del punt de vista lingüístic i literari – vehicula uns coneixements mil·lenaris que continuen vigents i útils avui, entre nosaltres.

Aquesta entrada s'ha publicat en Ioga el 15 d'abril de 2012 per toni-f

ÈPICA SÀNSCRITA: EL MIRALL QUE ENS REFLECTEIX

Deixa un comentari

El Mahabharata i el Ramayana – les dues grans obres de la literatura sànscrita – són enormes monuments literaris, veritables claus de volta de la literatura universal.

Tant els seus fils argumentals, com nombrosos personatges, situacions, episodis i, fins i tot, convencions literàries corresponen – bàsicament  – als de La Ilíada i L’Odissea, però també a d’altres narracions èpiques de la tradició indoeuropea de la que és hereva directa la literatura occidental i que conforma, per tant, el nostre imaginari col·lectiu i personal d’ara mateix.

La lectura de l’èpica sànscrita captiva per la varietat i bellesa dels escenaris en els que es succeeixen un devessall d’episodis de tot tipus, curulls d’escenes d’amor i d’extrema crueltat, d’amistat i de traïció, de violència i de pau, de vergonyós egoisme i de sacrifici heroic i exemplar.

Però l’interès màxim d’aquests dos gegantins poemes està en els seus nombrosos protagonistes i en la multitud de personatges secundaris. Tots plegats conformen un mosaic detallat i profund que retrata totes les facetes de l’ànima humana. 

Enfrontats al seu karma i al seu dharma, acarats al seu destí i al seu deure, entre dubtes i certeses, els seus sentiments i els seus actes són com els nostres.

Ells són al mirall en el que ens mirem.

  
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 10 d'abril de 2012 per toni-f

OM. L’ALÈ DE L’UNIVERS.

Deixa un comentari
Fins i tot les persones que ignoren les tradicions de l’Índia relacionen la paraula om amb la meditació oriental. I és cert; om és una síl·laba pròpia de l’hinduisme, a més de ser-ho també del jainisme i del budisme. La seva popularitat prové dels nostres esquemàtics coneixements sobre les tradicions espirituals índies i sobre el ioga.

Com saben els practicants d’aquesta disciplina, per a pronunciar om correctament es comença amb la a, es continua amb una u i s’acaba amb la m. Una mica d’atenció suplementària fa adonar-se de que el mantra, empès per l’alè, neix a la gola, segueix al vel del paladar i finalitza als llavis.

Segons els textos sagrats, cada una d’aquestes lletres té el seu significat particular. La a simbolitza l’inici de l’univers i l’estat de vigília que permet percebre’l; laremet a la consciència interior de l’ésser i de la realitat que l’envolta, característica del somni; la m expressa l’estat previ a la manifestació de la realitat, quan es dorm profundament, sense somiar i la paraula sencera representa la totalitat del cosmos, sense distincions entre l’ésser i el no ésser.

En qualsevol cas, amb independència de creences i de doctrines, pronunciar el so om és una experiència profunda i agradable, tranquil·la i poderosa, que connecta, clarament, amb un sentiment de plenitud i de globalitat.
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Hinduisme el 2 d'abril de 2012 per toni-f

EL SECRET D’ARJUNA

Deixa un comentari
En una ocasió, durant els seus anys d’aprenentatge, Arjuna – el gran heroi del Mahabharata, conegut per la seva excel·lència en el combat amb arc – participava en una competició amb els seus condeixebles. Quan va arribar el seu torn i tenia la sageta dirigida a l’ocell de fusta que servia d’objectiu, va sentir la veu del seu mestre:- Què estàs veient, Arjuna? Em veus a mi, i als teus companys, i l’arbre en el que hi ha la diana?

– No, mestre – va respondre el noi -. Només veig el cap de l’ocell, però no pas a tu, ni els companys, ni l’arbre.

– En aquest cas – continuà el mestre – descriu l’ocell que has d’escapçar.

– Em sap greu, mestre – digué Arjuna-. Veig el cap de l’ocell i prou.

El mestre, satisfet per aquestes respostes, va ordenar a Arjuna que disparés la sageta. L’arquer, sense vacil·lacions, va tallar tot d’una el coll de l’ocell de fusta i en va fer caure el cap a terra.

El seu mestre va abraçar-lo o l’anomenada del noi i la fama de la seva eficàcia van créixer i créixer fins arribar als racons més llunyans.

(El Mahabharata és ple d’episodis i de personatges com aquests; el lector viatja de la sorpresa a la delit, de l’interès a l’admiració. El fragment recollit més amunt és una adaptació abreujada del capítol cent-trenta-quatre de l’Adi Parva que es troba al primer dels deu llibres de la gran obra èpica sànscrita.) 

 

GAYATRI MANTRA: LLUM PERENNE

Deixa un comentari
Des de fa milers d’anys, cada dia, mentre el sol s’alça i es pon, milions de persones, arreu del planeta, canten o reciten les paraules: “Om. Bhur bhuvah svah, tat savitur vareniam, bhargo devasya dhimadhi, dhiyo yo nah pracodayat”. 

Es tracta del famós “Gayatri mantra”, un breu fragment de l’himne seixanta-dos del tercer llibre (o mandala) del Rigveda, l’obra literària més antiga conservada en qualsevol llengua indoeuropea, escrita en vèdic, l’idioma antecessor del sànscrit.

Aquesta pregària ha estat traduïda a la gran majoria de les llengües del món i n’existeixen multitud de versions. Un text en català, respectuós amb la seva literalitat, pot ser formulat així:


Om. Que a la Terra, a l’aire i al cel
aquesta gran glòria
del diví Savitri
doni vida als nostres anhels.

(“Om” és la paraula més sagrada de l´hinduisme i Savitri una divinitat solar que personifica el creixement i la revitalització.)

La universalitat del sànscrit (i del vèdic) es manifesta pels mitjans més insospitats.

Fins i tot a través d’una aparentment humil pregària que il·lumina amb poquíssimes paraules el perenne afany de trascendència del humans.


Aquesta entrada s'ha publicat en Hinduisme el 18 de març de 2012 per toni-f

CATALÀ I SÀNSCRIT; PARENTS LLUNYANS, PERÒ PARENTS

Deixa un comentari
 

Malgrat la distància geogràfica i les diferències lingüístiques entre el català i el sànscrit, les arrels compartides per ambdues llengües perduren més enllà dels segles i força paraules d’un i altre idioma mostren una gran semblança.

Els nostres “pare” i “mare”, per exemple, recorden clarament els pitar i matar sànscrits i el mateix passa amb els noms d’alguns números: dos-dva, tres-tri, sis-sas, set-sapta, nou-navan, etc. Un fenomen similar es repeteix en força mots comuns com, entre molts d’altres:

cap-kapitha, dent-danta, déu-deva, serp-sarpe o sucre-sukha. Ioga, per cert, té la mateixa arrel indoeuropea – i el mateix significat general – que “jou” o el verb “junyir”.

Un segon cas és de les paraules que han sofert canvis més profunds. La seva filiació comuna és malgrat això evident. Per exemple, “escacs” prové del sànscrit catur anga (és a dir, quatre membres), “sofre” té en sulbari (que vol dir enemic del coure) el seu familiar oriental i “Júpiter” equival a diaus-pitar (pare del cel).

A més, hi ha també algunes paraules sànscrites que s’han incorporat al nostre vocabulari quotidià. Avatar, mantra, guru o nirvana en són mostres ben clares i d’ús general.

Aquest origen indoeuropeu comú es manifesta en el lèxic, però també en un munt de mites que resulten familiars per als uns i per als altres.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 8 de març de 2012 per toni-f