Arxiu d'etiquetes: Vyasa

SATYAVATI CONTRA EL PATRIARCAT

– Tothom em veu! No accediré al teu desig!! (*)

Va dir Satyavati (l’Alè, vati, de la Veritat, Satya) a Parashara, el braman que, captivat per la bellesa de la noia que l’ajudava a creuar el riu Yamuna, volia fer-la seva.

 

Després d’aquestes paraules, el braman, sorprès per la maduresa d’aquella adolescent decidida a prendre el control de la seva vida, va cobrir la zona amb una densa boira. Però ella insistí en els seus recels:

En acceptar la teva abraçada perdré la virginitat!

Obstinat, Parashara li concedí que es mantingués verge després d’estar junts. Aleshores Satyavat plantejà encara una altra exigència:

– Vull que el meu cos faci la olor més dolça.

El braman va accedir a aquesta no petició i Satyavati, cada vegada més forta i coratjosa, màgicament, després d’unir-se al braman, va parir tot seguit un jove ja format. Es tractava de Vyasa, el savi redactor del Mahabharata i, anys més tard, protagonista de nombrosos fets memorables.

 

PRODIGIOSA SATYAVATI

Satyavati és un dels personatges centrals de la gran obra èpica sànscrita: a més de ser la mare del seu llegendari compilador, era besàvia dels cosins que, anys més tard, s’enfrontarien en la Guerra de Kurushetra, motiu central del llibre.

Però la seva pròpia vida, pel fet descrit i també a causa de molts altres motius, va ser un veritable prodigi.

Era filla d’una nimfa i del rei Vasu i va néixer dins d’un peix; aquest fet va donar-li un fort flaire a l’animal i motivà la seva petició de bona olor a Parashara. Va ser també a causa de la seva sentor que el rei va lliurar-la a un pescador. Ell li ensenyà a passar els viatgers d’una riba a l’altra del riu Yamuna, un dels grans afluents dels Ganges.

Al llarg de la seva vida, Sayavati, sempre conscient de la seva marginació en tant que dona i de la soledat que aquest fet comportava, va anar subvertint els valors patriarcals i superant els límits de la seva existència perifèrica.

 

MATRIMONI REIAL

Pocs anys més tard de l’episodi del Yamuna, quan Shantanu – el rei de la gran ciutat d’Hastinapura – va anar a caçar a la vora de riu, va sentir-se captivat per una olor deliciosa. Tot seguint-la, va arribar a la cabana de Satyavati i, en veure-la, va quedar seduït per la seva bellesa.

El pare de la noia – sens dubte instruït per ella – no li concedí la seva mà si no accedia a que el seu nét heretés el regne i va dir al rei:

– El fill nascut d’aquesta noia serà instal·lat en el teu tron i no faràs ningú altre el teu successor.

 

Shantanu va tornar molt entristit al seu palau ja que havia anomenat hereu el fill que ja tenia. El noi, però, en saber quina era la causa de l’aflicció del seu pare, va anar a veure el pescador per a insistir en la sol·licitud paterna, però el pescador no es va moure de la seva negativa.

– El fill que naixerà d’aquesta noia serà el nostre rei, va assegura-li aleshores el príncep.

El pescador no estava convençut d’aquesta afirmació: No dubto de la teva paraula però potser els teus fills sí ho faran.

Em declaro brahmacharya i, en el celibat més absolut, em dedicaré exclusivament a l’estudi i a la meditació, va respondre-li el fill del rei.

Aquestes paraules van concloure la conversa i el pescador va acceptar casar la seva filla – que, a cada transició, evolucionava i creixia – amb el rei d’Hastinapura.

 

SOBIRANIA EN PERILL

Del matrimoni de Matsyavati i Shantanu van néixer dos fills, però ambdós van morir sense descendència i, després del decés dels seu marit,  la reina va raonar:

– Els fills neixen tant del pare com de la mare. Els dos hi tenen els mateixos deures i els mateixos drets. No hi ha dubte de que he fer-hi tant com pugui.

 

Decidida a que el regne no caigués en altres mans, i tornant a superar els comportaments patriarcals, va voler que fos la seva sang la que dirigís els destins d’Hastinapura i va recórrer al seu primogènit, tingut a les ribes del Yamuna.

Vyasa va tenir fills amb les dues vídues del seu germà petit, l’últim hereu. La primera – davant l’aspecte feréstec del nuvi – va tancar els ulls durant l’encontre i el fill engendrat va néixer cec; la segona – pel mateix motiu – va empal·lidir en veure’l i el nadó resultant tenia la pell totalment blanca.

Aquests fets van encendre una ferotge enemistat entre els dos grups de descendents que van abocar, al cap dels anys, a la guerra que narra el Mahabharata.

 

VIDA PLENA

La determinació de Satyavati la mostra segura dels seus objectius i decidida a aconseguir-los malgrat les convencions socials i polítiques i les voluntats dels homes que l’envolten. Ella venç, un a un, cada obstacle que se li presenta.

La seva mort – lúcida i valenta entre les flames de la selva, anys després de la guerra – confirmen el seu tarannà, la seva invencible voluntat.

