Arxiu d'etiquetes: Rama

L’ESQUIROL, ELS SIMIS I EL PONT A LANKA (RAMAYANA, VERSIÓ ALTERNATIVA)

– Fuig d’aquí! Sempre estàs al mig… No veus que estic carregant aquest roc? Encara em faràs caure!

Així increpà un simi a l’esquirol que constantment s’esmunyia, apressat, entre les cames dels seus nombrosos companys que estaven acumulant soques i grans roques per a construir un pont entre terra ferma i la llunyana illa de Lanka.

– Jo també vull ajudar a alliberar Sita! – va respondre el trasbalsat esquirol, que anava col·locant pedretes i branquillons entre els materials que començaven a formar l’enorme plataforma.

Els simis construïen un accés perquè Rama i el seu exèrcit poguessin arribar a l’illa i recuperar la seva esposa, segrestada i empresonada al seu regne enmig del mar pel diabòlic Ravana. De fet va ser el propi Rama qui, encuriosit per la rotllana formada al voltant de la cridòria, va acudir a posar pau.

– No us baralleu – va pregar l’heroic Rama, vuitena encarnació de Vishnu – Els còdols i branquetes que porta l’esquirol serveixen per a travar i fer més forts els fonaments del pont que ens durà a la victòria.

I va afegir, tot acaronant l’esquirol:

– Les grans tasques només són possibles amb la col·laboració de tothom. Com més difícil és un repte, més junts hem d’estar.

I així va ser com, després d’acabar el pont i de grans esforços,Sita va ser alliberada.

I també com, des d’aleshores, els esquirols d’aquelles contrades llueixen tres barres al llom.

 

TOT EL QUE ELS RAMAYANES – I ELS PONTS – UNEIXEN

La faula de l’esquirol amanyagat per Rama per tal que, juntament amb els simis, seguís construint el pont a Lanka no figura a la versió del Ramayana tradicionalment considerada canònica i més antiga, atribuïda a Valmiki.

F

De fet, segons com es comptin, hi ha més de tres-centes versions d’aquest gran poema èpic i és que tant Rama com el seu viatge – “yana” significa viatge en sànscrit – i la munió d’altres personatges exemplars que l’acompanyen han estat i continuen sent objecte de devoció popular, no només a l’Índia sinó també per tot el Sud-Est asiàtic, des del Nepal a Filipines i, en l’actualitat, també a Occident, Països Catalans inclosos.

El llibre és considerat sagrat per nombroses creences hinduistes, budistes, sikhs i jainistes de totes les latituds i molts d’aquests cultes particulars han generat les seves pròpies versions. Així, a partir d’un nucli narratiu central, més o menys invariable, el Ramayana ha anat enriquint-se amb les corresponents variants – totes elles perfectament vàlides – que acullen i s’adapten a les característiques particulars de fe, temps i lloc.

Hi ha, a més, des de sempre, innombrables versions resumides en diversos graus i obres de teatre completes o d’episodis concrets. Per altra banda, proliferen darrerament, adaptacions cinematogràfiques i per a la televisió, així com una nodrida col·lecció de còmics, realitzats per autors d’arreu.

En tot cas, el que és també materialment cert, és que el pont escenari de la faula de l’esquirol, més enllà del seu qui sap si mític origen, efectivament existeix. Carreteres i ponts intermedis, construïts sobre la cadena de bancs rocosos que hi ha entre el subcontinent indi i l’illa de l’actual Sri-Lanka, permeten travessar a peu pla la cinquantena de kilòmetres que els separen.

O que – com fan els Ramayanes escampats per tot el món – els uneixen.

 

 

 

LES CLAUS DE L’ACCIÓ. TARDOR AL RAMAYANA (*)

A la tardor, l’atmosfera és neta i transparent. Es tracta del millor moment per a projectar i decidir tota mena d’activitats. I per a començar a dur-les a terme.

Avui comença la tardor i, com tots sabem, fins al proper 21 de desembre (data d’inici de l’hivern d’enguany), dia a dia, la llum anirà minvant i el fred serà més viu,  però a la major part de l’enorme subcontinent indi – escenari del Ramayana i també, modestament, d’aquest article – la nova estació acaba d’agafar el relleu a l’època de les pluges i ho fa amb un  sentit més global: se suposa que les recents precipitacions, a més d’endur-se les partícules de pols de l’atmosfera, també ho han fet amb les boires que poden entelar l’intel·lecte.

