Arxiu de la categoria: Rigveda

RIG VEDA 10.97: ELS PODERS CURATIUS DE LES PLANTES

Deixa un comentari

És cert que entre els 1.028 himnes del Rig Veda – col·lecció de textos majoritàriament sagrats, recollida fa més 3.500 anys – els dedicats a assumptes profans – bodes, conflictes domèstics, afers de feina, aficions… – són una ínfima minoria (una cinquantena a tot estirar) i que pràcticament tots es troben al desè llibre del recull. Però hi són. I la seva concentració en un sol volum i la seva temàtica secular els fan destacar entre els altres.

 

UNA COMPILACIÓ ARBITRÀRIA!

Un bon exemple és l’himne 10.97, conegut, a més d’altres noms més o menys descriptius del seu contingut, com “Himne de les herbes remeieres”.

Es tracta en efecte d’un seguit de 23 lloances, peticions i reflexions al voltant d’aquests vegetals tant especials. Els conceptes estan compilats sense cap ordre, com si es tractés d’una llista col·leccionada amb més voluntat de recordar-la que no pas oferir-ne cap projecció narrativa ni doctrinal.

En selecciono alguns exemples.

 

SORGIDES EN TEMPS ANTICS…

Herbes que vau sorgir en temps antics, fins a tres eres abans que els déus; cantaré ara les vostres cent-set formes.

 

Sigueu plenes de joia, tant si floriu com si porteu fruits. Com eugues que guanyen juntes les curses, plenes de vida, feu-me avançar!

Quan prenc aquestes plantes a les mans, anhelant el premi de la curació, torna la força i la malaltia desapareix.

Herbes riques en nutrients, que doneu força… Totes aquestes plantes he trobat aquí, perquè aquest home estigui sa de nou.

Les virtuts curatives de les plantes surten com bestiar des de l’estable. Estalvien l’alè vital de les persones i guanyen per a mi benestar.

A través vostre, extremitat per extremitat, articulació per articulació, com un home molt fort entre els lluitadors, faig fugir la malaltia.

Qua cada una de vosaltres ajudi totes les altres; que cada una estigui a prop de totes les altres. Aconseguiu que les meves paraules guaridores siguin certes.

Volant des del cel, les plantes parlen: cap mal no caurà sobre aquest home a qui enfortim la vida.

Tant plantes que escolteu aquestes paraules com les que sou lluny: veniu ben juntes, que el vostre poder curatiu actuï en aquesta germana vostra.

 

COM EL CRIT DEL VENT

Més enllà de la societat en la que aquestes paraules sorgeixen, queda clar que els coneixements sobre els efectes de les plantes s’exposen de manera molt general. Cap referència a cap malaltia concreta, ni a cap dels seus resultats específics, ni a com s’han de subministrar.

Estem lluny de la precisió curativa de l’ayurveda i de les prescripcions mèdiques de l’antiga medecina grecoromana, inicialment contemporània dels textos.

Però crida l’atenció la permanència dels afanys del curador. Les seves inquietuds, preguntes i constatacions són equivalents a les de qualsevol terapeuta en qualsevol lloc o moment.

Per a dir-ho amb les mateixes paraules que el propi himne:

Vola ben lluny, malaltia; ves amb el gaig blau. Desapareix com el crit del vent o la pluja de la tempesta.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 6 de novembre de 2018 per toni-f

PROXIMITAT I DISTÀNCIA. LLEGIR EL RIGVEDA AL SEGLE XXI

Deixa un comentari

És sorprenent però indubtable: els lectors que sovintegem el Rigveda hi quedem – mai millor dit – literalment atrapats.

Tant li fa quin dels seus 1.028 himnes, ni quin dels seus 10 mandales (o llibres) llegim, i malgrat l’abisme temporal de quatre, cinc o sis mil·lennis que ens separa de la seva composició, hi constatem una manifesta consanguinitat intel·lectual i emocional. Som germans dels seus autors.

Les divinitats invocades solen ser divinitzacions de fenòmens naturals habituals o coneguts en qualsevol contrada del planeta, en qualsevol època. L’actualitat inclosa, naturalment.

Els anhels que es manifesten a través de les peticions que se’ls adreça són el fidel reflex dels nostres propis afanys. Les podríem fer – i, potser, de fet, les fem a divinitats diverses – nosaltres mateixos.

