Arxiu d'etiquetes: Paquistan

JAYA, JAYA, JAYA! LES ARRELS DE LA VICTÒRIA

La llarga lluita per la llibertat dels pobles que conformen el que s’entén col·loquialment com a Índia – els actuals estats de l’Índia, el Paquistan i Bangla Desh – va iniciar-se tot just després que la zona fos convertida en colònia britànica.

640px-Kripa_and_shikhandi - CòpiaLa confrontació va acabar dos-cents anys més tard: 1950, constitució de la República de l’ïndia; 1956, fundació del Pakistan; 1971, separació de Bangla Desh d’aquest darrer estat.

Al llarg d’aquest període han tingut lloc tota mena d’esdeveniments, protagonitzats pels personatges més diversos. Però el teló de fons ha estat sempre el mateix: els colonitzadors han intentat, inútilment, esborrar una civilització amb unes arrels profundíssimes, d’una enorme riquesa cultural.

L’himne nacional de l’Índia demostra la consciència que d’aquesta solidesa tenen els seus habitants, ja que destaca la diversitat de races, religions i països que conviuen al subcontinent, en constata la unitat i referma una vegada i una altra la inevitabilitat de la victòria sobre tota mena de circumstàncies.

Redactat i compost com a himne a una divinitat innominada, sense cap atribució confessional, pel polifacètic Premi Nobel de Literatura del 1913 Rabindranath Tagore, va ser adoptat com a cançó pròpia per tota mena d’organitzacions patriòtiques, fins ser declarat himne oficial del país, al mateix temps que es proclamava la independència.

La primera de les seves cinc estrofes – que anomena les principals regions i indrets de l’Índia – n’és un bon exemple:

Tu guies els esperits de tots,
pilot del destí de l’Índia.
El teu nom alça els cors
del Panjab, del Sind, del Gujarat i del Maharashtra,
dels Dràvides, d’Odisha i de Bengala,
ressona als cims del Vindhya i de l’Himàlaia,
es confon amb la música del Yamuna i del Ganges
i és cantat per les ones del mar de l’Índia.
Ells et demanen les benediccions i et canten les lloances.
El benestar del poble és a les teves mans,
pilot del destí de l’Índia.
Jaya, jaya, jaya he.

L’últim vers – la triple invocació a la victòria (“jaya” vol dir “victòria i el “he” final significa “a tu”) – es repeteix a les cinc estrofes i es converteix en la idea central de l’himne que queda així vinculat a la llegenda fundacional de l’Índia.

En efecte, la primera redacció del Mahabharata – el gegantí poema èpic de la literatura sànscrita i universal – va centrar-se en la descripció de la victòria dels Pandava sobre els Kuru (del Bé sobre el Mal), esdeveniment que es considera el naixement de Bharata, com també s’anomena el país. El títol d’aquesta versió inicial del gran poema és precisament “Jaya” (*), fet ben conegut per la població índia.

Sembla clar que Tagore ho tenia present en crear l’himne i que probablement aquest vincle amb el passat explica, en part, l’èxit de la cançó i, fins i tot, potser, la victòria i la recuperació de la independència.

Sembla clar que la fidelitat a les arrels assegura la pervivència i condueix a la Victòria.

 

(*) Aquest nucli inicial de l’obra – recollit cap al II aC – tenia 25.000 versos. La segona versió, coneguda com a Bharata, ja va arribar als 100.000. L’obra completa, la que coneixem com a “Mahabharata” en té 200.000.