Rama i Lakshman. Una conversa crucial... i profitosa!

Rama i Lakshman. Una conversa crucial… i profitosa!

TARDOR

A la tardor doncs el cel – i els pensaments – són més clars que en cap altra època de l’any.

Sigui com sigui, amb independència de l’holística versemblança d’aquesta creença, Valmiki, el llegendari autor del Ramayana, descriu el transparent paisatge d’aquests mesos amb la precisió i el lirisme encès que ja coneixem els qui compartim aquest bloc (1):

Rentades per les pluges dels grans núvols,
les carenes i les planes
semblen brunyides i brillen
com esmalts sota la llum de la lluna.

El cel recorda el reflex d’una espasa acabada d’esmolar
i han minvat els corrents dels rius.
La brisa és freda i bressola els lotus vermells
mentre la foscor, alliberada d’ella mateixa, llueix en totes direccions.

És en aquesta lluminosa atmosfera que Laksham, el germà menor de Rama –  que l’ha acompanyat en el seus atzarós exili -, en veure’l paralitzat per l’enyor de la seva esposa, segrestada pel demoníac Ravana, el repta a aixecar-se:

Perquè deixar-te encadenar per la feblesa?
Perquè permets que es doblegui el tremp de la teva ànima?

Aquest trist desànim pretén ser profund;
però, a què et porta retardar els passos endavant?

 El germà de Rama l’aconsella aleshores amb paraules de validesa perenne:

Posa’t en marxa amb fermesa i la ment clara,
concentra’t en la victòria i els seus fruits.
Prepara bé el camí i fes cada dia el tram de cada dia.
Sigues sempre tu mateix.

 

PUNT D’INFLEXIÓ

En aquest moment, els afortunats lectors del Ramayana estem just al centre del veritable punt d’inflexió de l’argument i comencem a descobrir un nou i emocionant territori narratiu.

Fins ara, Rama ha estat objecte de tota mena de tribulacions: traïcions, maltractes, enganys, sacrificis inútils… A partir d’aquest moment, l’heroi – colpit per la vehemència i pel poder de convicció del seu germà – aferra amb força les regnes del seu propi destí, aconsegueix aliats, troba el seu enemic, el venç i aconsegueix el seu propòsit, en aquest cas, recuperar la seva muller.

 

LES CLAUS DE L’ACCIÓ

Així és com inicia i ens explica la seva transformació:

A tothora tinc presents feina i eines
i el meu cor, ara joiós, és ple de força.
Venceré les febleses mirant dins meu la llum  final.
Sempre és bon moment per a començar. 

TARDOR.TEXT DESTACAT.PROVA 2-page-001

Es tracta d’uns consells (o d’un seguit de tècniques) que – formulats sovint amb paraules molt semblants a les del Ramayana – continuen sent tant vàlids i útils avui com fa tres-mil anys: meditació, concentració, anàlisi, visualitzacions, planificació,  treball, iniciativa…

A banda de ser llibre de referència de nombrosos grups hinduistes d’arreu del món,  el Ramayana continua sent una obra literària tant vàlida avui com al moment de ser composta.

 

A més, naturalment, d’un dels puntals de la cultura universal i, per tant, de la nostra.

 

 

(1) Podeu veure’ls de nou: HIVERN i PRIMAVERA.

(2) Totes les estrofes citades en aquest article pertanyen al Sarga (denominació dels capítols del Ramayana) XXX del quart llibre de l’obra, conegut com a  Kishkindha Kanda (Kishkindha és el nom del regne dels seus simiescos aliats     i Kanda la denominació dels llibres d’aquest poema èpic),

 

(*) Des dels seus inicis al gener del 2011 fins a principis d’aquest mes, quan s’hi va publicar l’article sobre Indra, aquest bloc havia compartit cent articles amb els seus lectors.

Aquest text sobre la tardor és, per tant, el cent-u de la sèrie i enceta una nova Etapa.

L’objectiu continua sent incrementar constantment l’interès dels continguts i millorar-ne la llegibilitat i l’utilitat.

En tot cas, moltes gràcies a cada lectora i a cada lector, per cada lectura.

ELS AVATARS DE VISHNU, ÉS A DIR, L’EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES

Cada vegada que l’Ordre llangueix
i la confusió s’estén, em creo a mi mateix
i, Era rere Era, per tal de restablir l’harmonia
– per al rescat del Bé i la destrucció del Mal -, 
em torno a fer present.
(BG 4.7-8)

Aquestes paraules de Krishna al Bhagavad Gita (1) deixen ben clara la seva funció regeneradora de l’Univers i la relativa freqüència de la presència dels avatars de Vishnu (2) dels que ell mateix forma part.

