Arxiu d'etiquetes: Shiva

KALIDASA: EL CEL I LA TERRA EN UN SOL MOT

Després de llegir “Shakuntala”, una de les obres més famoses de l’escriptor sànscrit Kalidasa, Goethe va compondre aquesta estrofa:

Vols les flors primerenques i els fruits dels anys tardans?
Vols el que sedueix i el que exalta? Vols el que sadolla i el que nodreix?
Vols el Cel i la Terra inclosos en un sol mot?
Dic Shakuntala, i així tot t’és explicat. (1)

Aquest entusiasme, que “Shakuntala” suscita en Goethe, és inevitablement extensible a tota l’obra literària de Kalidasa, caracteritzada per la bellesa del seu llenguatge, la precisió de les descripcions i la profunditat i novetat de les anàlisis d’emocions i pensaments.

De fet, la importància literària i cultural de Kalidasa és absolutament extraordinària, només equiparable a la d’altres escriptors de les dimensions de Ramon Llull, el Dant, Cervantes o Shakespeare.

UNA SUBTIL BIBLIOTECA INTEGRAL

Kalidasa visqué molt probablement al segle  V i tot el que se’n sap és igualment imprecís ja que ha estat deduït de les seves set composicions arribades fins a nosaltres: tres obres de teatre (2), dues epopeies i dos llargs poemes elegíacs que constitueixen, per elles mateixes, una veritable enciclopèdia del saber humà més profund.

Les dues elegies inclouen els títols “Ritusamhara” (literalment, El Cicle de les Estacions), que descriu la natura al llarg de l’any, i “Meghaduta” (El Núvol Missatger),  un altre dels poemes més coneguts de Kalidasa en el que evoca els diversos paisatges que recorre un núvol que comunica un espòs i la seva estimada (3).

Per la seva banda, les dues epopeies s’inscriuen en el prestigiós gènere de la literatura sànscrita conegut com mahakavya (maha: gran; kavya: poesia, però també “saviesa”) que  desplega els seus arguments a partir d’episodis i de personatges extrets de les grans narracions èpiques Mahabharata i Ramayana.

Mentre a “Raghuvamsa” (La nissaga de Raghu) Kalidasa estableix una panoràmica sobre els reis de la llegendària dinastia de reis guerrers Raghu (descendents directes, segons les creences hindús, de la deïtat solar Surya i a la que pertany el gran monarca Rama), a “Kumarasambhava” (El naixement de Kumara) el poeta descriu la victòria del déu de la guerra Kumara, fill de Shiva i de Parvati, contra el diable Tarakasura.

KUMARASAMBHAVA: VICTÒRIA SOBRE LA NIT

Malgrat el seu títol, Kumarasambhava va molt més enllà  de descriure el  naixement del seu protagonista, ja que Kumara, neix amb el destí i el propòsit de destruir el dimoni Tarakasura, només mortal si era atacat per un fill de Shiva i Parvati, cas del propi Kumara. La narració es va convertint així en la crònica del constant combat per a restablir la Llum.

El text – que desenvolupa un breu episodi del Ramayana i culmina amb el combat i la victòria sobre Tarakasura – supera de molt el llenguatge, les metàfores i els codis de la millor literatura culta de la seva època i la situa en un nivell molt superior, definitivament perdurable, convertint el poema en un veritable clàssic de la Literatura Universal (4).

Veié la glòria esvaïda, l’abandó,
les ruïnes i la tristor de la ciutat d’Indra,
com una dona amb un espòs vençut
i el cor dissolt en la pena més fonda.

Barrejats amb la pols del camp de batalla,
dos llancers ferits de mort,
amb el cabell privant-los la mirada,
buscaven a les palpentes
que el seu punyal llevés la vida a l’altre

El que diu el teu orgull,
o demoníac príncep, és tant sols còlera;
sóc prest a seguir lluitant
i arribar fins al final.
Són l’arc ben tens i el vol de l’espasa
qui decideixen; no pas les paraules.

 

(1) El poema va ser publicat per primera vegada al “Deutsche Monatsschrift”, a Berlin, al 1791. Aquesta versió – amb una lleu variant – ha estat ja inclosa en aquest bloc: tanca l’article “Bojos pel sànscrit, també”.

