Arxiu d'etiquetes: Ramayana

PURANES: ENCICLOPÈDIES QUE TRAVESSEN SEGLES

Poc a poc s’arriba al cim d’una muntanya. Poc a poc s’aconsegueixen els desitjos. Poc a poc s’adquireix la saviesa.
Garuda Purana. 109.

Ajudar i ser amable amb tothom és el màxim sacrifici davant del Senyor de les vuit formes.
Linga Purana. 2.13.35.

La virtut, el benestar i la riquesa són els tres objectius que tots ens esforcem en aconseguir. Els tres s’adquireixen després d’evitar els pecats.
Brahma Purana. 108.

(Els textos de més amunt – com la resta dels destacats en aquest article – provenen dels Puranes, un ampli gènere literari centrat en la descripció de mites, llegendes i altres coneixements tradicionals, desenvolupats al continent indi entre els segles VI i XX, però amb clares traces que n’evidencien un origen molt més antic.

Es tracta de veritables enciclopèdies que inclouen cosmogonia, genealogies de divinitats, reis, herois, savis i semidéus, així com narracions populars i informació sobre pelegrinatges, temples, medecina, astronomia, gramàtica, mineralogia, teologia, filosofia i fins i tot humor, històries d’amor i – com acabem de veure – instruccions per a una vida ètica.)

L’objectiu de la vida és buscar la Veritat i no pretendre assegurar-se el paradís gràcies als rituals religiosos.

Qui posseeix el coneixement de la Veritat l’anomena no-dualitat.
Bhagavata Purana. 1.2.10-11.

(Literalment “purana” vol dir “antic” i, malgrat que es convé en que els considerats més valuosos van set recollits entre els segles III i XVI, s’esmenten ja al Mahabharata i al Ramayana i fins i tot al Rig Veda, dels que es consideren actualitzacions.

En la classificació tradicional sànscrita s’inclouen en la literatura recordada (smriti, és a dir apresa i recordada) i no pas revelada (shruti o escoltada, és a dir els quatre vedes).

Estan redactats en vers i en un sànscrit simple i directe, amb freqüents arcaismes.)

Un bon metge fa diagnòstics encertats i guareix les malalties amb les medecines adients. Similarment, Shiva és anomenat el metge del món per aquells que coneixen els seus principis.
Shiva Purana. 9.17-22.

L’Univers ha emanat de Vishnu. En ell existeix. És ell qui governa vida i destrucció.
Vishnu Purana. 1.14.

Al començament només jo existia. No hi havia res més, ni intern, ni extern. Tot era pura consciència immanifestada. Tot dormia a tot arreu.
Bhagavata Purana. 6.46-47.

(El contingut de cada purana és molt variat i cada un d’ells ha sobreviscut en multitud de manuscrits que contenen, la gran majoria de les vegades, notables diferències.

La col·lecció està formada per divuit grans puranes (mahapuranes) i divuit secundaris (upapuranes). Contenen un total de 400.000 versos.)

T’he descrit el riu Ganges i els països segons el seu ordre la Món. A Kimpurusa i a la resta de contrades hi viuen persones que busquen ser feliços, mantenir-se sans i estar exempts de grans diferències. I a cada paÍs hi ha rius que baixen de les muntanyes.
Markaneya Purana. 56.23.

El fill del primer rei de Vaishali va ser Hemacandra; el seu fill va ser Sucandra; el seu fill va ser Dhumrashva; el seu fill va ser Sriñjaya; el seu fill va ser Sahadeva; el seu fill va ser Krishashva; el seu fill va ser Somadatta, que va celebrar deu vegades el sacrifici del cavall; el seu fill va ser Janamejaya; el seu fill va ser Sumati.
Vishnu Purana. 1.14.

(La influència dels puranes en la societat índia ha estat – i continua sent – molt profunda ja que ha originat reiterades síntesis entre creences i ritus diversos, entre llegendes i història, entre pràctiques individuals i celebracions socials, entre les tradicions i els successius nous costums.

Els textos expliquen i integren divinitats regionals, però – com hem vist – també tracten tota mena de temes generals, a més de mols altres de seculars.)

La pluja, la calor, la neu, el dia, la nit, el crepuscle i també el benestar i el malestar es deuen a Dhruva, l’Estel Polar.

Les persones ens fem passar la gana amb els productes, els líquids i les herbes remeieres que creixen gràcies a la pluja que el Sol eleva i fa caure amb els seus rajos.

Tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud, quan el Sol es lleva, la nit entra dins l’aigua. Per tant, les aigües s’escalfen durant el dia i es refreden per la nit.
Brahmanda Purana. 1.2.22.7, 23.40, 24.20.