Però, al mateix temps, l’atmosfera que els textos transmeten, les situacions que els versos evoquen ens porten fins a indrets i moments estranyament captivadors, d’un exotisme primordial. Sembla que sempre ens han poèticament envoltat.

Podem apropar-nos a aquestes potents irradiacions literàries per mitjà, per exemple, de les següents estrofes (*):

 

HIMNE A SAVITRI (RV I.35)

1. Primer invoco Agni, el foc benefactor,
després la protecció de Mitra i de Varuna, omnipotents,

i també le Nit, que porta el repòs al món dels vius.
Finalment, convoco Savitri, que fa brollar el Sol, perquè em doni la seva força.

10. Que vingui l’esperit diví,
el bon guia, clement i generós.
Que el déu lloat als capvespres
expulsi dimonis i bruixots.

11. Pels teus antics viaranys en el cel,
sense pols i benignes, Savitri,
vine cap a nosaltres.
Protegeix-nos i parla’ns, oh déu!

 

 

EL MONÒLEG DE LA PARAULA (RV X.125)

1. Acompanyo els Rudra i els Vasu,
els fills d’Aditi i Tots els Déus.
Duc dins meu Mitra i Varura,
Indra i Agni i ambdós Ashvin.

3. Sóc reina i aplego fortunes,
sóc sàvia i primera entre els qui mereixen sacrificis;
els déus m’han difós per tot arreu,
he arribat i m’he establert a molts llocs.

4. Gràcies a mi pren aliment qui s’adona del que veu,
qui respira, qui escolta el que és dit;
fins i tot els que m’ignoren romanen en mi.
Escolta, tu que escoltes, et dic la veritat.

Tant la resta d’aquests dos himnes. com les altres composicions del Rigveda són, com és fàcil de comprovar, plenament actuals. Tracten del benestar personal i col·lectiu. I de la dignitat i del coratge. Ens trobem davant de veritables clàssics: en enriqueixen cada vegada que els llegim; en diuen, sempre, coses noves.

Fins i tot ara mateix, a les primeres dècades del segle XXI.

 

(*) Podeu accedir als textos complets de les versions dels dos himnes aquí resumits i a les característiques de les divinitats esmentades, a les pàgines del recull d’articles “Rigveda vivent” que inclou també els altres textos sobre el Rigveda publicats al llarg dels anys en aquest espai.

El recull és gratuït per als lectors de La Via Sànscrita. Cal demanar-lo a l’adreça electrònica tlferros@sanscrit.cat.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 28 de març de 2018 per toni-f

ALLUNYA, ALBA, LA FOSCOR (RV 10.172)

Deixa un comentari

Vine en la plenitud
de la teva bellesa;
el vigorós aplec que s’apropa
continua el seu camí!

Vine amb els millors auguris
– amb els més generosos -,
entonant un himne de lloances
i de certeses.

Seguim en marxa
i, plens d’ambició,
alcem, més alt, major,
el nostre afany.

Allunya, Alba,
la foscor!
Derrota-la
amb la teva excel·lència.

L’himne 172 del desè Mandala (o, en aquest context, Llibre) del Rig Veda va ser compost – com la resta de textos inclosos al recull – fa més de quatre-mil anys.

 

 

 

 

(La secció “Literatura vèdica” d’aquest bloc conté versions d’altres himnes i informació sobre diversos aspectes d’aquesta etapa inicial de la Cultura Universal.)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 25 de setembre de 2017 per toni-f

RV 10.146: PASSEJANT PEL BOSC AMB ELS VEDES, ARA.

Deixa un comentari

El bosc sempre ens ha cridat. Riqueses i misteris són el que hi busquem. I hi trobem.

Sunbeam_-_2Cada arbre, cada arbust, cada matoll és el preàmbul de noves sorpreses i, tot sovint, com lluminoses espurnes en la nit, inesperats i fugaços moviments delaten el pas de sigil·losos animals o de veloços ocells.

I, de fet, riqueses i misteris són el que – segons l’himne 146 del desè mandala del Rig Veda i les nostres passejades – hi hem anat descobrint:

Arayani, Alè del Bosc
que sembles immòbil,
perquè no busques estatge?
No tens cap por de res?
 
