Arxiu de la categoria: Vishnu

LES 16.108 ESPOSES DE KRISHNA

Deixa un comentari

Com sabem, Krishna és una de les grans deïtats de l’Hinduisme. Adorat com el vuitè avatar de Vishnu – la divinitat del Bé -, se`l considera el déu que atorga absoluta protecció, compassió, tendresa, amor…

És lògic que, amb aquestes virtuts, Krishna sigui un dels déus més populars arreu i venerat tant ara mateix com des de temps que es perden en el més diluït dels oblits.

LES VUIT PRIMERES

Sigui com sigui, donades les seves sobrenaturals característiques, les ments ben pensants de l’Hinduisme li han atribuït vuit esposes canòniques.

Les obres que tracten la sorprenent trajectòria amatòria de Krishna son excepcionalment nombroses: tres puranes (purana vol dir antic):  el Bhagavata Purana, que promou la devoció a Krishna,  el Vishnu Purana, i el Padma Purana, sobre el déu creador Brahma, a més del Mahabharata i l’Harivamsa, un  suplement del Mahabharata.

Segons tota aquesta informació, cada una de les aquestes mullers presenta trets específics que la distingeixen de les altres set i, sobretot, completen el concepte global del propi espòs.

El grup mereix la singular denominació d’ashtabharya (astha: vuit, bharya: esposa) i està constituït per tres tipus de dones.

El primer bloc està format per la famosa Rukmini, la filla de Bhishmaka, el rei de Vidarbha, regió situada al centre geogràfic del subcontinent indi, i avatar del món material, Satyabhama, avatar dels elements que conformen la realitat, i Jambavati, filla del rei-os Jambavan, a qui ella mateixa va derrotar per a recuperar una celestial joia màgica.

La segona agrupació està formada per Kalindi, filla de Surya, el déu del Sol y de Saranyu, la deïtat del riu Yamuna, provinent de la zona d’arribada dels pobles vèdics a l’Índia, per Nagnajiti que representa l’Est dels reialmes i per Lakshmana originària de les zones de l’Oest.

Finalment, el tercer grup consisteix en la bonica i virtuosa Mitravinda, filla del molt anomenat rei Shibi, un altre descendent del sol, i en la princesa Bhadra, d’una nissaga molt antiga.

Cada una d’aquestes dones va atorgar els orígens, els estímuls i els itineraris a Krishna, per a les innombrables odissees que converteixen la seva vida en exigent exemple per als seus creients.

16.100

A més de les vuit esposes acollides per l’ortodòxia Hinduista, Krishna es va casar també amb altres 16.100 o, segon les escriptures adoptades com a font d’informació, 16.000 noies de nissagues ben diverses.

En tots els casos eren princeses, filles de divinitats o deesses elles mateixes. Havien estat capturades pel rei-dimoni Nakasura i, un cop el diable vençut per Krishna i les noies alliberades, van demanar-li que s’hi casés per a evitar ser rebutjades degut a haver estat sotmeses a un empresonament indigne.

Cada una de les noves esposes de Krishna va rebre un palau i les servents corresponents i, nit rere nit, Krishna, bon espòs, les visitava encarnant-se individualment en personalitats diferents.

Lògicament, nombroses històries les acompanyen. Les més populars són probablement les que les converteixen en lleteres que tenien cura del que un jove Krishna, que tenia l’ofici de pastor, recollia cada nit, o les que les assimila, una a una, a tonades diferents de l’inacabable i riquíssim patrimoni musical de l’Índia.

En tot cas, totes elles ens acompanyen per exemplars aventures que engrandeixen – encara més! – els mèrits del personatge.

VUIT 0 SETZE-MIL CENT-VUIT?

Procliu a adoracions enceses i persistents, Krishna continua expressant les característiques desitjades per les persones que hi dipositen les seves fes. Les creences sobre ell continuen ben vives, estimulant i enfortint els seus fidels.

Motius sempre n’hi ha. L’espècie – vagament – humana és la nostra espècie i els mites, com les llegendes d’origen, juguen un paper fonamental en les nostres societats, recolzats, sovint amb sospitós entusiasme, per preteses autoritats de tota mena, polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals o religioses.

Cadascuna de les vuit dones – o de les setze-mil cent-vuit – de Krishna expressa un simbolisme espiritual de les relacions amoroses. Segons la tradició, la vida del déu Krishna és propera a la de cada ésser humà en tots els temps i llocs i en un univers simbòlic.

(Si vols, lògicament.)

ÈPICA SÀNSCRITA. TAMBÉ AL SEGLE V… I AL XXI!

Deixa un comentari

En el roent Sacrifici que fou la batalla – l’arc hi era l’estendard, la ira, el foc, el camp de batalla, les brases, els crits dels valents soldats, els càntics vèdics, les fletxes, les paraules i els reis eren la fusta – Paraśurāma va sacrificar Sahasrārjuna com si es tractés d’una immolació.

Malgrat els seus obvis ressons èpics, aquest text no pertany a cap poema antic, com els sovint comentats en aquest bloc. Es tracta, ben al contrari, d’un molt breu fragment del “Shribhargavaraghavi”, una de les popularíssimes obres del prolífic autor contemporani Rambhadracharya, sobre Rama i Parasurama, dos dels grans protagonistes del conegut Ramayana, que és, com sabem, un dels gegantins poemes del sànscrit clàssic.

GRANS POEMES

Perquè els literats d’aquesta llengua, conservada sorprenentment invariada durant més de tres mil anys, semblen abduïts, ja des del principi de les seves trajectòries individuals, per la poderosa literatura que els ha precedit i en prenen tot sovint episodis com a nucli de les seves obres.

Una exemple ben clar d’aquest fet és l’autor del segle V Kalidasa, un dels grans escriptors de tots els temps, de qui es conserven tres obres de teatre, dos llargs poemes de temàtica diversa i dues narracions èpiques compostes en vers, tot plegat inspirat en personatges, fets i situacions provinents dels Vedes, del Ramayana i del Mahabharata.

Així, afortunadament, encara en podem llegir:

Tenia el sol un halo malaltís al seu voltant.
Enrotllant-se al seu interior, els ulls espantats podien veure
Grans serps retorçades i alegres
Perquè la mort del dimoni tan aviat hauria de ser.

Va caure, ballant com una flama i un llum encegador,
Il·luminant els cels més allunyats, des de molt amunt.
Va caure un llamp de fulles des d’un cel sense núvols
Que va portar la por i els tremolors.