Satyavati emergeix dels estrets marges que l’envolten, es fa responsable de les seves tries i de les seves decisions. Trencant els estereotips masclistes i patriarcals, aconsegueix una vida plena.

 

(*) Totes les citacions provenen de l’Adi Parva (Primer llibre del Mahabharata).

A més d’arribar-nos per aquesta obra també poder accedir-hi a través de l’Harivamsa, un apèndix del Mahabharata, i del Devi Bhagavata Purana, que proclama la feminitat com a origen de tota existència.

 

PURANES: EL QUE SABEM DEL MÓN

No pot haver-hi creació sense relació entre els oposats. No pot existir creació impulsada només per Shiva o únicament per la Natura. La unió del perceptor i del percebut, de qui frueix i de qui és objecte del gaudi, d’un principi actiu i d’un altre de passiu és essencial perquè la creació es dugui a terme.

Aquesta cita prové del Shiva Purana, un dels textos més antics de la cultura vèdica i, per tant, de la Humanitat, concretament el que està centrat en el déu del mateix nom, símbol divinitzat del principi regenerador de l’Univers.

Els puranes – purana vol dir antic en vèdic (i en sànscrit) – són textos de caràcter religiós, dedicats a les divinitats que suposadament els han promulgat que contenen relats mitològics, descripcions de cultes i de peregrinacions i tota mena de creences amb un fons històric, d’impossible comprovació, i  exposades de manera discontínua, i també cosmogonies, metafísica, ciència, música, poètica, medicina o gramàtica, entre molts altres temes.

N’hi ha divuit considerats “grans”, són els mahapuranes – maha: gran – que estan acompanyats pels upapuranes, considerats de menys importància – upa: a prop -, també en nombre de divuit.

Tots plegats són coneguts com el cinquè veda, ja que completen i complementen la informació subjacent o sobreentesa al Rig Veda – el primer text conservat en qualsevol llengua indoeuropea – i els altres tres que el glossen i l’amplien. Pertanyen a la tradició literària “smriti”, és a dir, recordada tal i com va ser transmesa pels savis, i no pas “shruti” o revelada directament pels déus als humans.

Brooklyn_Museum_-_Kalayavana_Surrounds_Mathura_Page_from_a_Dispersed_Bhagavata_Purana_Series

La composició dels puranes és atribuïda a Vyasa, el mateix autor llegendari del Mahabharata – la gran epopeia èpica sànscrita – i la seva fixació escrita, feta sens dubte amb l’objectiu d’assegurar-ne una conservació fidel més enllà de la seva transmissió oral, va iniciar-se al s. VI dC i es va perllongar al llarg de deu segles, malgrat que els puranes menors continuen sent reescrits durant el segle XX i, probablement, fins i tot en el present.

Escrits en rimes d’un sànscrit senzill i directe i d’una extensió mitjana de vint-mil versos, són fàcilment memoritzables i compresos. La seva difusió ha estat fonamentalment a càrrec de bramans ambulants que, com si fossin trobadors, contacontes o “homes llibre” com els descrits per Ray Bradbury al seu Fahrenheit 451, els declamen per temples i monestirs, amb la intenció d’estimular-ne la devoció.

Els puranes doncs, deixant a banda creences religioses, són un nexe entre les arrels culturals de l’Índia – que, com les lingüístiques, tenen un innegable filiació indoeuropea – i les successives generacions, ara ja sortosament globals.

Com intenta mostrar la següent minúscula selecció, recullen i ofereixen una visió del món alhora diversa i permanent.

Del Vishnu Purana (1):

– Vishnu és la major i més immediata de totes les energies de Brahma, el Creador. Ell és Brahma encarnat, totalment format per Brahma. En ell està teixit i entreteixit tot aquest Univers. Ell és el món i el món està en ell. Vishnu, el Senyor, que consisteix en el que és mortal i en el que és immortal, ho sosté tot, tant l’Esperit com la Matèria, tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

– Qui parla amb saviesa, moderació i compassió accedeix a les fonts de la felicitat perpètua.

– La defensa de la terra és duta a terme per l’autoritat dels qui han controlat les seves passions i es mantenen lliures del desig, de la cobdícia i de la ira.

Del Garuda Purana (2):

– Ningú ha de tenir una inclinació excessiva per ningú altre. Si el propi cos és només un somni, què és el dels altres?

– Les bones coses menjades al matí ja són destruïdes al vespre. Com pot haver-hi permanència en un cos sostingut per aquests aliments?

Més enllà de l’exotisme d’un món antic i llunyà i de la fascinació que pot despertar, els puranes són una enciclopèdia que ens explica el que hem sabut del món en un moment i en un lloc donats, però que, sobretot, denota el que roman inalterable.

Són, de fet, el que sabem del món.

 

(1) Vishnu és la gran divinitat protectora i el seu purana explica, bàsicament, les seves deu encarnacions.

(2) El Garuda Purana exposa el sentit de la vida i de la mort. És un diàleg entre Vishnu i Garuda, el rei dels ocells.