Quan el cant dels ocells
acompanya el dels grills,
passeges alegre
com una Reina al so dels picarols.
 
Però, en el foscant,
sembla que un ramat pastura entre les ombres,
o que hi ha una casa al final del corriol
i cada cruixit intimida,
 
Es diria que algú crida el seu bestiar,
o que talla llenya amb la destral.
Qui s’atarda al bosc
creu que cada so és un xiscle.

L’Alè del Bosc és benigne
(llevat que algú s’hi amagui!).
S’hi mengen el fruits més dolços
i cada racó és el millor jaç.

Et lloo Mare Boscana.
Perfumada amb riques aromes,
regales les collites
més saboroses!

Aquest himne del Rig Veda – únic dedicat al bosc i a la seva divinització entre els 1.028 del recull – preludia l’ús d’aquests indrets pels rishis vèdics com a lloc per a les seves recerques religioses i espirituals.

Els resultats d’aquestes especulacions porten el nom d’Aranyaka (literalment, “fet al bosc”) que, conjuntament amb els quatre vedes i les meditacions conegudes amb el nom d’upanishads, conformen el textos “shruti” o escoltats directament de – o revelats per – les divinitats i començats a recollir cap al 2000 aC.

Des d’aleshores ençà els boscos (si convenim en que la literatura, en el fons, diu sempre la veritat) mai no han deixat d’acollir encuriosits somniadors de totes les condicions. Els valors que els vedes identifiquen se’ns revelen permanents i universals.

Darrerament, per exemple, colles i caminants solitaris, plens d’expectatives de salut integral, peregrinem per les nombrosíssims arbredes de les nostres contrades per a prendre el que eufemísticament anomenem “banys de bosc”.

Muziekbos_panoramic

Que Arayani – la deessa de tots els boscatges, de tots el temps i de tot arreu – ens guiï i ens acompanyi en les nostres passejades!

(I – ja que hi som i si no és demanar massa- també en les nostres lectures…)

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica el 17 de novembre de 2016 per toni-f

HIMNES EN FLAMES (RIG VEDA I.1)

Deixa un comentari

“Foc” – que en vèdic (i en sànscrit) es diu “agni” i designa també la divinitat que expressa la combustió dels cossos – és la primera paraula del Rig Veda.

Plameny BlocDesprés, en els altres 1.027 himnes del recull – com a protagonista d’unes 200 composicions o esmentat una mica a tot arreu – continua tenint-hi una presència destacada.

El foc il·lumina i escalfa el Rig Veda. Des de sempre.

És fàcil imaginar els nostres llunyans avantpassats, reposant al voltant de les fogueres, al final de les llargues jornades per les estepes asiàtiques, seguint, Sud enllà, la lenta  migració  dels seus ramats,

Podem intuir igualment com compartien aleshores les cabòries del dia, el benestar i la seguretat que les flames els aportaven i el sentit profund que tot plegat potser tenia.

D’aquells instants van sorgir-ne, plausiblement, textos com el traduït més avall (i que tant recorda, per cert – parcialment almenys – el nostre popular parenostre).

Foc! T’omplo de lloances,
sacerdot a cada casa,

diví oficiant del sacrifici,
oferent de l’oblació,
immillorable donant de riqueses.

Que el Foc,
venerat pels savis,
tant antics com actuals,
porti aquí els déus

i, a través del Foc,
resplendent fill dels herois,
aconsegueixi fortuna,
la prosperitat de cada dia.

Foc, essència del culte,
ets protecció i amor universals,
fins i tot per a les divinitats!

Foc, docte oferent,
el més digne d’elogis,
vine amb les altres deïtats!

Perquè només tu,
Foc pietós,
afavoriràs l’erudit Angiras

A tu, cada dia,
matí i tarda, et portem
el nostre homenatge amb el pensament,

celebrant de la cerimònia del sacrifici,
brillant pastor de la Llei Sagrada
que creixes en la  teva pròpia llar.

Foc, a nosaltres, pare i fill,
sigue’ns propici
i acompanya’ns fins al benestar!

Ganga Bloc

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 2 de juliol de 2016 per toni-f

DOS OCELLS VÈDICS A L’ARBRE DEL CONEIXEMENT. RV I.164. 20-22 (*)

Deixa un comentari

Dos ocells, amics fidels,
van allotjar-se al mateix arbre.
Un d’ells en menja la fruita madura;
l’altre s’ho mira dejú.