Els elefants van ensopegar i els cavalls van caure,
Els lacais es van empènyer, deixant cadascun el seu lloc,
El terra sota ells tremolava davant l’onatge
De l’Oceà, quan un terratrèmol va sacsejar l’amfitrió.

Aquesta pràctica literària és extraordinàriament prolífica i en trobem nombrosos exemples anteriors i posteriors a Kalidasa i fins a les publicacions actuals. En l’obra d’aquests autors destaquen narracions i poemes que reprenen amb ulls de tots els temps i també dels segles XX i XXI temes inspirats en els clàssics més clàssics, i que es coneixen genèricament com “mahakavya”, mot compost per “maha” (gran, com “mahatma”, per exemple) i “kavya” (poema) és a dir, òbviament, “gran poema”.

EL CAS RAMBHADRACHARYA

Rambhadracharya, l’autor de la citació que encapçala aquest article és un d’aquests autors, però la seva activitat supera àmpliament la literatura ja que, a més de poeta i autor teatral,  és també un destacat líder espiritual, educador, estudiós de la llengua i de la literatura sànscrites, crític literari, filòsof, compositor, cantant, ballarí i director de ballet.

Autor de més 150 llibres de tots els gèneres,  Rambhadracharya, a més de l’obra citada, ha escrit altres tres “mahakavya” a les que podem llegir, per exemple:

Senyor omnipotent, que elimineu l’angoixa dels vostres devots, protegiu-me, que estic sent consumit pel ferotge foc de les penes, que cau impotent sobre el món mundà, que no té cap protector, que és ignorant i que està lligat per les cadenes de l’engany.

Què es pot veure en aquest món caigut, fals i ple de vicis i disputes i governat pels pecats dels humans enganyosos i malvats? Només val la pena veure Rama i els seus cabells que li cobreixen la cara com a un lotus, que és completament feliç, que té la forma d’un nen i que ens dona la llibertat.

DESIG PROFUND

Afortunadament, una estrofa de Rambhadracharya acosta lectores i lectors a textos més immediats, a temes més propers als nostres grans desitjos:

Els qui així canten arriben als peus de Vishnu, la divinitat de l’equilibri, i mai no cauen en el pou del naixement i de la mort.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Literatura sànscrita, Literatures, Poemes, el 13 d'octubre de 2021 per toni-f

ANUGITA (UN BHAGAVAD GITA PER ALS TEMPS DE PAU)

Deixa un comentari

El que hi ha en aquest llibre es pot trobar en altres llocs, però el que no és aquí no és enlloc més. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

 

El Mahabharata, tradicionalment atribuït a l’imaginari Vyasa, és el llibre més llarg del món. Amb 1,8 milions de paraules, té deu vegades la llargada de la Ilíada i L’Odissea juntes i s’ha comparat la seva importància a la de la Bíblia, l’obra de William Shakespeare, Homer, el teatre de l’antiga Grècia o l’Alcorà.

A més de la narració de la Guerra de Kurukshetra i els destins dels kauraves i els pandaves, el Mahabharata conté molt material filosòfic i devocional.

Organitzat en divuit llibres, el sisè dels quals, el Bhishma Parva, narra el lideratge de Bhishma en el bàndol oposat als pandaves durant els primers dies de la guerra i conté les estrofes del Bhagavad Gita, una obra devocional d’interès ètic universal i d’èxit permanent.

Però hi ha, com a mínim, un altre Gita, exposat en un context totalment diferent. L’Anugita (“anu” vol dir posterior, continuació…), que és com es coneix el fragment,  proposa també una llarga sèrie d’interpretacions de la realitat i de consells per a la vida quotidiana. S’ha inclòs en el catorzè volum del monumental poema èpico-doctrinal, anomenat Ashvamedhika Parva (el Llibre del Sacrifici del Cavall).

DE NOU, LA NARRACIÓ  D’UN DIÀLEG

L’Ashvamedhika comença amb el consell de Krishna a Yudhishthira (l’hereu dels pandaves) de beneir el seu reialme celebrant, precisament, la Cerimònia del Cavall, un antic ritual ramader connectat amb el passat migratori dels kurus, i inclou després els 36 capítols de l’Anugita Parva on Krishna, clonant la fórmula narrativa de descriure un diàleg ja utilitzada en el Bhagavad Gita, explica:

-una primera discussió entre un Siddha (un sant) i un descendent laic de Kashyapa, un dels set savis de l’antiga Índia, sobre les successives reencarnacions i la via per a l’emancipació final,

– un segon diàleg entre un braman i la seva dona sobre els tipus de reencarnacions

– i una tercera conversa entre un Mestre i el seu deixeble al voltant de quina és la millor manera de viure.

PÍNDOLES DE SAVIESA PER A ÈPOQUES D’ENTESA

Les estrofes de l’Anugita romanen fidels a l’estil literari del Mahabharata i es presenten en forma de sentències:

Qui veu la seva ànima buida d’olor, gust o tacte, de sons, de pertinences o visions i no sap res, esdevé alliberat. 19.10.

Havent-se alliberat de les impressions dels sentits, hom és atent a Brahma que és etern, suprem, tranquil, estable, perdurable i indestructible. 19.14.

Des del naixement fins a la consecució d’una forma diferent, les accions bones o dolentes i l’acompliment de fets de ment o paraula existeixen en totes els éssers. 20.8.

El que no pot ser olorat pel nas, ni tastat per la llengua, ni tocat pel tacte és assolit per la Ment. 20.12.

Les direccions indicades per la brúixola, el vent, el Sol, la Lluna, la Terra, el foc, Vishnu, Indra, Prajapati i Mitra, aquests són els deu focs del sacrifici. 21. 4.

Tots els objectes de coneixement són Ment. Només el coneixement els percep. L’Ànima Individual, encoberta de forma subtil, viu en el cos que és produït per la llavor vital. 21. 7.

Ignorància, Foscor i Bondat són les tres qualitats de la Ment. Estan connectades les unes amb les altres i es condicionen mútuament.  26. 4

Com un llum que crema en una sala descobreix tot el que hi ha, així fa l’ànima que mostra les diferents potencialitats del cos.28. 11.

No s’ha de pensar en el passat ni sentir ansietat sobre el futur.  S’ha de prescindir del present, temps d’acció, amb el pensament immòbil. 46.42.