The_painting_by_an_artist_from_RaghurajpurDe fet, la capacitat de Vishnu per a “baixar” a la Terra (avatar significa “descens” en sànscrit) és la seva característica més distintiva.  N’és tant d’especial, que ha donat fins i tot lloc a una paraula específica. Es tracta del mot compost “dashavatara” (dasha = deu), ja que a les nou vegades que, segons la tradició, s’ha fet present fins ara, cal afegir-ne una desena que arribarà a la fi de la Kali Yuga, és a dir, a la fi de nostra l’Era (3).

Però el que enriqueix el concepte del dashavatara i de cada una de les presències de Vishnu  és que descriuen – de manera esquemàtica i aproximada, és cert, però sorprenentment precisa – l’Evolució de les Espècies, des de l’aparició dels peixos a l’eclosió dels humans, passant per les diverses etapes evolutives , milers d’anys abans de que la teoria fos formulada per Darwin a mitjans del segle XIX.

 

Deu presències

Els primers tres avatars remeten a l’aparició dels peixos, dels rèptils i dels mamífers terrestres apareguts al planeta fa uns 500, 300 i 200 milions d’anys respectivament.

La mitologia – i el lèxic – s’encarreguen d’acostar-los a la història de la Humanitat.

Matsya (“peix” en sànscrit) rescata el primer home – el conegut Manu- del Diluvi Universal; Kurma (“tortuga”) porta sobre la seva closca la muntanya amb la que déus i dimonis baten l’Oceà per a aconseguir el nèctar de la immortalitat i Varaha (“senglar”) venç un poderós dimoni que havia segrestat el planeta.

Després d’aquesta primera etapa protagonitzada per animals, Vishnu adopta formes externes que, sense acabar d’identificar-s’hi, l’acosten a l’aparença humana.

509px-Force-of-change-evolution.BLOCPrimer com a Narasimha (nara és un dels substantius sànscrits per a dir “home” i simha significa “lleó)”. Aquest home-lleó – que, segons les creences hindús acabà amb la vida del dimoni Hiranyakashipu – està mitològicament emparentat amb multitud d’éssers llegendaris, híbrids d’humans i d’animals, com les sirenes, els centaures o el benigne déu Ganesha representat com un home amb cap d’elefant.

El segueix l’encarnació en forma de Vamana (literalment, “nan”) que remet immediatament a la baixa estatura atribuïda als neandertals, els nostres antecessors més immediats. Gràcies al seu enginy va regnar sobre el cel i la terra, tot desterrant el dimoni al mons inferiors.

Després d’encarnar-se en animals i en semi-humans, Vishnu va fer-se present per mitjà de quatre figures plenament humanes.

Primer, com a Parashurama o “Rama de la destral” (4) que va vèncer els guerrers que atacaven el regne del seu pare i després com a Rama que, auxiliat per un exèrcit de simis, va matar el demoníac rei Ravana, raptor de la seva esposa.

En tercer lloc, Vishnu va adoptar la personalitat de Krishna, aliat de la nissaga dels pandava al Mahabharata i coprotagonista del Bhagavad Gita i finalment va ser assimilat a Buda, el gran reformador espiritual (5).

La desena i darrera presència de Vishnu encara s’ha de produir. Tindrà lloc al final de la nostra Era, la Kali Yuga (2) i s’anomenarà Kalki, paraula derivada de “kalka” que significa brutícia i fa clarament referència a la gran neteja que es produirà al final dels nostres temps com a preludi a una nova Humanitat.

 

Mil noms

En tot cas, més enllà dels deu avatars continguts en la creença dels dashavatares, la presència de la funció cohesionadora que Vishnu representa és una realitat permanent.

El propi hinduisme ho preconitza atribuint un miler de noms a Vishnu.  Els  sahasranama (sahasra: mil, nama: nom) són objecte de recitacions devotes per part dels  vishnuites, una de les seves branques.

I el propi Bhagavad Gita en preconitza la universalitat:

Sóc l’essència que viu en tots els éssers.
En Sóc el començament, el centre i la fi.
Sóc Vishnu. El Sol, entre les llums del cel,
la Lluna, entre les constel·lacions..
(BG 10. 20 – 21)

 

(1) Krishna és un dels avatars de Vishnu, l’impuls preservador de l’Univers divinitzat a la Trimurti, la tríada que reuneix al seu torn les activitats còsmiques de creació, manteniment i evolució.