Mentre els ocells, incansables, celebren cantant
el seu fragment d’Immortalitat entre els Savis,
el poderós Pastor de l’Univers,
el més Savi de tots, penetra en l’ignorant.

Els ocells que prenen mel
i nien en aquest arbre
diuen que és dalt de tot de la capçada on hi ha els millors fruits,
però que només en menja qui no coneix el Pare. 

342px-Phaenicornis_flammeus_Fiery_Red_Bird_Male_and_Female

La majoria dels 1.028 himnes que recull el Rig Veda (1) mostren una elaborada interpretació poètica i espiritual de la Natura o de l’entorn humà del o dels seus autors. Alguns, però, són complexes especulacions i riques associacions de conceptes teològics i filosòfics que constitueixen veritables laberints.

Entre aquests darrers es troba l’I.164 (2), que mostra una extraordinària acumulació de símbols, símils i imatges, la majoria creuats i entrecreuats entre ells, fins a proposar un enigma irresoluble, almenys per als lectors posteriors.

Les seves estrofes 20 a 22 (amb clars ecos del bíblic Arbre del Bé i del Mal) en són un bon exemple.

La versió oferta més amunt intenta traslladar aquest clima literari i intel·lectual als seus lectors d’aquí, avui.

Bon vol!

 

(Amb M. F.)

 

(1) “Els versos (rig) del coneixement (veda)”, és un recull d’himnes religiosos i filosòfics, però també profans, recollits entre els segles XV a XX aC. Es tracta dels textos indoeuropeus conservats més antics.

(2) El Rig Veda – convencionalment abreujat amb la sigla formada per les inicials erra i ve majúscules – està organitzat en deu llibres (o “mandales”, paraula que, segons el context, també pot significar “cercle”, “esfera”, “òrbita”, etc.), identificats amb xifres romanes o aràbigues. Els himnes inclosos en cada mandala i les estrofes dins de cada himne es determinen pel seu número d’ordre, designats  amb numeració aràbiga.

 

(*) Aquest article ha estat inclòs al volum editat en pdf que inclou els onze textos sobre ocells publicats al llarg dels anys, en aquest espai.

El recull és gratuït per als lectors de La Via Sànscrita. Cal demanar-lo a l’adreça electrònica tlferros@sanscrit.cat.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Literatura vèdica, Ocells el 23 d'abril de 2016 per toni-f

(TOTES) LES RESPOSTES SÓN AL RIG VEDA

Deixa un comentari

El Rig Veda és – amb tota probabilitat – el llibre més antic de la Humanitat (1).

Flying_Blue_Sunrise - CòpiaFruit de les observacions de la Natura i d’ells mateixos per part dels clans indoeuropeus que van instal·lar-se primer a l’actual Pakistan i després per tota l’Índia, el Rig Veda reflecteix la lenta transformació de les seves primeres intuïcions i interpretacions en una cultura completa i complexa de la que som hereus i que continuem expandint.

El seu miler d’himnes són la mirada més incontaminada i la descripció més precisa del que, des de sempre, hem sentit els éssers humans en el cor i pensat amb l’intel·lecte, siguem on siguem en el planeta.

El sanscritista Jean Herbert ens ho diu ben clar:

Tots els savis, en totes les èpoques, compresa la nostra, reconeixen sense reserves que les escriptures considerades per nosaltres les més antigues, en especial el Rig Veda, contenen la veritat més alta en la seva totalitat; la resta en són únicament comentaris.

Per això, en la confusió del dia a dia que ens assetja, en la cridòria que ens allunya de la serenor i en l’oblit del que ens uneix, obrir de nou les pàgines del Rig Veda – anant més enllà de símbols efímers i de creences transitòries – pot ajudar a recuperar la perspectiva, a posar cada opció al lloc que li pertoca.

Els fragments citats a continuació són una brevíssima mostra, entre moltes altres possibles, del que cada lectora i cada lector podem trobar-hi (3):

1. Ha vingut aquesta Llum,
la més bella de totes les llums.
Nascuda brillant,
creix en la brillantor.
Ha marxat la Nit
i, en llevar-se,
el Sol ha fet néixer el Matí.