Alguns pensen en Brahma com en un arbre, altres consideren Brahma com un gran bosc. Alguns prenen Brahma com si fos immanifestat. Altres creuen que és transcendent i lliure de qualsevol angoixa. 48. 1.

ARRELS PROFUNDES. FRUITS MÉS ENLLÀ DELS TEMPS

El text original de l’Anugita té una antiguitat certa però, com és habitual en les literatures pretèrites, totalment imprecisa i s’ha anat editant, revisant, interpolant i reorganitzant en capítols al llarg de tota la seva història.

En tot cas, l’Anugita és sempre significatiu perquè les idees i els punts de vista ètics de l’original són citats pels estudiosos de la majoria de les escoles de filosofia hindú.

 

Els poetes han explicat abans aquests fets, nous poetes els tornen a explicar ara, altres poetes explicaran aquestes mateixes històries en el futur. (Mahabharata. El llibre del Començament.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, Hinduisme, Inici, Literatura sànscrita, el 9 de juny de 2021 per toni-f

SOBRE LAKSMI

Deixa un comentari

(Algunes notes, traduccions, preguntes, apunts personals… a l’entorn de Laksmi, una de les tres grans deesses primordials de les literatures sànscrites.)

LAKSMI

Laksmi és la deessa de la Bona Sort, de la prosperitat, de l’abundància. És, també, l’esposa de Vishnu, la divinitat del Bé. El seu altre nom és Shri.

VUIT DIMENSIONS

Els Ashta Laksmi són les vuit manifestacions bàsiques de Laksmi. Cada una d’elles correspon a una font de riquesa:
– Adi (o Maha) Laksmi: la primera (o gran) Laksmi essencial.
– Dhana Laksmi: la Laksmi dels diners.
– Dhanya Laksmi: la Laksmi de la riquesa agrícola.
– Gaja Laksmi: la Laksmi de la prosperitat ramadera.
– Santana Laksmi: la Laksmi donadora de descendents.
– Veera Laksmi: la Laksmi que assegura força i determinació.
– Jaya Laksmi: la Laksmi victoriosa en qualsevol sircumstància.
– Vidya Laksmi: la Laksmi de tota mena de coneixements.

ESPOSA DE VISHNU I DELS SEUS AVATARS

Quan Vishnu baixa a la terra sota la forma de Rama o de Krishna, Laksmi també descendeix i pren les formes de les seves respectives consorts: Sita o Rukmini.

UNA ODA

Cada dona és tu mateixa.
Com una noia en la infantesa,
Com una fadrina en la joventut,
Com una dama en la maduresa.

Oda recollida per Constantina Rhodes (2011), Invoking Lakshmi: The Goddess of Wealth in Song and Ceremony, State University of New York Press.

PURANES

Laksmi apareix freqüentment en els Puranes (textos antics sobre Història, mites, religió…), especialment en el Vishnu Purara:

Shri, lleial a Vishnu, és la mare del món.
Vishnu és el significat, Shri és la paraula.
Ella és la conducta, ell el comportament.
Vishnu és el coneixement, ella la comprensió.
Ell és el Deure, ella l’Acció Virtuosa.
Ella és la Terra, ell allò que la sosté.
Ella és la joia, ell la satisfacció.
Ella és el desig, ell és el delit.
Shri és el Cel, Vishnu el Tot.
Ell és la Lluna, ella la llum de la Lluna.
Ell és l’Oceà, ella és la riba.

TRIDEVI

Amb Parvati (la deessa de la fertilitat) i Saraswati (la del Coneixement), Laksmi conforma el Tridevi, versió femenina de la Trimurti (tríada de Brahma, Vishnu i Shiva). Són també les seves tres esposes.

LAKSMI TÉ MOLTS MÉS NOMS

A més de Laksmi i Shri, Laksmi té molts més noms, la majoria vinculats al lotus (padma en sànscrit), la flor sobre la que se sosté: Kamala (un altre nom dels lotus), Padmapriya (amant dels lotus), Padmamaladhara Devi (deessa amb una garlanda de lotus), Padmamukhi (cara bella com un lotus), Padmaksi (amb ulls bonics com els lotus), Padmahasta (mans que porten uns lotus), Padmasundari (bonica com un lotus)…

Però té també altres identificacions: Vishnupriya (amant de Vishnu), Ulukavahini (que vola com un mussol), Manushri, Chakrika, Kamalika, Aishwarya, Lalima, Indira, Kalyani. Nandika, Nandini, Rujula, Vaishnavi,Samruddhi, Bhargavi, Sridevi, Chanchala, Jalaka, Madhavi, Sujata… entre d’altres.

L’ESTEL DE LAKSMI

L’Estel de Laksmi – ashtalaksmi: vuit Laksmis – és un polígon regular compost per dos quadrats amb un mayeix centre els costats dels quals formen angles de 45 graus. Representa les vuit manifestacions de la deessa.

UNA ALTRA ODA

Nascuda dels lotus,
Reclama tota la dolçor del seu nom.
Laksmi, la reina de la fortuna, et defensarà.
Nascuda amb el lotus com tu
T’envia llunes amables d’amor que et beneeixen,
Vents feliços i suaus per a acariciar-te.
Donzella dels lotus,
Que siguis perfumada per tots els èxtasis.
Ets la deessa més estiamada de Krishna.

Extreta de “The Heavenly Gods’Praise-Song for Laksmi” de Sri Daivakarta Laksmi Stotram.

A POMPÈIA

Què hi fa – i com i quan ha arribat – aquesta menuda i primitiva estàtua de Laksmi al jardí d’una casa de Pompèia, perdurant sota les laves del Vesuvi?

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici el 27 de març de 2019 per toni-f

INDRA. EL REI DELS DÉUS S’APRESSA PELS LABERINTS HUMANS

Deixa un comentari

Dos-cents vuitanta-nou dels mil vint-i-vuit himnes del Rig Veda tenen Indra – el rei dels déus – com a únic protagonista.

Com afirma l’eminent sanscritista Arthur MacDonell (1):

“Indra és invocat de manera individualitzada en la quarta part dels himnes del Rig Veda, molt més sovint que no pas els dirigits a qualsevol altra deïtat. Es tracta del déu preferit nacional dels pobles vèdics.”

MacDonell completa el seu comentari amb precisions sobre el perfil de la divinitat:

“Per altra banda, el seu aspecte és el més antropomòrfic entre els membres del panteó i també el que més investit està de trets mitològics.