(2) El text “Dels vedes a Bollywood, passant per Catalunya. La paradigmàtica vida de Shakuntala” d’aquest mateix bloc conté informació sobre “El reconeixement de Shakuntala”, que és el títol complet de l’obra.

(3) El poema ha estat traduït al català per Aleix Ruiz Falqués i editada per Adesiara (2013). Imprescindible.

(4) El Kumarasambhava té 1.096 estrofes. Cada una d’elles és una inèdita joia poètica. Les versions incloses aquí pretenen ser-ne l’aroma d’un tast, una invitació al memorable festí intel·lectual i estètic que representarà per al lector una visita tranquil·la i completa al poema. Tota l’obra de Kalidasa és assequible a internet.

INDRA. EL REI DELS DÉUS S’APRESSA PELS LABERINTS HUMANS

Dos-cents vuitanta-nou dels mil vint-i-vuit himnes del Rig Veda tenen Indra – el rei dels déus – com a únic protagonista.

Com afirma l’eminent sanscritista Arthur MacDonell (1):

“Indra és invocat de manera individualitzada en la quarta part dels himnes del Rig Veda, molt més sovint que no pas els dirigits a qualsevol altra deïtat. Es tracta del déu preferit nacional dels pobles vèdics.”

MacDonell completa el seu comentari amb precisions sobre el perfil de la divinitat:

“Per altra banda, el seu aspecte és el més antropomòrfic entre els membres del panteó i també el que més investit està de trets mitològics.

Indra és, per sobre de tot, un déu de la tempesta, que venç els dimonis de la sequera i de la foscor, allibera les aigües i conquereix la llum.  En segon terme és el déu de les batalles que ajuda els victoriosos aris a vèncer els enemics aborígens.”

El breu himne 171 del desè mandala completa el retrat d’un Indra en constant contradicció, tant amb la resta dels déus i dels humans com amb ell mateix i les pràctiques cerimonials (2):

Per l’amor a Itat, que esprem el suc, vas empènyer el seu carruatge. Vas sentir la crida de l’oferent de Soma.

Has separat el cap de la pell del rebel Sacrifici i vas portar-lo a la casa de l’oferent de Soma.

O Indra, en un instant, quan vas pensar-hi, vas perdre el mortal Venya pel devot Astrabudhna.

Porta de nou el Sol a l’Est ara que està a l’Oest, o Indra. Fins i tot contra la voluntat dels déus!

lossless BLOC-INDRALes virtuts d’Indra, heretades com sabem per un enfilall de divinitats successives, algunes encara vigents, semblen una projecció dels anhels més bàsics dels seus súbdits humans: aconseguir seguretat i riqueses.

En qualsevol cas, els enfrontaments territorials dels nouvinguts aris amb els multi-ètnics habitants del subcontinent indi van anar deixant pas a una sincrètica convivència.

Malgrat l’aparició d’una visió polifacètica de la realitat, representada per Brahma, Vishnu i Shiva, el culte a Indra i la perspectiva maniquea dels contactes entre diferents col·lectius humans (“nosaltres” som exemple de civilització; “ells”, en canvi, una colla de salvatges) mai no ha deixat d’estar present.

Al llarg dels mil·lennis, els grans desplaçaments de població i les col·lisions  que generen s’han demostrat inherents a l’evolució de la Humanitat.

Sempre s’han produït, molt sovint acompanyats però de situacions inacceptablement tràgiques. A desgrat del creixement d’una consciència de la globalitat de problemàtiques i de solucions, ho estem vivint – encara! – ara mateix.

Els laberints humans pels que Indra s’apressa cap a la sortida semblen seguir conformant la quotidianitat.

 

(1) Arthur Anthony MacDonell (1854 – 1930), llegendari catedràtic de sànscrit a Oxford, és autor de nombrosos i indispensables treballs sobre vèdic i sànscrit. La cita prové de la introducció a l’estudi sobre Indra a “A vedic reader for students”.

(2) Com passa sovint en els himnes del Rig Veda, el text del poema 10.171 dóna per coneguts personatges, situacions i pràctiques cerimonials. Afortunadament, els contextos de cada composició són sovint suficients per a copsar-ne el sentit i la bellesa. Recordem, en tot cas, que el soma és una beguda extreta d’un vegetal desconegut, imprescindible en els sacrificis vèdics.