 

 

L’ESQUIROL, ELS SIMIS I EL PONT A LANKA (RAMAYANA, VERSIÓ ALTERNATIVA)

– Fuig d’aquí! Sempre estàs al mig… No veus que estic carregant aquest roc? Encara em faràs caure!

Així increpà un simi a l’esquirol que constantment s’esmunyia, apressat, entre les cames dels seus nombrosos companys que estaven acumulant soques i grans roques per a construir un pont entre terra ferma i la llunyana illa de Lanka.

– Jo també vull ajudar a alliberar Sita! – va respondre el trasbalsat esquirol, que anava col·locant pedretes i branquillons entre els materials que començaven a formar l’enorme plataforma.

Els simis construïen un accés perquè Rama i el seu exèrcit poguessin arribar a l’illa i recuperar la seva esposa, segrestada i empresonada al seu regne enmig del mar pel diabòlic Ravana. De fet va ser el propi Rama qui, encuriosit per la rotllana formada al voltant de la cridòria, va acudir a posar pau.

– No us baralleu – va pregar l’heroic Rama, vuitena encarnació de Vishnu – Els còdols i branquetes que porta l’esquirol serveixen per a travar i fer més forts els fonaments del pont que ens durà a la victòria.

I va afegir, tot acaronant l’esquirol:

– Les grans tasques només són possibles amb la col·laboració de tothom. Com més difícil és un repte, més junts hem d’estar.

I així va ser com, després d’acabar el pont i de grans esforços,Sita va ser alliberada.

I també com, des d’aleshores, els esquirols d’aquelles contrades llueixen tres barres al llom.

 

TOT EL QUE ELS RAMAYANES – I ELS PONTS – UNEIXEN

La faula de l’esquirol amanyagat per Rama per tal que, juntament amb els simis, seguís construint el pont a Lanka no figura a la versió del Ramayana tradicionalment considerada canònica i més antiga, atribuïda a Valmiki.

F

De fet, segons com es comptin, hi ha més de tres-centes versions d’aquest gran poema èpic i és que tant Rama com el seu viatge – “yana” significa viatge en sànscrit – i la munió d’altres personatges exemplars que l’acompanyen han estat i continuen sent objecte de devoció popular, no només a l’Índia sinó també per tot el Sud-Est asiàtic, des del Nepal a Filipines i, en l’actualitat, també a Occident, Països Catalans inclosos.

El llibre és considerat sagrat per nombroses creences hinduistes, budistes, sikhs i jainistes de totes les latituds i molts d’aquests cultes particulars han generat les seves pròpies versions. Així, a partir d’un nucli narratiu central, més o menys invariable, el Ramayana ha anat enriquint-se amb les corresponents variants – totes elles perfectament vàlides – que acullen i s’adapten a les característiques particulars de fe, temps i lloc.

Hi ha, a més, des de sempre, innombrables versions resumides en diversos graus i obres de teatre completes o d’episodis concrets. Per altra banda, proliferen darrerament, adaptacions cinematogràfiques i per a la televisió, així com una nodrida col·lecció de còmics, realitzats per autors d’arreu.

En tot cas, el que és també materialment cert, és que el pont escenari de la faula de l’esquirol, més enllà del seu qui sap si mític origen, efectivament existeix. Carreteres i ponts intermedis, construïts sobre la cadena de bancs rocosos que hi ha entre el subcontinent indi i l’illa de l’actual Sri-Lanka, permeten travessar a peu pla la cinquantena de kilòmetres que els separen.

O que – com fan els Ramayanes escampats per tot el món – els uneixen.

 

 

 

LES CLAUS DE L’ACCIÓ. TARDOR AL RAMAYANA (*)

A la tardor, l’atmosfera és neta i transparent. Es tracta del millor moment per a projectar i decidir tota mena d’activitats. I per a començar a dur-les a terme.

Avui comença la tardor i, com tots sabem, fins al proper 21 de desembre (data d’inici de l’hivern d’enguany), dia a dia, la llum anirà minvant i el fred serà més viu,  però a la major part de l’enorme subcontinent indi – escenari del Ramayana i també, modestament, d’aquest article – la nova estació acaba d’agafar el relleu a l’època de les pluges i ho fa amb un  sentit més global: se suposa que les recents precipitacions, a més d’endur-se les partícules de pols de l’atmosfera, també ho han fet amb les boires que poden entelar l’intel·lecte.

Rama i Lakshman. Una conversa crucial... i profitosa!

Rama i Lakshman. Una conversa crucial… i profitosa!

TARDOR

A la tardor doncs el cel – i els pensaments – són més clars que en cap altra època de l’any.