Indra és, per sobre de tot, un déu de la tempesta, que venç els dimonis de la sequera i de la foscor, allibera les aigües i conquereix la llum.  En segon terme és el déu de les batalles que ajuda els victoriosos aris a vèncer els enemics aborígens.”

El breu himne 171 del desè mandala completa el retrat d’un Indra en constant contradicció, tant amb la resta dels déus i dels humans com amb ell mateix i les pràctiques cerimonials (2):

Per l’amor a Itat, que esprem el suc, vas empènyer el seu carruatge. Vas sentir la crida de l’oferent de Soma.

Has separat el cap de la pell del rebel Sacrifici i vas portar-lo a la casa de l’oferent de Soma.

O Indra, en un instant, quan vas pensar-hi, vas perdre el mortal Venya pel devot Astrabudhna.

Porta de nou el Sol a l’Est ara que està a l’Oest, o Indra. Fins i tot contra la voluntat dels déus!

lossless BLOC-INDRALes virtuts d’Indra, heretades com sabem per un enfilall de divinitats successives, algunes encara vigents, semblen una projecció dels anhels més bàsics dels seus súbdits humans: aconseguir seguretat i riqueses.

En qualsevol cas, els enfrontaments territorials dels nouvinguts aris amb els multi-ètnics habitants del subcontinent indi van anar deixant pas a una sincrètica convivència.

Malgrat l’aparició d’una visió polifacètica de la realitat, representada per Brahma, Vishnu i Shiva, el culte a Indra i la perspectiva maniquea dels contactes entre diferents col·lectius humans (“nosaltres” som exemple de civilització; “ells”, en canvi, una colla de salvatges) mai no ha deixat d’estar present.

Al llarg dels mil·lennis, els grans desplaçaments de població i les col·lisions  que generen s’han demostrat inherents a l’evolució de la Humanitat.

Sempre s’han produït, molt sovint acompanyats però de situacions inacceptablement tràgiques. A desgrat del creixement d’una consciència de la globalitat de problemàtiques i de solucions, ho estem vivint – encara! – ara mateix.

Els laberints humans pels que Indra s’apressa cap a la sortida semblen seguir conformant la quotidianitat.

 

(1) Arthur Anthony MacDonell (1854 – 1930), llegendari catedràtic de sànscrit a Oxford, és autor de nombrosos i indispensables treballs sobre vèdic i sànscrit. La cita prové de la introducció a l’estudi sobre Indra a “A vedic reader for students”.

(2) Com passa sovint en els himnes del Rig Veda, el text del poema 10.171 dóna per coneguts personatges, situacions i pràctiques cerimonials. Afortunadament, els contextos de cada composició són sovint suficients per a copsar-ne el sentit i la bellesa. Recordem, en tot cas, que el soma és una beguda extreta d’un vegetal desconegut, imprescindible en els sacrificis vèdics.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 7 de setembre de 2016 per toni-f

ELS AVATARS DE VISHNU, ÉS A DIR, L’EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES

Deixa un comentari

Cada vegada que l’Ordre llangueix
i la confusió s’estén, em creo a mi mateix
i, Era rere Era, per tal de restablir l’harmonia
– per al rescat del Bé i la destrucció del Mal -, 
em torno a fer present.
(BG 4.7-8)

Aquestes paraules de Krishna al Bhagavad Gita (1) deixen ben clara la seva funció regeneradora de l’Univers i la relativa freqüència de la presència dels avatars de Vishnu (2) dels que ell mateix forma part.

The_painting_by_an_artist_from_RaghurajpurDe fet, la capacitat de Vishnu per a “baixar” a la Terra (avatar significa “descens” en sànscrit) és la seva característica més distintiva.  N’és tant d’especial, que ha donat fins i tot lloc a una paraula específica. Es tracta del mot compost “dashavatara” (dasha = deu), ja que a les nou vegades que, segons la tradició, s’ha fet present fins ara, cal afegir-ne una desena que arribarà a la fi de la Kali Yuga, és a dir, a la fi de nostra l’Era (3).

Però el que enriqueix el concepte del dashavatara i de cada una de les presències de Vishnu  és que descriuen – de manera esquemàtica i aproximada, és cert, però sorprenentment precisa – l’Evolució de les Espècies, des de l’aparició dels peixos a l’eclosió dels humans, passant per les diverses etapes evolutives , milers d’anys abans de que la teoria fos formulada per Darwin a mitjans del segle XIX.

 

Deu presències

Els primers tres avatars remeten a l’aparició dels peixos, dels rèptils i dels mamífers terrestres apareguts al planeta fa uns 500, 300 i 200 milions d’anys respectivament.

La mitologia – i el lèxic – s’encarreguen d’acostar-los a la història de la Humanitat.

Matsya (“peix” en sànscrit) rescata el primer home – el conegut Manu- del Diluvi Universal; Kurma (“tortuga”) porta sobre la seva closca la muntanya amb la que déus i dimonis baten l’Oceà per a aconseguir el nèctar de la immortalitat i Varaha (“senglar”) venç un poderós dimoni que havia segrestat el planeta.

Després d’aquesta primera etapa protagonitzada per animals, Vishnu adopta formes externes que, sense acabar d’identificar-s’hi, l’acosten a l’aparença humana.

509px-Force-of-change-evolution.BLOCPrimer com a Narasimha (nara és un dels substantius sànscrits per a dir “home” i simha significa “lleó)”. Aquest home-lleó – que, segons les creences hindús acabà amb la vida del dimoni Hiranyakashipu – està mitològicament emparentat amb multitud d’éssers llegendaris, híbrids d’humans i d’animals, com les sirenes, els centaures o el benigne déu Ganesha representat com un home amb cap d’elefant.

El segueix l’encarnació en forma de Vamana (literalment, “nan”) que remet immediatament a la baixa estatura atribuïda als neandertals, els nostres antecessors més immediats. Gràcies al seu enginy va regnar sobre el cel i la terra, tot desterrant el dimoni al mons inferiors.

Després d’encarnar-se en animals i en semi-humans, Vishnu va fer-se present per mitjà de quatre figures plenament humanes.

Primer, com a Parashurama o “Rama de la destral” (4) que va vèncer els guerrers que atacaven el regne del seu pare i després com a Rama que, auxiliat per un exèrcit de simis, va matar el demoníac rei Ravana, raptor de la seva esposa.

En tercer lloc, Vishnu va adoptar la personalitat de Krishna, aliat de la nissaga dels pandava al Mahabharata i coprotagonista del Bhagavad Gita i finalment va ser assimilat a Buda, el gran reformador espiritual (5).