Aquest mateix bloc conté altres traduccions de l’estrofa 4.7. Vegeu els articles “Ara mateix...” o “Una crida…”.

(2) Llegiu aquí un altre article sobre Vishnu.

(3) Més informació sobre la Kali Yuga a l’article “Pinten bastos…” publicat mesos enrere.

(4) Parashu és la paraula sànscrita per a destral i Rama, que literalment vol dir plaent, agradable, estimat,  etc. és el nom de diversos personatges, entre ells el següent avatar de Vishnu, com es cita a continuació a l’article.

(5) Com a resultat de la seva popularitat entre els fidels hindús, Buda va substituir diverses divinitats com a avatar de Vishnu, al segle VIII dC.

RAMAYANA: UNA PRIMAVERA AMB NÚVOLS I CLARIANES

Si comparem la durada del dia d’avui amb la d’aquesta nit, comprovarem que, excepcionalment, és la mateixa: 12 hores.

I és que avui, 20 de març, és l’equinocci de primavera i la pròpia paraula – que ve del llatí: aequus (igual) i nox (nit) – ja ho diu (*). Però a més, com tots sabem (i notem dins i fora nostre), a l’efemèride astronòmica correspon l’inici d’un càlid fenomen meteorològic que anirà creixent i creixent.

Ha començat la primavera.

I, malgrat que cada dia és un bon dia per a rellegir el Ramayana – l’èpica narració del rescat de la bella i virtuosa Sita per part de l’invencible Rama -. avui és potser el moment més indicat per a tornar al primer capítol del seu IV llibre.

2.COLUMBIA-BLOCA les seves estrofes – de les que s’inclou aquí mateix una brevíssima selecció – gaudirem d’una minuciosa i lírica descripció del tumultuós despertar de la Natura, després dels somnis hivernals.

La febre descriptiva que inflama els versos del poema salta netament per sobre de la distància de segles i de contrades que ens separen del moment de la seva escriptura i ens els posa davant dels nostres ulls.

El seu enlluernador entusiasme literari ens situa a les vores del paradisíac  llac al que Rama arriba tot buscant la seva estimada:

Quanta bellesa ofereix aquest llac
d’aigües nacrades!
La llum dels seus lotus florits
acull els arbres que l’envolten.

 Les seves ribes semblen sagrades
i criden els elefants
i els cérvols inquiets
i grans estols d’ocells.

A la vora de l’aigua
els gessamins, els lliris d’aigua i les baladres
han crescut i han florit.
Estan envoltats per les fragàncies dels seus propis nèctars.

Les majestuoses muntanyes,
cobertes també de flors,
entrellacen els seus cims
amb les copes dels grans arbres.

Però la serenor i la vitalitat  del que l’envolta no aconsegueix esvair la tristor que acompanya l’heroi. Al contrari; cada detall li fa present la seva esposa segrestada i aquests records l’omplen d’enyor i li ennuvolen el cor:

Li agraden molt els cants del ocells
a la meva Sita estimada.
Sempre me’ls feia escoltar
quan al bosc els sentia.

A prop de Sita aquesta brisa
em semblava ben agradable,
però ara, lluny d’ella,
augmenta la meva desolació.

Afortunadament per a nosaltres, Rama (un avatar de Vishnu) es sobreposa al seu desconsol i continua cercant Sita, al seva muller humana:

Però aleshores, Rama,
sacsejat per les emocions,
es va desfer del dolor i, armat amb el coratge,
va seguir complint els deures manats pel seu destí.

La invitació a continuar la lectura és evident. Ens esperen clarianes entre els núvols i més indrets, més estacions, més personatges, més reptes.

Així, també nosaltres podrem seguir acompanyant Rama,Sita i la resta de personatges de tota mena amb els que comparteixen les seves extraordinàries aventures.

Bona primavera! I bones lectures!

 

(*) L’equinocci és cadascun dels dos moments de l’any en què el sol creua l’equador celeste, fenòmens que indiquen i coincideixen amb l’inici de la primavera i de la tardor, respectivament. Enguany, l’equinocci de tardor tindrà lloc el  22 de setembre.