Sigui com sigui, amb independència de l’holística versemblança d’aquesta creença, Valmiki, el llegendari autor del Ramayana, descriu el transparent paisatge d’aquests mesos amb la precisió i el lirisme encès que ja coneixem els qui compartim aquest bloc (1):

Rentades per les pluges dels grans núvols,
les carenes i les planes
semblen brunyides i brillen
com esmalts sota la llum de la lluna.

El cel recorda el reflex d’una espasa acabada d’esmolar
i han minvat els corrents dels rius.
La brisa és freda i bressola els lotus vermells
mentre la foscor, alliberada d’ella mateixa, llueix en totes direccions.

És en aquesta lluminosa atmosfera que Laksham, el germà menor de Rama –  que l’ha acompanyat en el seus atzarós exili -, en veure’l paralitzat per l’enyor de la seva esposa, segrestada pel demoníac Ravana, el repta a aixecar-se:

Perquè deixar-te encadenar per la feblesa?
Perquè permets que es doblegui el tremp de la teva ànima?

Aquest trist desànim pretén ser profund;
però, a què et porta retardar els passos endavant?

 El germà de Rama l’aconsella aleshores amb paraules de validesa perenne:

Posa’t en marxa amb fermesa i la ment clara,
concentra’t en la victòria i els seus fruits.
Prepara bé el camí i fes cada dia el tram de cada dia.
Sigues sempre tu mateix.

 

PUNT D’INFLEXIÓ

En aquest moment, els afortunats lectors del Ramayana estem just al centre del veritable punt d’inflexió de l’argument i comencem a descobrir un nou i emocionant territori narratiu.

Fins ara, Rama ha estat objecte de tota mena de tribulacions: traïcions, maltractes, enganys, sacrificis inútils… A partir d’aquest moment, l’heroi – colpit per la vehemència i pel poder de convicció del seu germà – aferra amb força les regnes del seu propi destí, aconsegueix aliats, troba el seu enemic, el venç i aconsegueix el seu propòsit, en aquest cas, recuperar la seva muller.

 

LES CLAUS DE L’ACCIÓ

Així és com inicia i ens explica la seva transformació:

A tothora tinc presents feina i eines
i el meu cor, ara joiós, és ple de força.
Venceré les febleses mirant dins meu la llum  final.
Sempre és bon moment per a començar. 

TARDOR.TEXT DESTACAT.PROVA 2-page-001

Es tracta d’uns consells (o d’un seguit de tècniques) que – formulats sovint amb paraules molt semblants a les del Ramayana – continuen sent tant vàlids i útils avui com fa tres-mil anys: meditació, concentració, anàlisi, visualitzacions, planificació,  treball, iniciativa…

A banda de ser llibre de referència de nombrosos grups hinduistes d’arreu del món,  el Ramayana continua sent una obra literària tant vàlida avui com al moment de ser composta.

 

A més, naturalment, d’un dels puntals de la cultura universal i, per tant, de la nostra.

 

 

(1) Podeu veure’ls de nou: HIVERN i PRIMAVERA.

(2) Totes les estrofes citades en aquest article pertanyen al Sarga (denominació dels capítols del Ramayana) XXX del quart llibre de l’obra, conegut com a  Kishkindha Kanda (Kishkindha és el nom del regne dels seus simiescos aliats     i Kanda la denominació dels llibres d’aquest poema èpic),

 

(*) Des dels seus inicis al gener del 2011 fins a principis d’aquest mes, quan s’hi va publicar l’article sobre Indra, aquest bloc havia compartit cent articles amb els seus lectors.

Aquest text sobre la tardor és, per tant, el cent-u de la sèrie i enceta una nova Etapa.

L’objectiu continua sent incrementar constantment l’interès dels continguts i millorar-ne la llegibilitat i l’utilitat.

En tot cas, moltes gràcies a cada lectora i a cada lector, per cada lectura.

RAMAYANA: UNA PRIMAVERA AMB NÚVOLS I CLARIANES

Si comparem la durada del dia d’avui amb la d’aquesta nit, comprovarem que, excepcionalment, és la mateixa: 12 hores.

I és que avui, 20 de març, és l’equinocci de primavera i la pròpia paraula – que ve del llatí: aequus (igual) i nox (nit) – ja ho diu (*). Però a més, com tots sabem (i notem dins i fora nostre), a l’efemèride astronòmica correspon l’inici d’un càlid fenomen meteorològic que anirà creixent i creixent.

Ha començat la primavera.