La desena i darrera presència de Vishnu encara s’ha de produir. Tindrà lloc al final de la nostra Era, la Kali Yuga (2) i s’anomenarà Kalki, paraula derivada de “kalka” que significa brutícia i fa clarament referència a la gran neteja que es produirà al final dels nostres temps com a preludi a una nova Humanitat.

 

Mil noms

En tot cas, més enllà dels deu avatars continguts en la creença dels dashavatares, la presència de la funció cohesionadora que Vishnu representa és una realitat permanent.

El propi hinduisme ho preconitza atribuint un miler de noms a Vishnu.  Els  sahasranama (sahasra: mil, nama: nom) són objecte de recitacions devotes per part dels  vishnuites, una de les seves branques.

I el propi Bhagavad Gita en preconitza la universalitat:

Sóc l’essència que viu en tots els éssers.
En Sóc el començament, el centre i la fi.
Sóc Vishnu. El Sol, entre les llums del cel,
la Lluna, entre les constel·lacions..
(BG 10. 20 – 21)

 

(1) Krishna és un dels avatars de Vishnu, l’impuls preservador de l’Univers divinitzat a la Trimurti, la tríada que reuneix al seu torn les activitats còsmiques de creació, manteniment i evolució.

Aquest mateix bloc conté altres traduccions de l’estrofa 4.7. Vegeu els articles “Ara mateix...” o “Una crida…”.

(2) Llegiu aquí un altre article sobre Vishnu.

(3) Més informació sobre la Kali Yuga a l’article “Pinten bastos…” publicat mesos enrere.

(4) Parashu és la paraula sànscrita per a destral i Rama, que literalment vol dir plaent, agradable, estimat,  etc. és el nom de diversos personatges, entre ells el següent avatar de Vishnu, com es cita a continuació a l’article.

(5) Com a resultat de la seva popularitat entre els fidels hindús, Buda va substituir diverses divinitats com a avatar de Vishnu, al segle VIII dC.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici el 3 d'agost de 2016 per toni-f

22.12.2015: MÉS FRED, MÉS LLUM, MÉS RAMA

Deixa un comentari

A partir d’avui – 22 de desembre del 2015, primer dia de l’hivern – i durant un parell de mesos, farà, cada dia, una mica més de fred, però – qui sap si per a compensar una molèstia amb un goig – de mica en mica, un xic a l’alba i un poc a l’ocàs – anirà tornant la llum (o, potser, fins i tot, la Llum!).

360px-Rose_und_Eis

Per escassament receptius que ens sentim, en visitar un jardí, fer un tomb per la Natura o anar amunt i avall, veurem uns entorns semblants als descrits a continuació:

Un mantell de gebre blanc
cobreix el terra encarcarat pel fred.
Els rierols ja no conviden al passeig
i les flames criden a recer.

Que feble és el Sol, que freda és la brisa!
Que nívia és la rosada sobre l’herba i els arbres!
Les fulles s’han marcit i els boscos han vist les seves flors, pessigades pel gel.

I, malgrat que el Sol s’enfila tant amunt com pot,
les boires esmorteeixen els seus raigs ardents
i no sembla ja més gran que la Lluna.

Aquests versos pertanyen al Ramàyana (*), un text considerat sagrat per l’hinduisme i un dels indiscutibles cims de la cultura universal. Es tracta d’una epopeia que narra les gestes de Rama – el setè avatar de Vishnu, la deïtat que aglutina els impulsos positius de l’Univers – per tal de vèncer Ràvana, el seu demoníac rival, i rescatar la seva esposa.

La descripció de les estacions incorporada al Ramàyana – en aquest cas, l’hivern – és un  “topos” literari – o recurs incorporat per tal d’estimular l’interès de l’audiència o, des de que l’obra va ser escrita, dels seus lectors – freqüent a la poesia sànscrita i sovint, com en aquest cas, d’elevada volada lírica.

Però, en el Ramàyana, la voluntat poètica és inseparable de la recerca de la màxima precisió descriptiva:

El gel acumulat sobre les nits de desembre
n’ha triplicat la durada.
La llum del dia, ara més breu,
els ha prestat les hores que els calen.

El Vent de Ponent,
tornat glacial per l’aspre hivern,
mossega amb ràfegues matinals
dues vegades més ferotges.

El Sol ha segrestat l’esclat de la Lluna
i el seu disc, velat per les boires,
sembla un mirall entelat per l’alè.

I, en qualsevol cas, el benigne Vishnu, per mitjà de Rama, ens fa també presents els agradosos moment que, malgrat el fred, ens esperen en els propers mesos:

Fa bo passejar amb la generosa calor del migdia,
en aquests dies feliços en els que retrobem el Sol
repartint la seva pàllida claredat sobre la Terra.

 

(*) El text del que han estat extrets aquests i els següents versos apareixen al Capítol XVI de l’Aranya Kanda (o Llibre del Bosc) de l’obra.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura sànscrita el 22 de desembre de 2015 per toni-f

11 DE SETEMBRE 2015: AMB EL GITA A LA MERIDIANA

Deixa un comentari

Diguin el que diguin, el Bhagavad Gita – o Gita com es coneix entre els amics i que ocupa divuit dels capítols del sisè llibre del Mahabharata, la immensa obra èpica sànscrita – és un himne de combat, un Manual de Campanya per a vèncer.

Kṛṣṇa_on_the_chariot_of_Arjuna - CòpiaÉs cert que el poema comença amb un heroi (Arjuna) confús i desmoralitzat, però continua amb encesos i raonats encoratjaments a la lluita i – com veurem al finals d’aquestes línies – culmina amb una clara visió de la Victòria.

Demà, a la Meridiana, no ens caldrà cap entusiasme suplementari. Prou que ens omplirà els cors la nostra voluntat de Llibertat.

Però mai no fan mal uns bons fonaments, sobretot si provenen – com és el cas – d’un dels grans textos de la nostra herència cultural universal.

N’he triat i versionat alguna de les estrofes més representatives i m’he permès afegir-hi els corresponents comentaris contextualitzadors.

(Les xifres a l’inici de cada estrofa corresponen, la primera, al capítol on es troba i, la segona, a l’ordre de l’estrofa dins del capítol.)