SHIVA I EL SEU TRIDENT

En la majoria de les seves representacions, Shiva – simbòlica síntesi dels impulsos renovadors de l’Univers, de les col·lectivitats i de les persones – alça amb força el seu trishula (tri: tres, shula:llança), és a dir el seu trident.

Mangal_Mahadev_Shiva_Statue

Es tracta de la màxima demostració del seu mític poder, ja que acull – i projecta – un incomptable nombre de tríades, igualment simbòliques.

Una aproximació al cànon d’aquesta sorprenent  confluència de conceptes triples inclou:
– el passat, el present i el futur,
– els tres “gunes” o qualitats del que ens envolta: sattva (equilibri), rajas (activitat) i tamas (passivitat),
– les divinitats Brahma, Vishnu i el propi Shiva així com els seus correlats: Creació, Preservació i Evolució,
– els modes d’expressió de l’Univers: el físic, el subtil i el causal,
– els poders femenins: voluntat, acció i saviesa,
– els estats de consciència: vigília, somni i son profund,
– els sons primordials de l’Univers (A, U, M) audibles, potser, en el moment del Big Bang i, en tot cas, posteriorment, milions i milions de vegades en boca dels adeptes més variats,
– els tres nadis (ida, pingala i sushumna), subtils canals d’energia presents en la pràctica dels ioguis avançats,
– les natures quantitatives i qualitatives del Cosmos, a més del procés de la seva emergència des de l’Immanifestat.

I, com a colofó i conseqüència d’aquest cúmul de potencialitats, la capacitat de regenerar els tres mons: el físic, el dels avantpassats i el de la ment.

És lògic doncs que, cercant la síntesi i el fer tangibles tots aquests conceptes, es conclogui que el trident de Shiva representa la integritat tant de la col·lectivitat com de l’individu, la irresistible força de les seves realitats transcendentals.

(És possible que l’aplicació d’aquests coneixements a l’acció en millori els resultats? Podem comptar amb que, quan es domina el Trishula, s’aconsegueix la Victòria?)

PURANES: EL QUE SABEM DEL MÓN

No pot haver-hi creació sense relació entre els oposats. No pot existir creació impulsada només per Shiva o únicament per la Natura. La unió del perceptor i del percebut, de qui frueix i de qui és objecte del gaudi, d’un principi actiu i d’un altre de passiu és essencial perquè la creació es dugui a terme.

Aquesta cita prové del Shiva Purana, un dels textos més antics de la cultura vèdica i, per tant, de la Humanitat, concretament el que està centrat en el déu del mateix nom, símbol divinitzat del principi regenerador de l’Univers.

Els puranes – purana vol dir antic en vèdic (i en sànscrit) – són textos de caràcter religiós, dedicats a les divinitats que suposadament els han promulgat que contenen relats mitològics, descripcions de cultes i de peregrinacions i tota mena de creences amb un fons històric, d’impossible comprovació, i  exposades de manera discontínua, i també cosmogonies, metafísica, ciència, música, poètica, medicina o gramàtica, entre molts altres temes.

N’hi ha divuit considerats “grans”, són els mahapuranes – maha: gran – que estan acompanyats pels upapuranes, considerats de menys importància – upa: a prop -, també en nombre de divuit.

Tots plegats són coneguts com el cinquè veda, ja que completen i complementen la informació subjacent o sobreentesa al Rig Veda – el primer text conservat en qualsevol llengua indoeuropea – i els altres tres que el glossen i l’amplien. Pertanyen a la tradició literària “smriti”, és a dir, recordada tal i com va ser transmesa pels savis, i no pas “shruti” o revelada directament pels déus als humans.

Brooklyn_Museum_-_Kalayavana_Surrounds_Mathura_Page_from_a_Dispersed_Bhagavata_Purana_Series

La composició dels puranes és atribuïda a Vyasa, el mateix autor llegendari del Mahabharata – la gran epopeia èpica sànscrita – i la seva fixació escrita, feta sens dubte amb l’objectiu d’assegurar-ne una conservació fidel més enllà de la seva transmissió oral, va iniciar-se al s. VI dC i es va perllongar al llarg de deu segles, malgrat que els puranes menors continuen sent reescrits durant el segle XX i, probablement, fins i tot en el present.