I, malgrat que cada dia és un bon dia per a rellegir el Ramayana – l’èpica narració del rescat de la bella i virtuosa Sita per part de l’invencible Rama -. avui és potser el moment més indicat per a tornar al primer capítol del seu IV llibre.

2.COLUMBIA-BLOCA les seves estrofes – de les que s’inclou aquí mateix una brevíssima selecció – gaudirem d’una minuciosa i lírica descripció del tumultuós despertar de la Natura, després dels somnis hivernals.

La febre descriptiva que inflama els versos del poema salta netament per sobre de la distància de segles i de contrades que ens separen del moment de la seva escriptura i ens els posa davant dels nostres ulls.

El seu enlluernador entusiasme literari ens situa a les vores del paradisíac  llac al que Rama arriba tot buscant la seva estimada:

Quanta bellesa ofereix aquest llac
d’aigües nacrades!
La llum dels seus lotus florits
acull els arbres que l’envolten.

 Les seves ribes semblen sagrades
i criden els elefants
i els cérvols inquiets
i grans estols d’ocells.

A la vora de l’aigua
els gessamins, els lliris d’aigua i les baladres
han crescut i han florit.
Estan envoltats per les fragàncies dels seus propis nèctars.

Les majestuoses muntanyes,
cobertes també de flors,
entrellacen els seus cims
amb les copes dels grans arbres.

Però la serenor i la vitalitat  del que l’envolta no aconsegueix esvair la tristor que acompanya l’heroi. Al contrari; cada detall li fa present la seva esposa segrestada i aquests records l’omplen d’enyor i li ennuvolen el cor:

Li agraden molt els cants del ocells
a la meva Sita estimada.
Sempre me’ls feia escoltar
quan al bosc els sentia.

A prop de Sita aquesta brisa
em semblava ben agradable,
però ara, lluny d’ella,
augmenta la meva desolació.

Afortunadament per a nosaltres, Rama (un avatar de Vishnu) es sobreposa al seu desconsol i continua cercant Sita, al seva muller humana:

Però aleshores, Rama,
sacsejat per les emocions,
es va desfer del dolor i, armat amb el coratge,
va seguir complint els deures manats pel seu destí.

La invitació a continuar la lectura és evident. Ens esperen clarianes entre els núvols i més indrets, més estacions, més personatges, més reptes.

Així, també nosaltres podrem seguir acompanyant Rama,Sita i la resta de personatges de tota mena amb els que comparteixen les seves extraordinàries aventures.

Bona primavera! I bones lectures!

 

(*) L’equinocci és cadascun dels dos moments de l’any en què el sol creua l’equador celeste, fenòmens que indiquen i coincideixen amb l’inici de la primavera i de la tardor, respectivament. Enguany, l’equinocci de tardor tindrà lloc el  22 de setembre.

 

22.12.2015: MÉS FRED, MÉS LLUM, MÉS RAMA

A partir d’avui – 22 de desembre del 2015, primer dia de l’hivern – i durant un parell de mesos, farà, cada dia, una mica més de fred, però – qui sap si per a compensar una molèstia amb un goig – de mica en mica, un xic a l’alba i un poc a l’ocàs – anirà tornant la llum (o, potser, fins i tot, la Llum!).

360px-Rose_und_Eis

Per escassament receptius que ens sentim, en visitar un jardí, fer un tomb per la Natura o anar amunt i avall, veurem uns entorns semblants als descrits a continuació:

Un mantell de gebre blanc
cobreix el terra encarcarat pel fred.
Els rierols ja no conviden al passeig
i les flames criden a recer.

Que feble és el Sol, que freda és la brisa!
Que nívia és la rosada sobre l’herba i els arbres!
Les fulles s’han marcit i els boscos han vist les seves flors, pessigades pel gel.

I, malgrat que el Sol s’enfila tant amunt com pot,
les boires esmorteeixen els seus raigs ardents
i no sembla ja més gran que la Lluna.

Aquests versos pertanyen al Ramàyana (*), un text considerat sagrat per l’hinduisme i un dels indiscutibles cims de la cultura universal. Es tracta d’una epopeia que narra les gestes de Rama – el setè avatar de Vishnu, la deïtat que aglutina els impulsos positius de l’Univers – per tal de vèncer Ràvana, el seu demoníac rival, i rescatar la seva esposa.

La descripció de les estacions incorporada al Ramàyana – en aquest cas, l’hivern – és un  “topos” literari – o recurs incorporat per tal d’estimular l’interès de l’audiència o, des de que l’obra va ser escrita, dels seus lectors – freqüent a la poesia sànscrita i sovint, com en aquest cas, d’elevada volada lírica.