Krishna, l’encarnació de Vishnu, el principi bondadós de la trimurti – tríada divina hindú – auriga del seu dubitatiu parnt i amic Arjuna, l’exhorta amb passió:

BG 2.3
No actuïs com un covard.
Fer-ho no és digne de tu.
Allibera’t d’aquesta vulgar feblesa del cor!
Alça’t, foc damunt dels enemics!

Més endavant, el propi Krishna insisteix en convèncer Arjuna amb els mateixos versos que, dos o tres mil anys després de ser recollits al Mahabharata, van cantar els presoners indis davant dels atònits soldats de l’exèrcit colonial britànic, mentre els duien als camps de concentració, a la presó, a la tortura i, alguns, a la mort, durant la Guerra d’Independència de l’Índia finalitzada al 1947:

BG 2.23
Les espases no el tallen, el foc no el crema,
l’aigua no el mulla, el vent no el resseca.
L’Esperit de Llibertat no pot ser tallat,
ni cremat, ni mullat, ni ressecat.

Durant la resta del segon capítol, l’encarnació de Vishnu continua desplegant arguments doctrinals per a reforçar la validesa i la capacitat de convicció dels seus consells:

BG 2.33
Si no lluites en aquesta contesa justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i n’esdevens responsable.

BG 2.40
En aquest combat, no hi ha esforç inútil
ni obstacles per a aconseguir la Victòria.
Fins i tot una passa petita en el Camí del Deure
allibera dels pitjors perills.

Des de moltes de les estrofes del segon capítol del Gita a la majoria de les del divuité, el diàleg entre el cada vegada més convençut Arjuna i el sempre pacient i didàctic Krishna, desplega el que es coneix com a “síntesi hindú”, un feix de doctrines que, tot combinant dels principis dels aleshores naixents sistemes de pensament anomenats samkhya i ioga, supera els darrers estrats dels fossilitzats vedisme i bramanisme i aferma, en aquest cas, les conviccions dels combatents.

El divuité continua insistint en que lluitar és ineludible i en millora les raons:

BG 18.48
Ningú no hauria d’abandonar el seu deure,
fins i tot si no el pot dur a terme amb perfecció,
perquè totes les tasques estan envoltades de defectes,
com tot foc pel fum.

BG 18.59
Si tancat dins de tu mateix,
decideixes no lluitar,
la teva decisió en cap cas no té sentit.
La teva natura t’hi obligarà.

La darrera estrofa del Gita és cantada per Sañjaya, el conseller del rei cec, pare i oncle dels contendents, que explica el que succeeis al camp de batalla.

Les seves paraules – amb una o altra formulació – sempre ressonen en el cor dels combatents:

BG 18.78
Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
allà on és l’arquer Arjuna,
hi ha una direcció clara
i fortuna, prosperitat i Victòria.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 10 de setembre de 2015 per toni-f

SHIVA I EL SEU TRIDENT

Deixa un comentari

En la majoria de les seves representacions, Shiva – simbòlica síntesi dels impulsos renovadors de l’Univers, de les col·lectivitats i de les persones – alça amb força el seu trishula (tri: tres, shula:llança), és a dir el seu trident.

Mangal_Mahadev_Shiva_Statue

Es tracta de la màxima demostració del seu mític poder, ja que acull – i projecta – un incomptable nombre de tríades, igualment simbòliques.

Una aproximació al cànon d’aquesta sorprenent  confluència de conceptes triples inclou:
– el passat, el present i el futur,
– els tres “gunes” o qualitats del que ens envolta: sattva (equilibri), rajas (activitat) i tamas (passivitat),
– les divinitats Brahma, Vishnu i el propi Shiva així com els seus correlats: Creació, Preservació i Evolució,
– els modes d’expressió de l’Univers: el físic, el subtil i el causal,
– els poders femenins: voluntat, acció i saviesa,
– els estats de consciència: vigília, somni i son profund,
– els sons primordials de l’Univers (A, U, M) audibles, potser, en el moment del Big Bang i, en tot cas, posteriorment, milions i milions de vegades en boca dels adeptes més variats,
– els tres nadis (ida, pingala i sushumna), subtils canals d’energia presents en la pràctica dels ioguis avançats,
– les natures quantitatives i qualitatives del Cosmos, a més del procés de la seva emergència des de l’Immanifestat.

I, com a colofó i conseqüència d’aquest cúmul de potencialitats, la capacitat de regenerar els tres mons: el físic, el dels avantpassats i el de la ment.

És lògic doncs que, cercant la síntesi i el fer tangibles tots aquests conceptes, es conclogui que el trident de Shiva representa la integritat tant de la col·lectivitat com de l’individu, la irresistible força de les seves realitats transcendentals.

(És possible que l’aplicació d’aquests coneixements a l’acció en millori els resultats? Podem comptar amb que, quan es domina el Trishula, s’aconsegueix la Victòria?)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici el 10 de juliol de 2015 per toni-f

BHAGAVAD GITA: UNA CRIDA A L’ACCIÓ. I A LA VICTÒRIA

Deixa un comentari

El Bhagavad Gita és valorat com a síntesi dels principis de l’espiritualitat i de la filosofia de l’Índia. Les seves pàgines – malgrat que les dificultats que han de superar les seves traduccions ennuvolen a vegades el seu lluminós missatge – contenen un seguit d’estrofes que ho confirmen.

Però aquest famós fragment del Mahabharata és, de fet, un manual per a ajudar a esvair dubtes, prendre decisions i, sobretot, orientar l’acció cap al triomf.

El text està al servei d’aquesta intenció prioritària.

Arjuna, un dels dos protagonistes del diàleg a través del qual el Bhagavad Gita desplega els seus arguments, deixa clara la seva angoixa i – dirigint-se a Krishna – li demana dramàticament consell:

El meu cor se sent feble i trist
i la meva ment no sap quin és el meu deure.
Et pregunto què és millor.
Sóc el teu deixeble; m’he lliurat a tu. Instrueix-me!
BG 2.7

A partir d’aquest moment, el poema exposa de manera metòdica els seus raonaments i estableix els fonaments d’una acció profundament ètica, que basa la seva eficàcia – i la seva acceptació a Occident – en l’atemporalitat i en la validesa universal dels principis que proposa.

arjun3

Així, Krishna – una de les deu messiàniques encarnacions de Vishnu, la deïtat que simbolitza les energies benèfiques – insta Arjuna a dur a terme la pròpia comesa, és a dir, de manera congruent amb el context bèl·lic en el que se situa l’obra, a lluitar.