 

22.12.2015: MÉS FRED, MÉS LLUM, MÉS RAMA

A partir d’avui – 22 de desembre del 2015, primer dia de l’hivern – i durant un parell de mesos, farà, cada dia, una mica més de fred, però – qui sap si per a compensar una molèstia amb un goig – de mica en mica, un xic a l’alba i un poc a l’ocàs – anirà tornant la llum (o, potser, fins i tot, la Llum!).

360px-Rose_und_Eis

Per escassament receptius que ens sentim, en visitar un jardí, fer un tomb per la Natura o anar amunt i avall, veurem uns entorns semblants als descrits a continuació:

Un mantell de gebre blanc
cobreix el terra encarcarat pel fred.
Els rierols ja no conviden al passeig
i les flames criden a recer.

Que feble és el Sol, que freda és la brisa!
Que nívia és la rosada sobre l’herba i els arbres!
Les fulles s’han marcit i els boscos han vist les seves flors, pessigades pel gel.

I, malgrat que el Sol s’enfila tant amunt com pot,
les boires esmorteeixen els seus raigs ardents
i no sembla ja més gran que la Lluna.

Aquests versos pertanyen al Ramàyana (*), un text considerat sagrat per l’hinduisme i un dels indiscutibles cims de la cultura universal. Es tracta d’una epopeia que narra les gestes de Rama – el setè avatar de Vishnu, la deïtat que aglutina els impulsos positius de l’Univers – per tal de vèncer Ràvana, el seu demoníac rival, i rescatar la seva esposa.

La descripció de les estacions incorporada al Ramàyana – en aquest cas, l’hivern – és un  “topos” literari – o recurs incorporat per tal d’estimular l’interès de l’audiència o, des de que l’obra va ser escrita, dels seus lectors – freqüent a la poesia sànscrita i sovint, com en aquest cas, d’elevada volada lírica.

Però, en el Ramàyana, la voluntat poètica és inseparable de la recerca de la màxima precisió descriptiva:

El gel acumulat sobre les nits de desembre
n’ha triplicat la durada.
La llum del dia, ara més breu,
els ha prestat les hores que els calen.

El Vent de Ponent,
tornat glacial per l’aspre hivern,
mossega amb ràfegues matinals
dues vegades més ferotges.

El Sol ha segrestat l’esclat de la Lluna
i el seu disc, velat per les boires,
sembla un mirall entelat per l’alè.

I, en qualsevol cas, el benigne Vishnu, per mitjà de Rama, ens fa també presents els agradosos moment que, malgrat el fred, ens esperen en els propers mesos:

Fa bo passejar amb la generosa calor del migdia,
en aquests dies feliços en els que retrobem el Sol
repartint la seva pàllida claredat sobre la Terra.

 

(*) El text del que han estat extrets aquests i els següents versos apareixen al Capítol XVI de l’Aranya Kanda (o Llibre del Bosc) de l’obra.

ADITYA HRIDAYAM. EL COR DEL SOL, DEL TEU COSTAT

Ara, que tant a prop estem del Sol, es fan més evidents encara les raons de la intemporal devoció que desperta, tant en sacerdots de totes les creences com en incauts turistes a les platges del món.

Tots hi convenim: el Sol és l’origen de la vida i ens porta, cada matí, un dia nou, fresc, net i polit, preparat pretesament per a nosaltres durant tota la nit i acompanyat de l’esperança de poder tornar a començar.

Sol

I així és com, fa milers d’anys – però podria ser aquí, ara mateix – un home es va enfrontar a qui l’havia ofès greument i els seus consellers, per tal d’assegurar-li la victòria, el van armar amb tots els poders de l’astre.

L’esdeveniment està recollit al Ramayana (1), el justament famós poema èpic sànscrit, en el que Rama – una de les nombroses reencarnacions de Vishnu, impuls conservador de la tríada hinduista – viatja (yama, vol dir viatge) per a recuperar la seva esposa i matar qui l’havia raptada.

L’episodi, conegut com a Aditya Hridayam (Aditya és el déu del Sol; hridayam vol dir cor) figura al capítol CV del Cant VI de l’obra i descriu en una trentena d’estrofes i de manera congruent amb el marc conceptual en el que se sitúa, la capacitat del Sol per a generar tota mena de beneficis (2).

Així, quan Rama invoca el Sol, li reconeix un munt de mèrits, com els següents, entre molts d’altres (el número de l’estrofa està al final de cada una, entre parèntesis):

Salutacions a l’ésser transcendental que dissipa les tenebres, allunya tot temor i destrueix els enemics. Salutacions també a l’anihilador dels ingrats i al Senyor de tots els cossos estel·lars (20).