Però, en el Ramàyana, la voluntat poètica és inseparable de la recerca de la màxima precisió descriptiva:

El gel acumulat sobre les nits de desembre
n’ha triplicat la durada.
La llum del dia, ara més breu,
els ha prestat les hores que els calen.

El Vent de Ponent,
tornat glacial per l’aspre hivern,
mossega amb ràfegues matinals
dues vegades més ferotges.

El Sol ha segrestat l’esclat de la Lluna
i el seu disc, velat per les boires,
sembla un mirall entelat per l’alè.

I, en qualsevol cas, el benigne Vishnu, per mitjà de Rama, ens fa també presents els agradosos moment que, malgrat el fred, ens esperen en els propers mesos:

Fa bo passejar amb la generosa calor del migdia,
en aquests dies feliços en els que retrobem el Sol
repartint la seva pàllida claredat sobre la Terra.

 

(*) El text del que han estat extrets aquests i els següents versos apareixen al Capítol XVI de l’Aranya Kanda (o Llibre del Bosc) de l’obra.

ADITYA HRIDAYAM. EL COR DEL SOL, DEL TEU COSTAT

Ara, que tant a prop estem del Sol, es fan més evidents encara les raons de la intemporal devoció que desperta, tant en sacerdots de totes les creences com en incauts turistes a les platges del món.

Tots hi convenim: el Sol és l’origen de la vida i ens porta, cada matí, un dia nou, fresc, net i polit, preparat pretesament per a nosaltres durant tota la nit i acompanyat de l’esperança de poder tornar a començar.

Sol

I així és com, fa milers d’anys – però podria ser aquí, ara mateix – un home es va enfrontar a qui l’havia ofès greument i els seus consellers, per tal d’assegurar-li la victòria, el van armar amb tots els poders de l’astre.

L’esdeveniment està recollit al Ramayana (1), el justament famós poema èpic sànscrit, en el que Rama – una de les nombroses reencarnacions de Vishnu, impuls conservador de la tríada hinduista – viatja (yama, vol dir viatge) per a recuperar la seva esposa i matar qui l’havia raptada.

L’episodi, conegut com a Aditya Hridayam (Aditya és el déu del Sol; hridayam vol dir cor) figura al capítol CV del Cant VI de l’obra i descriu en una trentena d’estrofes i de manera congruent amb el marc conceptual en el que se sitúa, la capacitat del Sol per a generar tota mena de beneficis (2).

Així, quan Rama invoca el Sol, li reconeix un munt de mèrits, com els següents, entre molts d’altres (el número de l’estrofa està al final de cada una, entre parèntesis):

Salutacions a l’ésser transcendental que dissipa les tenebres, allunya tot temor i destrueix els enemics. Salutacions també a l’anihilador dels ingrats i al Senyor de tots els cossos estel·lars (20).

Salutacions al Senyor que brilla com l’or fos, al foc etern, a la flama del coneixement suprem, a l’arquitecte de l’Univers, al destructor de la foscor i salutacions de nou a la refulgència que n’és el testimoni Còsmic (21).

Salutacions al Senyor que tot ho destrueix i que ho crea tot de nou. Salutacions a Aquell que amb els seus raigs consumeix les aigües, les escalfa i les envia en forma de pluja (22).

El final del fragment descriu com Rama se sent plenament a punt per al combat:

Batalla

Mirant el Sol amb devoció, va recitar aquest himne tres vegades i va rebre els seus poders (29).

I aleshores, després de purificar-se bevent tres glops d’aigua, va prendre el seu arc amb els seus poderosos braços i, en veure Ravana (3) disposat a la batalla, va decidir destruir-lo (30).

Potser sí que prendre el Sol és més que “fer bronzo”.

(No serà que ens estem preparant secretament per a un Setembre victoriós?)

 

(1) El Ramayana hauria de trobar-se a tota biblioteca mínimament completa. Disposem d’una bona versió traduïda per Artur Martí amb la col·laboració de Josep M. Duch. Ha estat publicada per Rafael Dalmau Editor, dins la col·lecció Samadhi Marga.

(2) Per a accedir a un pdf amb una doble versió completa de l’himne, en alfabet devanagari i en anglès, heu de fer-ho per mitjà d’aquest enllaç.

(3) Ravana era el rei d’uns dimonis anomenats rakshasas. Regnava a l’illa de Lanka, avui Sri Lanka. Va segrestar Sita, l’esposa de Rama.

 

 

 

HANUMAN. UN SUPERHEROI AL MÓN REAL

384px-Hanuman_in_Terra_CottaA dalt de tot del cel, va sentir-se un tro molt fort. Era Indra, el rei dels déus i de les tempestes, que deia: “A partir d’ara, Hanuman serà invulnerable als meus llampecs.”