Escrits en rimes d’un sànscrit senzill i directe i d’una extensió mitjana de vint-mil versos, són fàcilment memoritzables i compresos. La seva difusió ha estat fonamentalment a càrrec de bramans ambulants que, com si fossin trobadors, contacontes o “homes llibre” com els descrits per Ray Bradbury al seu Fahrenheit 451, els declamen per temples i monestirs, amb la intenció d’estimular-ne la devoció.

Els puranes doncs, deixant a banda creences religioses, són un nexe entre les arrels culturals de l’Índia – que, com les lingüístiques, tenen un innegable filiació indoeuropea – i les successives generacions, ara ja sortosament globals.

Com intenta mostrar la següent minúscula selecció, recullen i ofereixen una visió del món alhora diversa i permanent.

Del Vishnu Purana (1):

– Vishnu és la major i més immediata de totes les energies de Brahma, el Creador. Ell és Brahma encarnat, totalment format per Brahma. En ell està teixit i entreteixit tot aquest Univers. Ell és el món i el món està en ell. Vishnu, el Senyor, que consisteix en el que és mortal i en el que és immortal, ho sosté tot, tant l’Esperit com la Matèria, tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

– Qui parla amb saviesa, moderació i compassió accedeix a les fonts de la felicitat perpètua.

– La defensa de la terra és duta a terme per l’autoritat dels qui han controlat les seves passions i es mantenen lliures del desig, de la cobdícia i de la ira.

Del Garuda Purana (2):

– Ningú ha de tenir una inclinació excessiva per ningú altre. Si el propi cos és només un somni, què és el dels altres?

– Les bones coses menjades al matí ja són destruïdes al vespre. Com pot haver-hi permanència en un cos sostingut per aquests aliments?

Més enllà de l’exotisme d’un món antic i llunyà i de la fascinació que pot despertar, els puranes són una enciclopèdia que ens explica el que hem sabut del món en un moment i en un lloc donats, però que, sobretot, denota el que roman inalterable.

Són, de fet, el que sabem del món.

 

(1) Vishnu és la gran divinitat protectora i el seu purana explica, bàsicament, les seves deu encarnacions.

(2) El Garuda Purana exposa el sentit de la vida i de la mort. És un diàleg entre Vishnu i Garuda, el rei dels ocells.

 

 

 

 

BHAGAVAD GITA: UNA LLUM EN EL CAMÍ

Quina és la conducta correcta? Quin el millor camí? Què cal fer, exactament?
Aquestes són – bàsicament – les preguntes que, a les primeres pàgines del Bhagavad Gita, en el marc de l’apassionant exploració de l’ànima humana cap a la que el Mahabharata absorbeix qui llegeix els seus versos, es fa el dubitatiu Arjuna (1).L’emblemàtic guerrer, davant de l’enorme exèrcit que els seus cosins han reunit contra el seu bàndol per tal d’apoderar-se del reialme familiar, se sent aclaparat per la inevitable mort de parents i amics i s’angoixa pels inevitables desastres i misèries que resultaran d’una guerra fratricida.Però el dilema plantejat supera immediatament el marc conjuntural d’una confrontació bèl·lica i pren dimensions transcendents, que afecten, de fet, tothom – lector d’aquest article inclòs – en tota mena de situacions. Dirigint-se a Krishna, el seu auriga ocasional, però, en realitat, una encarnació del déu Vishnu, la llum de tonalitats protectores del prisma hinduista (2), Arjuna diu:Amb el cor afeblit i la ment desorientada sobre quin és el meu deure, et prego que em diguis què és millor. Sóc el teu deixeble; tu, el meu refugi (BG II, 7).

La resposta a aquesta petició, a més de sintetitzar les principals doctrines de la tradició índia, ofereix una guia existencial i consells directes per a l’acció, de validesa i aplicació universals. Les tres últimes estrofes del mateix segon capítol del que prové la cita anterior – i que conforma una mena de sumari de tota l’obra – ho deixen clar:

Només arriba a la pau aquell en qui penetren els desitjos com fan les aigües en el mar, sense mai omplir-lo. No hi ha pau per a qui s’identifica amb els seus anhels.