12. O Alba, difon avui
la Llum entre nosaltres.
Protectora de l’Ordre,
allunya els nostres enemics.
Porta’ns bons auspicis,
dóna’ns riqueses,
fes néixer cants d’alegria.

(Himne a l’Alba. RV 1.113)

 

1. Escurça els nostres camins, o Pushan (4),
fes a un costat els obstacles.
Roman entre nosaltres.
Ves davant nostre.

6. Senyor de tota Prosperitat,
millor portador de l’Espasa d’Or,
fes que les riqueses
siguin fàcils de guanyar.

9. Usa els teus poders,
dóna’ns seguretat i aliments,
dóna’ns vigor.
Troba el millor camí.

(Himne a Pushan. RV 1.42)

 

2. Junts, quedem d’acord.
Que els nostres pensaments
busquin els punts de trobada.
Que els déus antics ens sentin unànimes.

3. Unit estigui el Consell,
en una Assemblea Comuna,
amb una ment unida
en el mateix propòsit.

4. Que una sigui la nostra voluntat,
que un sol cor ens porti
a un acord compartit
per tots nosaltres.

(Himne a la Concòrdia. RV 10.191)

 

Quan obrim el Rig Veda i busquem entre els seus poemes els que millor puguin il·luminar les nostres passes immediates, connectem, forçosament, amb les nostres arrels més profundes i tenim, en conseqüència, la Veritat individual i col·lectiva més a prop.

Cada lector i cada lectora – en fer la seva providencial i pròpia tria – pot trobar-hi les respostes que hi buscava.

 

(1) El Rig Veda conté 1.028 himnes, organizats en 10 llibres – o Mandales – dedicats a les deïtats primordials de l’Hinduisme. No hi ha acord sobre la seva antiguitat, però fins i tot les opinions més conservadores sostenen que va ser recopilat al voltant del segle XV aC. Els seus continguts remeten, però, a un passat molt més remot.

(2) Jean Herbert (1897-1980) va ser un eminent orientalista francès, especialitzat en mitologia hindú. Va publicar nombrosos textos sobre el Bhagavad Gita, ioga i espiritualitat.

(3) El títol i l’origen dels fragments seleccionats estan indicats al final de cada un d’ells. Les xifres inicials de cada estrofa correspon al seu ordre dintre de cada himne. Les versions incloses intenten oferir un text entenedor en el català del 2015, respectant al màxim els versos sànscrits originals.

(4) Pushan és la divinitat vèdica responsable dels viatges i dels camins.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Hinduisme, Inici, Literatura vèdica el 9 de desembre de 2015 per toni-f

L’HOME ÉS L’ORIGEN. I EL TOT. RV 10.90. PURUSHA SUKTA (CREACIÓ 3)

Deixa un comentari

A banda d’esments ocasionals als mandales (llibres) dos a nou del Rigveda, no és fins als himnes aplegats a la desena i última part que els lectors no hi trobem textos específics sobre la Creació de l’Univers.

Dues d’aquestes composicions – el Nasadiya Sukta (10.129) i el Ritam ca Satyam (Ordre i Veritat) (10.190) – ja han estat comentades en aquest bloc (1). Ambdues mostren clares diferències en la descripció de la Gènesi. Cada una de les altres cinc (2) aporta també nous punts de vista. No hi ha “una” doctrina. De fet, no n’hi cap que sigui més – o menys – certa que les altres.

El remarcable Purusha Sukta (Himne de l’Home Còsmic) és una clara demostració d’aquesta riquesa de perspectives. En aquesta ocasió, les setze estrofes del text – de les que s’inclou quí una selecció – recullen i contemplen des de l’òptica vèdica diversos mites compartits amb altres pobles indoeuropeus.

Les primeres estrofes mostren un Purusha – un Home Còsmic – gegantí, d’innegable parentiu tant amb els Titans grecs – les colossals divinitats primordials que van precedir els déus de l’Olimp – com amb la resta d’éssers de característiques similars de les mitologies escandinaves i bàltiques.