I tot seguit, Martanda, la resplendent divinitat solar de l’estol dels primordials germans Aditi, va afegir: “Dono a aquest noi una centèssima part de la meva immensa brillantor. I, a més, li ensenyaré l’art de l’eloqüència.”

Entretant, regnant dins de les aigües, Varuna afirmava: “Fins i tot dintre de cent miríades d’anys, ni el llaç amb el que ofego, ni les meves aigües li podran causar la mort.”

“El faig invulnerable al meu ceptre i l’allunyo de tota malaltia”, va afegir Yama, el déu de la mort, i va concloure: “Amb el meu poder, li dono el privilegi d’ignorar per a sempre més el desànim en el camp de batalla.”

Fins i tot Dasagriva, el guerrer dels deu caps, va anunciar: “La meva maça no l’abatrà en el combat.” A continuació, Shiva, el déu del Canvi, va renunciar al poder de destruir-lo i Vishvakaram, el gran arquitecte d’aquest Univers, va dir: “No podrà ser mort per les meves armes divines i gaudirà d’una llarga vida.”

Finalment, Brahma, el Creador, ho confirmà: “Cap arma no el destruirà” i, dirigint-se al déu del vent, va afegir: “Vayu, el teu fill, conegut com a Hanuman, gràcies a la seva invencibilitat, serà el terror dels enemics i la tranquil·litat dels seus amics. Podrà canviar de forma a voluntat, comportar-se com vulgui i viatjar sense límits segons els seus desitjos; distingit com el més gran saltador, esquivarà qualsevol obstacle i serà cèlebre al final dels Temps.” 

De fet, aquestes profecies que podem llegir al darrer dels set Llibres del Ramayana (*), ja s’han anat desenvolupant davant dels ulls, de la intel·ligència i de les emocions dels lectors en els Cants anteriors i sintetitzen el sentit últim de les emblemàtiques aventures de Hanuman, un dels personatges centrals del gran poema èpic de la literatura sànscrita i universal.

A les seves pàgines, Hanuman, un simi humanitzat, valent i lleial, endut per la seva empenta adolescent, s’ha ficat en un embolic de veritable abast còsmic; després, però, – equipat amb els superpoders que acabem de veure, propis dels superherois de tots els temps i llocs – esdevé un factor clau en el desenvolupament de la narració.

De tota manera, el llibre, del que es coneixen més de dues-centes versions, totes elles de la mateixa validesa i de permanent actualitat durant, com a mínim, els últims tres o quatre-mil anys a tot el Sud-est Asiàtic i ara, sortosament, a tot arreu, va més enllà de la coneguda llegenda indoeuropea de l’esposa raptada per l’enemic i rescatada pel marit, que coneixem també a través de la Ilíada.

El Ramayana, a més de descriure de manera viva i detallada el gran circ de les ambicions humanes i tot el que de sublim i d’abjecte som capaços de fer per a aconseguir-les, retrata un món en el que conviuen simbòlics déus i semidéus, al·legòrics éssers celestials i infernals, tota mena d’animals humanitzats i homes i dones de tota classe, capacitat i condició. És a dir, resumint, concretant i anant per feina, exactament com el nostre, ara mateix.

Es tracta del món real, en la seva totalitat. En ell, entre el sagrat i el profà i el coneixement i la ignorància, creences i personatges amb les ínfules més diverses es disputen la nostra adhesió i/o el nostre rebuig.

Entretant, ens dirigim – convençuts de que ens entenen i pel seu nom! – a animals doméstics de totes les espècies i en fem participar d’altres en humiliants i cruels espectacles, alguns fins i tot vergonyosament sanguinaris.

La diferència rau en que el Ramayana és molt més divertit i variat, resulta inofensiu i sovint beneficiós per a tothom i, sobretot, està admirablement escrit.

Que la Lectura ens acompanyi!

 

(*) Capítol XXXVI de l’Uttarakanda.

 

PANCHAKANYA: VERGES SAGRADES, DONES LLIURES

La tradició popular índia manté viva la devoció a un grup de cinc dones llegendàries, protagonistes de diversos episodis de la narrativa èpica del subcontinent. Tres – Ahalya, Tara i Mandodari – ens arriben des dels versos del Ramayana i les altres dues – Kunti i Draupadi – provenen del Mahabharata.

Les Panchakanya – pancha: cinc, kanya: verge -, com se les anomena col·lectivament, continuen sent venerades avui en tant que dones exemplars, més enllà de marits, fills, pares, poliàndries o adulteris i dels tràgics esdeveniments dels que són protagonistes.