Qui defuig els desitjos, el sentit de possessió i el de si mateix, arriba a la pau.

Aquest és el camí de l’Absolut. Quan s’hi arriba, ja no es tenen més dubtes. Qui hi roman se sap u amb la Totalitat (BG II, 70, 71 i 72).

El doll de preguntes d’Arjuna continua i les respostes de Krishna insisteixen en una visió holística de l’existència, com, per exemple, al tretzè capítol:

Qui veu que tota activitat, sempre i a tot arreu, és obra exclusiva de la Natura, veu la Veritat.

Quan una persona s’adona de que la infinitat d’éssers diversos són, únicament, manifestacions de la Unitat, que no en són sinó aparences, esdevé u amb l’Absolut. (BG XIII, 29 i 30).

Més endavant, al capítol XVIII, que finalitza i resumeix els ensenyaments de tots els anteriors, Krishna aprofundeix aquest mateix punt de vista, des d’una perspectiva complementària:

Quan es percep en tots els éssers una sola natura, eterna malgrat la seva aparent temporalitat i indivisible més enllà de la seva infinitat de formes, té un coneixement exacte (BG XVIII, 20).

Les respostes de Krishna, formulades des d’un nucli homogeni de conceptes, però utilizant diferents nivells de referents, condueixen Arjuna (i els que, a través de les pàgines del Bhagavad Gita, compartim el goig d’acompanyar-lo) cap a l’autoconeixement.

Del que es tracta, ens diu Krishna, és d’accedir a la veritat de cada ment individual, en harmonia amb la resta d’éssers humans, integrats, tots plegats, en l’ordre còsmic.

(1) El Mahabharata és un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i, per tant, de la cultura universal. El Bhagavad Gita – una de les seves moltes narracions complementàries – presenta l’heroic Arjuna just abans de començar la gran batalla que constitueix el nucli del relat.

(2) L’hinduisme distingeix tres grans funcions còsmiques: impuls/creació, estabilitat/manteniment i renovació/destrucció, personificades respectivament pels déus Brahma, Vishnu i Shiva. Krishna és un dels avatars (que significa “descens” en sàsncrit) per mitjà dels quals la divinitat benefactora restableix la justícia entre els humans.

 

IOGA A LES ARRELS. ASANES AMB NOMS PERSONALS.

A més de portar noms d’elements naturals o descriptius de la forma adoptada pel cos en practicar les diverses asanes del hatha-ioga, moltes es refereixen a personatges històrics, llegendaris o mitològics de la cultura hindú.La diversitat del marc conceptual en el que s’inscriu el ioga i el substrat indoeuropeu on enfonsa les arrels fan que aquestes darreres denominacions reflecteixin un ventall de valors, de situacions i fins i tot de referències literàries que ens són properes i, al mateix temps, sovint, atractivament singulars.

Així, hi ha noms d’asanes que remeten a personatges fàcilment identificables, però d’altres, en canvi, per a la majoria, no ho són tant:

– Entre els primers trobem, per exemple, buddhasana, vinculat, lògicament, al creador del budisme, o hanumanasana, en homenatge al famós protagonista simiesc del Ramayana i prototip de servidor esforçat i lleial.

– Altres asanes – amb denominacions, potser, menys conegudes – fan referència al propi ioga, com matsyendrasana, que recorda el peix llegendari a qui Shiva va ensenyar aquesta disciplina, encarregant-li, a més, que la propagués al seu torn, arreu del món, o gherandasana, que porta el nom de l’autor d’un famós tractat sobre la matèria.

– Els múltiples noms i els diveros aspectes del propi Shiva mereixen igualment una atenció especial: bhairavasana, durvasana, vamadevasana, natarajasana (*), etc.

La llista podria ser més llarga,  però la conclusió seria la mateixa: tots aquests noms conformen una atmosfera molt especial i estableixen uns vincles subtils que transmeten un humanisme universal, inclusiu i acollidor. El profund enriquiment personal de qui hi connecta és obvi i generós.

(*) “nata”: dansa; “raja”: rei; “asana”: postura.