 

 

Si no combats en aquesta guerra justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i esdevens culpable.
BG 2.33

Després d’aquesta crida a ser fidel a les pròpies responsabilitats individuals, Krishna obre la perspectiva afegint-hi el concepte d’ordre col·lectiu. El seu retorn i, per tant, la reactivació de les energies positives que Vishnu a través d’ell expressa, es produeix sempre que cal restablir l’equilibri trencat.

Cada vegada que l’ordre es marceix,
que el desordre floreix,
em creo a mi mateix.
BG 4.7

Però no n’hi ha prou.

La condició per a la recuperació de l’harmonia i de la felicitat és que cada acció singular manifesti i enforteixi la trajectòria còsmica general que Krishna representa,

Alçat per tant i cull gran glòria;
governa el ric reialme vencent els teus enemics.
Jo mateix els he condemnat en el passat.
Sigues merament la meva mà en aquesta ocasió, hàbil arquer.
BG 11.33

L’última estrofa del Bhagavad Gita ratifica quina és la clau de la victòria.

Per a dir-ho segons la coneguda metàfora bíblica, el que assegura el triomf – i també el goig i la joia – és l'”Aliança” entre l’home (Arjuna) i els principis que impulsen el món (Krishna):

Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
i Arjuna, l’Arquer,
són segures la fortuna, la victòria,
la prosperitat i la pau.
BG 18.78

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 19 de maig de 2015 per toni-f

PURANES: EL QUE SABEM DEL MÓN

Deixa un comentari

No pot haver-hi creació sense relació entre els oposats. No pot existir creació impulsada només per Shiva o únicament per la Natura. La unió del perceptor i del percebut, de qui frueix i de qui és objecte del gaudi, d’un principi actiu i d’un altre de passiu és essencial perquè la creació es dugui a terme.

Aquesta cita prové del Shiva Purana, un dels textos més antics de la cultura vèdica i, per tant, de la Humanitat, concretament el que està centrat en el déu del mateix nom, símbol divinitzat del principi regenerador de l’Univers.

Els puranes – purana vol dir antic en vèdic (i en sànscrit) – són textos de caràcter religiós, dedicats a les divinitats que suposadament els han promulgat que contenen relats mitològics, descripcions de cultes i de peregrinacions i tota mena de creences amb un fons històric, d’impossible comprovació, i  exposades de manera discontínua, i també cosmogonies, metafísica, ciència, música, poètica, medicina o gramàtica, entre molts altres temes.

N’hi ha divuit considerats “grans”, són els mahapuranes – maha: gran – que estan acompanyats pels upapuranes, considerats de menys importància – upa: a prop -, també en nombre de divuit.

Tots plegats són coneguts com el cinquè veda, ja que completen i complementen la informació subjacent o sobreentesa al Rig Veda – el primer text conservat en qualsevol llengua indoeuropea – i els altres tres que el glossen i l’amplien. Pertanyen a la tradició literària “smriti”, és a dir, recordada tal i com va ser transmesa pels savis, i no pas “shruti” o revelada directament pels déus als humans.

Brooklyn_Museum_-_Kalayavana_Surrounds_Mathura_Page_from_a_Dispersed_Bhagavata_Purana_Series

La composició dels puranes és atribuïda a Vyasa, el mateix autor llegendari del Mahabharata – la gran epopeia èpica sànscrita – i la seva fixació escrita, feta sens dubte amb l’objectiu d’assegurar-ne una conservació fidel més enllà de la seva transmissió oral, va iniciar-se al s. VI dC i es va perllongar al llarg de deu segles, malgrat que els puranes menors continuen sent reescrits durant el segle XX i, probablement, fins i tot en el present.

Escrits en rimes d’un sànscrit senzill i directe i d’una extensió mitjana de vint-mil versos, són fàcilment memoritzables i compresos. La seva difusió ha estat fonamentalment a càrrec de bramans ambulants que, com si fossin trobadors, contacontes o “homes llibre” com els descrits per Ray Bradbury al seu Fahrenheit 451, els declamen per temples i monestirs, amb la intenció d’estimular-ne la devoció.

Els puranes doncs, deixant a banda creences religioses, són un nexe entre les arrels culturals de l’Índia – que, com les lingüístiques, tenen un innegable filiació indoeuropea – i les successives generacions, ara ja sortosament globals.

Com intenta mostrar la següent minúscula selecció, recullen i ofereixen una visió del món alhora diversa i permanent.

Del Vishnu Purana (1):

– Vishnu és la major i més immediata de totes les energies de Brahma, el Creador. Ell és Brahma encarnat, totalment format per Brahma. En ell està teixit i entreteixit tot aquest Univers. Ell és el món i el món està en ell. Vishnu, el Senyor, que consisteix en el que és mortal i en el que és immortal, ho sosté tot, tant l’Esperit com la Matèria, tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

– Qui parla amb saviesa, moderació i compassió accedeix a les fonts de la felicitat perpètua.

– La defensa de la terra és duta a terme per l’autoritat dels qui han controlat les seves passions i es mantenen lliures del desig, de la cobdícia i de la ira.

Del Garuda Purana (2):

– Ningú ha de tenir una inclinació excessiva per ningú altre. Si el propi cos és només un somni, què és el dels altres?

– Les bones coses menjades al matí ja són destruïdes al vespre. Com pot haver-hi permanència en un cos sostingut per aquests aliments?

Més enllà de l’exotisme d’un món antic i llunyà i de la fascinació que pot despertar, els puranes són una enciclopèdia que ens explica el que hem sabut del món en un moment i en un lloc donats, però que, sobretot, denota el que roman inalterable.

Són, de fet, el que sabem del món.

 

(1) Vishnu és la gran divinitat protectora i el seu purana explica, bàsicament, les seves deu encarnacions.

(2) El Garuda Purana exposa el sentit de la vida i de la mort. És un diàleg entre Vishnu i Garuda, el rei dels ocells.

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura vèdica el 13 de novembre de 2014 per toni-f

POSTALS DE RAMA

Deixa un comentari
La lectura d’un bon llibre és – literalment (i literàriament!) – un gran viatge o fins i tot, si es vol, un Gran Viatge.Aquesta afirmació és coneguda i reiterativa però, en el cas del Ramayana, un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i objecte d’aquest article, sorprenentment exacta: “Rama” n’és el nom del protagonista i “ayana”, en sànscrit i en aquest context, vol dir viatge. Ramayana significa, per tant, “El viatge de Rama”.