Aquestes icones de la perenne identitat femenina sobrepassen el paper de filles, d’esposes o de mares de personatges masculins rellevants i despleguen destins individuals singulars i admirables per a tothom, en totes les èpoques.

Ramayana. Impuls centrípet

Ahalya, per exemple, jove esposa de Gautama – un dels ancians Set Savis de la tradició hindú – és seduïda per Indra, personificació del sobirà de la jerarquia celestial. Maleïda per adulteri i condemnada a ser invisible – o, potser, a convertir-se en còdol – recupera la seva identitat a causa de la seva devoció a Rama, una de les encarnacions de Vishnu, el principi benefactor divinitzat.

Les altres dues kanya del Ramayana tenen intervencions destacades en els esdeveniments que les envolten.

Tara és la dona del rei Vali – ambdós esposos simis humanitzats – que pretesament vídua es forçada a casar-se amb el seu cunyat, esdevingut precipitadament nou monarca. Quan Vali reapareix, només la intel·ligència i la bondat de Tara eviten, en part, una venjança bèl·lica literalment fratricida.

Mandodari és un exemple permanent d'afecte conjugal.

Mandodari és un exemple permanent d’afecte conjugal.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per la seva banda, Mandodari és l’esposa del demoníac rei Ravana, el raptor de Sita (1), que desencadena amb el seu delicte la persecució i la guerra empreses pel seu marit legítim. Malgrat que no aconsegueix fer alliberar Sita, l’amor incondicional de Mandodari pel seu home és un exemple permanent d’afecte conjugal.

Mahabharata. Amunt i enllà

Al seu torn, Kunti i la seva nora Draupadi (2) comparteixen parentiu, escenari literari i poliàndria, a més de desterraments i les conseqüències d’una guerra d’extermini.

Kunti té quatre fills naturals, però roman verge després de cada fecundació. El primer, il·legítim, amb el déu Súrya, és a dir el símbol del Sol, i els altres tres, mentre està formalment casada amb el rei Pandu – condemnat a no tenir descendència biològica -, fruit de les relacions amb altres divinitzacions: Dharma (el Deure), Vayu (el Vent) i Indra. Kunti adopta també els dos bessons tinguts fora del matrimoni per la segona dona de Pandu, que consta així com pare formal de cinc nois, coneguts com a els Pandava.

Kunti - com Draupadi - roman verge després de cada fecundació.

Kunti – com Draupadi – roman verge després de cada fecundació.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Draupadi, finalment, es casa amb els cinc germans acabats d’esmentar i, com la seva sogra, recupera la virginitat després d’estar amb cada un d’ells. La seva fidelitat als marits i a ella mateixa la fan objecte de tota mena d’humiliacions i d’agressions per part dels seus enemics, que mai no aconsegueixen però doblegar-ne la majestuosa dignitat.

En qualsevol cas, ambdues són, per la seva capacitat d’amor universal i, per tant, de la seva autoritat, les veritables – però secretes – caps de casa de la seva família i esdevenen decisives per als homes que les envolten.

Dignitat impertorbable

Però, per sobre d’aquestes complexes trajectòries personals, les kanya comparteixen uns trets comuns que són, al capdavall, el que les converteix en arquetips.

Cap d’elles té, per exemple i per motius diversos, un model matern de qui aprendre el rol social imposat a les dones i totes pateixen pèrdues familiars greus (pares, marits, fills…) i el maltracte, sovint físic, d’una societat ferotgement discriminatòria. Tot plegat les empeny més enllà dels seus deures tradicionals de filles, germanes, esposes o mares i les converteix en exemples ètics col·lectius.

Romanen verges ja que la seva puresa s’assenta sobre el fet de no trencar cap codi humà, excepte les injustes ortodòxies de les societats patriarcals. És per aquest motiu que mai no perden la seva veritable integritat.

Distingeixen el que és veritablement correcte de l’error. Persisteixen en les seves conviccions malgrat tots els obstacles. Mostren sempre una profunda saviesa, un coneixement superior del sentit real de la vida. Evidencien una invencible força espiritual.

És sens dubte per aquests motius que el seu testimoni – el seu mantra – continua tant present:

El record de les cinc verges sagrades
– Ahalya, Draupadi, Kunti, Tara i Mandodari –
venç fins i tot les majors dificultats.

 

(1) L’article “Amb Sita, enllà del temps” de la categoria “Literatura sànscrita” d’aquest mateix bloc  conté informació suplementària sobre aquest personatge.

(2) L’article “Sí, es cert – diu Draupadi -, m’he casat amb els cinc germans Pandava” de la mateixa categoria indicada anteriorment amplia les dades referides a aquesta protagonista.

