Arxiu d'etiquetes: Panxatantra

LA LLEBRE I EL LLEÓ (PANCHATANTRA 3) (*)

– Us queda clar? Va dir el lleó Bhasuraka, amb el seu posat perdonavides als animals que havien intentat pactar amb ell. I va afegir: – A partir d’ara, m’enviareu, cada migdia, un de vosaltres per a dinar.

Resignats, des d’aquell dia, cérvols, senglars, búfals i la resta d’espècies del bosc, tal com havien quedat, subministrava, un darrera l’altre, un dels seus per a satisfer les exigències del lleó.

Quan va ser el torn de la llebre, mentre anava cap al cau on l’esperava el seu botxí, no deixava de ruminar:

 

En què pot la intel·ligència no prevaldre?
En què pot fracassar la determinació?
Què pot no ser dominat per l’orgull ferit?
Què pot no ser vençut pel coratge?

Quan va arribar davant de Bhasuraka, ja tenia la solució.

– Creus que aquestes són hores? M’estic morint de gana! A més, ets tant poca cosa que amb tu no en tinc ni per a l’aperitiu! – Va dir el lleó quan la va veure.

– Perdoneu, Majestat! Com sóc tant menuda, els altres animals m’han enviat cap a vos amb cinc companyes més, però a mig camí, ens ha sortit al pas un col·lega vostre.

– On aneu? – ens ha preguntat. – Som el dinar de Bhasuraka. – li hem respost.

– Aleshores aquell lleó s’ha cruspit les altres cinc llebres i m’ha dit: – Aquest bosc és meu i de ningú més i, tot mirant-me fixament ha afegit: – Aquest Bhasuraka és un miserable! Vés a buscar-lo i que se’m presenti aquí immediatament!! Ja li ensenyaré jo qui és el gran emperador d’aquest regne!!!

– He vingut de seguida, Altesa, però aquell lleó m’ha retardat i…

Mentre la llebre parlava, Bhasuraka anava perdent el món de vista i al final no ha pogut més i cridant i gesticulant va interrompre la llebre:

– Porta’m on és aquest traïdor desagraït. Ja li ensenyaré jo qui mana aquí.`Això s’ha d’acabar, perquè com és sabut:

Qui no aixafa al naixement
malaltia o enemic,
per això que permet créixer
aviat serà destruït.

La llebre va recordar la sentència:

El guerrer que,
en boig desig per la batalla,
no compara les forces enfrontades,
com una arna cau entre les flames.

però, lògicament, no va dir res i, tal i com havia previst, va fer anar Bhasuraka fins un pou que coneixia.

– És aquí dins – va dir la llebre, assenyalant-ne l’interior.

Aleshores, Bhasuraka s’hi va abocar tot fent un rugit. Veient el seu propi reflex a l’aigua del fons i escoltant l’eco del seu propi crit, va creure que el reptava el seu rival, va llençar-se dins per a atacar-lo i allà es va ofegar.

I així va ser com una modesta llebre va vèncer un enemic més gros. I és que ja ho diu i ho repeteix la dita:

Qui és llest, és fort;
però, poden trobar-se seny i rampell?
La llebre va fer servir la ràbia a flor de pell
per a portar el lleó fins a la mort.

 

(*) La faula que conté aquest article és el tercer que sobre aquest llibre – central en la literatura popular de tot arreu en tots els temps – ha estat publicat al bloc.

El text “Els lloros, les grues i la resta de la família” inclou força informació sobre l’obra, a més d’uns apunts sobre les virtuts de la discreció. Podeu llegir-lo AQUÍ.

El segon porta un títol prou explícit: “Unitat. Fins i tot els coloms ho saben”. Podeu accedir-hi des d’aquest ENLLAÇ.

 

UNITAT! (FINS I TOT ELS COLOMS HO SABEN. DES DE SEMPRE.)

Quan aquell matí, Chitragriva (Coll Virolat; chitra, virolat, griva: coll), el rei dels coloms, volava esperançat tot buscant menjar per als seus súbdits, va descobrir, sota un arbre, una estesa de grans d’arròs.

Es va posar content. No sabia que es tractava d’un parany: un caçador volia atrapar amb unes xarxes tots els ocells que hi acudissin a esmorzar.

XARXA 2.300X328

Per això, poc més tard, mentre els coloms s’atipaven pensant en la seva bona sort, van quedar empresonats dins de la malla.

Però Chitragriva no es va posar nerviós. Després de ruminar una estona, va tranquil·litzar el seu seguici:

Qui en les dificultats
manté el cap clar,
amb l’ajut del seu magí
venç totes les dificultats.

Aleshores, cada colom, al mateix temps que els altres, amb el seu bec, va aixecar el filat per sobre del seu cap.

I així, tots plegats, van volar cap a la llibertat.

COLOMS 3.400X314

Les coses petites, quan s’uneixen,
es tornen fortes.
Fins i tot els fils de cotó, entrellaçats,
són impossibles de trencar.

Aquesta història prové del Panxatantra (Cinc Llibres; panxa: cinc, tantra: llibre) un recull d’antiquíssimes faules d’animals, recopilades a l’Índia, en sànscrit, cap al segle III aC (*)

Traduït i versionat des d’aleshores per tot el món, a vegades sencer, a vegades parcialment, el Panxatantra, amb aquest o amb algun altre títol, mai no ha deixat de volar.

(En aquest precís instant, per cert, el breu fragment narrat més amunt acaba d’aturar el seu viatge mil·lenari davant dels ulls del lector i, tal vegada, està niant en el seu cor…)

De fet, el Panxatantra sempre ha servit per al mateix: distreure i educar.

O també, com és aquí el cas, insistir en quin és el millor camí per a avançar, amb pas ferm i malgrat tots els vents interns i externs en contra, cap a l’èpica fita col·lectiva que ens hem proposat.

 

(*) Disposem d’una bona versió del Panxatantra. Està editada a la Col·lecció Samadhi Marga de R. Dalmau, Editor.

També es pot llegir un altre article sobre aquest llibre imprescindible (“Panxatantra. Els lloros, les grues i la resta de la família.”) a la secció Literatura Sànscrita d’aquest bloc.