Purusha té mil caps,
mil ulls, mil peus.
Cobreix la terra per tots cantons
i la sobrepassa de deus dits.
(1)

Ell és tot això,
i el que ha estat, i el que serà.
Ell és el Senyor de la immortalitat
que creix fins i tot més enllà dels aliments
(2)

El següent grup de versos introdueix el concepte compartit per l’àmbit indoeuropeu del sacrifici, però , en un gest integrador de l’humà amb el transcendent, introdueix la singularitat d’utilitzar el propi Purusha com a ofrena. L’eficàcia de la cerimònia és absoluta ja que genera les estacions, esdevingudes així nous elements del propi sacrifici, i la Saviesa, cristal·litzada en els tres primers Vedes.

Quan els homes van celebrar el Sacrifici
amb Purusha com a ofrena,
la primavera va ser la beguda sagrada,
l’estiu, la teia i la tardor, l’oblació.
(6)

D’aquest Sacrifici, en el que tot va ser ofert,
van néixer els himnes i els càntics del Rigveda,
els versos del Samaveda
i les fòrmules sacrificials del Yajurveda.
(9)

Les estrofes recollides a continuació refermen l’adopció de l’herència indoeuropea i la seva adaptació a les circumstàncies concretes de la societat vèdica.

El concepte de fragmentació d’un gegant per a utilitzar els seus membres per explicar l’origen de les diferents parts del món és característic tant de Purusha com d’Ymir, el seu mític parent escandinau de qui, segons la seva pròpia tradició, van néixer els núvols, la terra, les roques, els rius i els llacs i la resta d’elements de la Natura.

Per altra banda, com ja va ser exposat en aquest mateix bloc (3), l’estructuració de la societat en estaments segons les seves funcions és compartida pel poble vèdic amb altres pobles com, entre d’altres, el germànic, i està també present a les idees platòniques expressades a La República.

Quan van dividir l’Home,
en quantes parts van trossejar-lo?
Què van fer-ne de la seva boca, dels seus dos braços?
Com anomenaren les seves cuixes? i els seus peus?
(11)

La seva boca es va convertir en el Braman,
els seus braços foren el Guerrer,
les seves cuixes van ser el Poble,
dels seus peus van néixer els Servents.
(12)

L’última estrofa completa la descripció del Sacrifici iniciada a la sisena insistint en una successió de nocions també compartida.

Per un cantó, per mitjà d’un joc de paraules a l’entorn dels diversos significats del mot “sacrifici”, integra novament cerimònia i ofrena, ritu i Purusha, en un únic concepte, en segon lloc, fa d’aquest nou ritual l’accés als Sadhyas, unes divinitats singularitzades per la seva antiguitat (com el Titans citats més amunt) i converteix finalment així l’Home en eix de la Creació.

Els déus van sacrificar el Sacrifici al Sacrifici;
aquest van ser els primers rituals.
Aquests poders arribaren al cel
on viuen els Sadhyas, els déus antics.
(16)

Les arrels comunes dels pobles indoeuropeus que posa de manifest aquest himne – i la resta de composicions ancestrals a les que el Rigveda ens convida – són tant evidents com profundes.

Sortosament, el seu Humanisme i la seva concepció holística de l’Univers continuen presents.

Ni que sigui, potser, per mitjà de la lectura.

 

(1) Es tracta dels articles “La Creació segons el Rigveda (RV 10.129) – Nasadiya Sukta” i “Gènesi vèdica: RV 10.190 (Creació 2)”, ambdós a la secció Literatura vèdica.

(2) La sèrie completa inclou els himnes 10.72, 10.81-2, 10.90, 10.121, 10.129, 10.130 i 10.190.

(3) A l’article “Estaments, colors, braços, funcions… un altre llegat que perdura” de la secció Hinduisme. La traducció de la dotzena estrofa inclosa aquí és la mateixa que en aquell text.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura vèdica el 16 de febrer de 2015 per toni-f

ESTAMENTS, COLORS, BRAÇOS, FUNCIONS… UN ALTRE LLEGAT QUE PERDURA

Deixa un comentari

Ja des dels inicis, els pobles indoeuropeus veiem la societat estructurada en diversos estaments cada un dels quals hi té una funció específica, diferenciada de la resta.

El propi Rigveda – el recull d’himnes dels indo-aris, recopilat al voltant del 1700 aC però que inclou referències a fenòmens astronòmics del 4000 aC – dona fe d’aquest punt de vista.