POSTALS DE RAMA

La lectura d’un bon llibre és – literalment (i literàriament!) – un gran viatge o fins i tot, si es vol, un Gran Viatge.Aquesta afirmació és coneguda i reiterativa però, en el cas del Ramayana, un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i objecte d’aquest article, sorprenentment exacta: “Rama” n’és el nom del protagonista i “ayana”, en sànscrit i en aquest context, vol dir viatge. Ramayana significa, per tant, “El viatge de Rama”.

L’obra descriu, bàsicament, la història de Rama (una de les deu encarnacions del déu Vishnu) i de Sita, la seva esposa que és raptada per Ravana, el rei de Lanka. De fet, l’argument serveix per a descriure tota la gamma de situacions de la vida d’una persona i n’il·lumina els deures en diferents rols: pare, mare, fill, filla, marit, dona, germà, germana, amic, soldat, etc.

Des de fa molt més de tres mil anys, els qui escoltem o llegim aquesta corprenenedora narració som sovint enlluernats per estrofes i versos especialment esclatants, que es converteixen en missatges singulars, aparentment adreçats a cada u.

Aquestes imaginàries postals, enviades per alguns dels nombrosos protagonistes del Ramayana, des dels llocs, en els moments i amb els motius més impensables, contenen textos com els següents, extrets del propi llibre:

– Els ocells estan fets per a volar, els rius per a fluir i cada persona per a acomplir el seu deure.

– La vida i la mort, l’alegria i el dolor, el guany i la pèrdua… Aquestes dualitats no poden evitar-se. Aprenguem a acceptar el que no podem canviar.

– Els homes saludem la sortida del sol amb alegria per la llum que torna. Però no ens adonem de que cada instant del dia que comença determina la resta de la nostra vida.

– Només els febles deixen les coses en mans del destí. Els qui confien en ells mateixos mai no es refien de la sort.

– Qui abandona el seu bàndol i s’uneix a l’enemic és destruït immediatament després de la victòria.

– El savi preveu els infortunis i pren mesures per a evitar-lo i, si cal, superar-los.

– El tronar dels núvols que han vessat tota la seva aigua no produeix ni una gota de pluja. Els valents de debó no parlen en va; mostren el seu valor per mijà de l’acció.

El gran tema del Ramayana és el dels valors humans i, com acabem de compartir, els conceptes que proposa segueixen sent vigents.

Les seves pàgines mostren la condició humana en tota la seva diversitat, extensió i profunditat. Ens mostra a nosaltres mateixos.

Els lectors ens convertim així en viatgers per un univers inacabable, en privilegiats receptors d’una saviesa permanent.

Que hi descobrim, tots plegats, paisatges infinits!

Que en rebem lluminoses postals, curulles de joia, claredat i serenor!!

 

IOGA A LES ARRELS. ASANES AMB NOMS PERSONALS.

A més de portar noms d’elements naturals o descriptius de la forma adoptada pel cos en practicar les diverses asanes del hatha-ioga, moltes es refereixen a personatges històrics, llegendaris o mitològics de la cultura hindú.La diversitat del marc conceptual en el que s’inscriu el ioga i el substrat indoeuropeu on enfonsa les arrels fan que aquestes darreres denominacions reflecteixin un ventall de valors, de situacions i fins i tot de referències literàries que ens són properes i, al mateix temps, sovint, atractivament singulars.

Així, hi ha noms d’asanes que remeten a personatges fàcilment identificables, però d’altres, en canvi, per a la majoria, no ho són tant:

– Entre els primers trobem, per exemple, buddhasana, vinculat, lògicament, al creador del budisme, o hanumanasana, en homenatge al famós protagonista simiesc del Ramayana i prototip de servidor esforçat i lleial.

– Altres asanes – amb denominacions, potser, menys conegudes – fan referència al propi ioga, com matsyendrasana, que recorda el peix llegendari a qui Shiva va ensenyar aquesta disciplina, encarregant-li, a més, que la propagués al seu torn, arreu del món, o gherandasana, que porta el nom de l’autor d’un famós tractat sobre la matèria.

– Els múltiples noms i els diveros aspectes del propi Shiva mereixen igualment una atenció especial: bhairavasana, durvasana, vamadevasana, natarajasana (*), etc.

La llista podria ser més llarga,  però la conclusió seria la mateixa: tots aquests noms conformen una atmosfera molt especial i estableixen uns vincles subtils que transmeten un humanisme universal, inclusiu i acollidor. El profund enriquiment personal de qui hi connecta és obvi i generós.

(*) “nata”: dansa; “raja”: rei; “asana”: postura.