L’obra descriu, bàsicament, la història de Rama (una de les deu encarnacions del déu Vishnu) i de Sita, la seva esposa que és raptada per Ravana, el rei de Lanka. De fet, l’argument serveix per a descriure tota la gamma de situacions de la vida d’una persona i n’il·lumina els deures en diferents rols: pare, mare, fill, filla, marit, dona, germà, germana, amic, soldat, etc.

Des de fa molt més de tres mil anys, els qui escoltem o llegim aquesta corprenenedora narració som sovint enlluernats per estrofes i versos especialment esclatants, que es converteixen en missatges singulars, aparentment adreçats a cada u.

Aquestes imaginàries postals, enviades per alguns dels nombrosos protagonistes del Ramayana, des dels llocs, en els moments i amb els motius més impensables, contenen textos com els següents, extrets del propi llibre:

– Els ocells estan fets per a volar, els rius per a fluir i cada persona per a acomplir el seu deure.

– La vida i la mort, l’alegria i el dolor, el guany i la pèrdua… Aquestes dualitats no poden evitar-se. Aprenguem a acceptar el que no podem canviar.

– Els homes saludem la sortida del sol amb alegria per la llum que torna. Però no ens adonem de que cada instant del dia que comença determina la resta de la nostra vida.

– Només els febles deixen les coses en mans del destí. Els qui confien en ells mateixos mai no es refien de la sort.

– Qui abandona el seu bàndol i s’uneix a l’enemic és destruït immediatament després de la victòria.

– El savi preveu els infortunis i pren mesures per a evitar-lo i, si cal, superar-los.

– El tronar dels núvols que han vessat tota la seva aigua no produeix ni una gota de pluja. Els valents de debó no parlen en va; mostren el seu valor per mijà de l’acció.

El gran tema del Ramayana és el dels valors humans i, com acabem de compartir, els conceptes que proposa segueixen sent vigents.

Les seves pàgines mostren la condició humana en tota la seva diversitat, extensió i profunditat. Ens mostra a nosaltres mateixos.

Els lectors ens convertim així en viatgers per un univers inacabable, en privilegiats receptors d’una saviesa permanent.

Que hi descobrim, tots plegats, paisatges infinits!

Que en rebem lluminoses postals, curulles de joia, claredat i serenor!!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura sànscrita el 16 de juliol de 2014 per toni-f

BHAGAVAD GITA: UNA LLUM EN EL CAMÍ

Deixa un comentari
Quina és la conducta correcta? Quin el millor camí? Què cal fer, exactament?
Aquestes són – bàsicament – les preguntes que, a les primeres pàgines del Bhagavad Gita, en el marc de l’apassionant exploració de l’ànima humana cap a la que el Mahabharata absorbeix qui llegeix els seus versos, es fa el dubitatiu Arjuna (1).L’emblemàtic guerrer, davant de l’enorme exèrcit que els seus cosins han reunit contra el seu bàndol per tal d’apoderar-se del reialme familiar, se sent aclaparat per la inevitable mort de parents i amics i s’angoixa pels inevitables desastres i misèries que resultaran d’una guerra fratricida.Però el dilema plantejat supera immediatament el marc conjuntural d’una confrontació bèl·lica i pren dimensions transcendents, que afecten, de fet, tothom – lector d’aquest article inclòs – en tota mena de situacions. Dirigint-se a Krishna, el seu auriga ocasional, però, en realitat, una encarnació del déu Vishnu, la llum de tonalitats protectores del prisma hinduista (2), Arjuna diu:Amb el cor afeblit i la ment desorientada sobre quin és el meu deure, et prego que em diguis què és millor. Sóc el teu deixeble; tu, el meu refugi (BG II, 7).

La resposta a aquesta petició, a més de sintetitzar les principals doctrines de la tradició índia, ofereix una guia existencial i consells directes per a l’acció, de validesa i aplicació universals. Les tres últimes estrofes del mateix segon capítol del que prové la cita anterior – i que conforma una mena de sumari de tota l’obra – ho deixen clar:

Només arriba a la pau aquell en qui penetren els desitjos com fan les aigües en el mar, sense mai omplir-lo. No hi ha pau per a qui s’identifica amb els seus anhels.

Qui defuig els desitjos, el sentit de possessió i el de si mateix, arriba a la pau.

Aquest és el camí de l’Absolut. Quan s’hi arriba, ja no es tenen més dubtes. Qui hi roman se sap u amb la Totalitat (BG II, 70, 71 i 72).

El doll de preguntes d’Arjuna continua i les respostes de Krishna insisteixen en una visió holística de l’existència, com, per exemple, al tretzè capítol:

Qui veu que tota activitat, sempre i a tot arreu, és obra exclusiva de la Natura, veu la Veritat.

Quan una persona s’adona de que la infinitat d’éssers diversos són, únicament, manifestacions de la Unitat, que no en són sinó aparences, esdevé u amb l’Absolut. (BG XIII, 29 i 30).

Més endavant, al capítol XVIII, que finalitza i resumeix els ensenyaments de tots els anteriors, Krishna aprofundeix aquest mateix punt de vista, des d’una perspectiva complementària:

Quan es percep en tots els éssers una sola natura, eterna malgrat la seva aparent temporalitat i indivisible més enllà de la seva infinitat de formes, té un coneixement exacte (BG XVIII, 20).

Les respostes de Krishna, formulades des d’un nucli homogeni de conceptes, però utilizant diferents nivells de referents, condueixen Arjuna (i els que, a través de les pàgines del Bhagavad Gita, compartim el goig d’acompanyar-lo) cap a l’autoconeixement.

Del que es tracta, ens diu Krishna, és d’accedir a la veritat de cada ment individual, en harmonia amb la resta d’éssers humans, integrats, tots plegats, en l’ordre còsmic.

(1) El Mahabharata és un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i, per tant, de la cultura universal. El Bhagavad Gita – una de les seves moltes narracions complementàries – presenta l’heroic Arjuna just abans de començar la gran batalla que constitueix el nucli del relat.

(2) L’hinduisme distingeix tres grans funcions còsmiques: impuls/creació, estabilitat/manteniment i renovació/destrucció, personificades respectivament pels déus Brahma, Vishnu i Shiva. Krishna és un dels avatars (que significa “descens” en sàsncrit) per mitjà dels quals la divinitat benefactora restableix la justícia entre els humans.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita el 21 de juny de 2014 per toni-f