El poema Purushasukta (Himne de Purusha), que narra la creació de l’univers pel mític “Home Còsmic”, proclama:

La seva boca es va convertir en el Braman,
els seus braços foren el Guerrer,
les seves cuixes van ser el Poble,
dels seus peus van néixer els Servents.
(RV 10.90.12)

En la tradició religiosa de l'Índia, Purusha és l'Home Còsmic, a partir del qual es forma l'Univers
En la tradició religiosa de l’Índia, Purusha és l’Home Còsmic, a partir del qual es forma l’Univers

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta divisió de la societat segons les funcions – anomenades varna (“color” en sànscrit) (*) – que hi desenvolupem els humans va ser codificada no gaire més tard pel llegendari erudit Manu que, a través de les seves Lleis, va assignar a cada tipus de persona unes tasques determinades.

El braman, és a dir, el sacerdot, estudia i ensenya les Escriptures, celebra sacrificis i fa i rep ofrenes; el kshatriya, o guerrer, té el deure de protegir les persones; el vaishya, agricultor o comerciant, ha de tenir cura del bestiar, conrear la terra o fer negocis i, finalment, el shudra, o criat, té com a funció servir els tres grups anteriors.

La doctrina segons la qual cadascú neix en un o altre estament social – i té, per tant, unes obligacions i no unes altres – depèn del seu karma, o, dit d’una altra manera i simplificant molt, les accions bones o dolentes dutes a terme durant l’existència que en modelen la consciència i condicionen les seves encarnacions futures.

El Bhagavad Gita – un dels textos més populars de l’Índia i conegut a tot el món, que insta a l’acompliment del propie deure – deixa clar què determina el dharma – o conjunt de comeses – de cada un:

Els deures dels bramans,
dels kshatriyes, dels vaishyes i dels shudres
estan distribuïts segons les qualitats
que neixen de la seva pròpia natura.
(BG XVIII.41)

Les tres estrofes que segueixen l’anterior detallen quines són les virtuts corresponents a cada varna:

Serenitat, autodomini, austeritat, puresa,
tolerància, honestedat, coneixement, saviesa i fe.
Aquests són els deures innats
que acompleixen els bramans.

Heroisme, poder, determinació, destresa en la batalla,
valentia, generositat i autoritat.
Aquests són els deures innats
que acompleixen els kshatriyes.

L’agricultura, la ramaderia i el comerç
són els deures innats dels vaishyes,
mentre que el servei
ho és dels shudres.

A les pàgines del Bhagavad Gita, Krishna alliçona Arjuna sobre els deures d'un kshatriya i, per extensió, de tots els éssers humans,en tots els àmbits.
A les pàgines del Bhagavad Gita, Krishna alliçona Arjuna sobre els deures d’un kshatriya i, per extensió, de tots els éssers humans,en tots els àmbits.

L’estructuració de la societat en estaments és una concepte àmpliament compartit. L’antropòleg francès Georges Dumézil va situar aquests mateixos conceptes en, entre d’altres, els antics pobles iranians, en les idees platòniques sobre la república i en la mitologia romana.

Però no cal anar tant lluny.

La desaparició de l’Imperi Romà d’Occident i la subsegüent eclosió de la societat feudal va propiciar l’aparició de formes d’organització social i política més adaptades al nou estadi històric i van emergir – o reaparèixer? – col·lectius amb funcions similars a les desenvolupades fins aleshores en altres moments i indrets de l’espai indoeuropeu.

A Catalunya, aquestes institucions va prendre el nom de “braços”. El braç militar agrupava la noblesa, l’eclesiàstic, la jerarquia religiosa i el reial estava format pels representants de les ciutats a les que el rei n’havia concedit el privilegi.

De fet, però, institucions equivalents romanen plenament vigents ara mateix, ben a prop: perviuen – encara! – algunes monarquies, jerarquies religioses segueixen tenint presència institucional, pes social i, sovint, influència política i cúpules militars continuen formant part de les estructures de molts estats.

El llegat indoeuropeu va més enllà dels àmbits lingüístic i literari. Es tracta d’un conjunt de valors que ha modelat la nostra societat al llarg de la història i que segueix conformant-la.

(I fins i tot, molt probablement, les nostres creences i els nostres comportaments individuals!)

 

(*) També, segons algunes interpretacions, desqualificades com a castes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Hinduisme el 8 de setembre de 2014 per toni-f