Salutacions al Senyor que brilla com l’or fos, al foc etern, a la flama del coneixement suprem, a l’arquitecte de l’Univers, al destructor de la foscor i salutacions de nou a la refulgència que n’és el testimoni Còsmic (21).

Salutacions al Senyor que tot ho destrueix i que ho crea tot de nou. Salutacions a Aquell que amb els seus raigs consumeix les aigües, les escalfa i les envia en forma de pluja (22).

El final del fragment descriu com Rama se sent plenament a punt per al combat:

Batalla

Mirant el Sol amb devoció, va recitar aquest himne tres vegades i va rebre els seus poders (29).

I aleshores, després de purificar-se bevent tres glops d’aigua, va prendre el seu arc amb els seus poderosos braços i, en veure Ravana (3) disposat a la batalla, va decidir destruir-lo (30).

Potser sí que prendre el Sol és més que “fer bronzo”.

(No serà que ens estem preparant secretament per a un Setembre victoriós?)

 

(1) El Ramayana hauria de trobar-se a tota biblioteca mínimament completa. Disposem d’una bona versió traduïda per Artur Martí amb la col·laboració de Josep M. Duch. Ha estat publicada per Rafael Dalmau Editor, dins la col·lecció Samadhi Marga.

(2) Per a accedir a un pdf amb una doble versió completa de l’himne, en alfabet devanagari i en anglès, heu de fer-ho per mitjà d’aquest enllaç.

(3) Ravana era el rei d’uns dimonis anomenats rakshasas. Regnava a l’illa de Lanka, avui Sri Lanka. Va segrestar Sita, l’esposa de Rama.

 

 

 

POSTALS DE RAMA

La lectura d’un bon llibre és – literalment (i literàriament!) – un gran viatge o fins i tot, si es vol, un Gran Viatge.Aquesta afirmació és coneguda i reiterativa però, en el cas del Ramayana, un dels dos grans poemes èpics de la literatura sànscrita i objecte d’aquest article, sorprenentment exacta: “Rama” n’és el nom del protagonista i “ayana”, en sànscrit i en aquest context, vol dir viatge. Ramayana significa, per tant, “El viatge de Rama”.

L’obra descriu, bàsicament, la història de Rama (una de les deu encarnacions del déu Vishnu) i de Sita, la seva esposa que és raptada per Ravana, el rei de Lanka. De fet, l’argument serveix per a descriure tota la gamma de situacions de la vida d’una persona i n’il·lumina els deures en diferents rols: pare, mare, fill, filla, marit, dona, germà, germana, amic, soldat, etc.

Des de fa molt més de tres mil anys, els qui escoltem o llegim aquesta corprenenedora narració som sovint enlluernats per estrofes i versos especialment esclatants, que es converteixen en missatges singulars, aparentment adreçats a cada u.

Aquestes imaginàries postals, enviades per alguns dels nombrosos protagonistes del Ramayana, des dels llocs, en els moments i amb els motius més impensables, contenen textos com els següents, extrets del propi llibre:

– Els ocells estan fets per a volar, els rius per a fluir i cada persona per a acomplir el seu deure.

– La vida i la mort, l’alegria i el dolor, el guany i la pèrdua… Aquestes dualitats no poden evitar-se. Aprenguem a acceptar el que no podem canviar.

– Els homes saludem la sortida del sol amb alegria per la llum que torna. Però no ens adonem de que cada instant del dia que comença determina la resta de la nostra vida.

– Només els febles deixen les coses en mans del destí. Els qui confien en ells mateixos mai no es refien de la sort.

– Qui abandona el seu bàndol i s’uneix a l’enemic és destruït immediatament després de la victòria.

– El savi preveu els infortunis i pren mesures per a evitar-lo i, si cal, superar-los.

– El tronar dels núvols que han vessat tota la seva aigua no produeix ni una gota de pluja. Els valents de debó no parlen en va; mostren el seu valor per mijà de l’acció.

El gran tema del Ramayana és el dels valors humans i, com acabem de compartir, els conceptes que proposa segueixen sent vigents.

Les seves pàgines mostren la condició humana en tota la seva diversitat, extensió i profunditat. Ens mostra a nosaltres mateixos.

Els lectors ens convertim així en viatgers per un univers inacabable, en privilegiats receptors d’una saviesa permanent.

Que hi descobrim, tots plegats, paisatges infinits!

Que en rebem lluminoses postals, curulles de joia, claredat i serenor!!