Arxiu d'etiquetes: Panchatantra

EL REI DELS CORBS, ELS SEUS MINISTRES I QUÈ FER-NE DE LES ÒLIBES (PANCHATANTRA 4)

Ennuvolat, el rei dels corbs, estava molt amoïnat: cada vespre, quan s’amagava el sol, apareixia Ferotge, el monarca de les òlibes que, acompanyat per alguns dels seus súbdits, atacava els corbs que vivien amb ella i que, en la foscor, no podien defensar-se.

Tip, va decidir posar-hi remei i va consultar els seus ministres.

“Fes les paus amb les òlibes”, va dir-li Novavida, ja que:

 

Si vols saber el que penso
mai lluitis contra el fort.
Qui ha vist mai un núvol
avançar contra el vent?

Però Tornaalavida va aconsellar-li just el contrari:

Amb qui falta a la veritat
mai s’ha d’establir una aliança.
Encara que s’hi comprometi
la seva malícia el farà trencar el pacte.

Però Viulavida, un altre ministre, tenia una opinió ben diferent:

Retirar-se és el millor
ja que t’obre dues portes:
salvar la vida
i preparar-se per a guanyar.

El parer de Viuambempenta també era un altre:

Un sol home, ferm en el seu lloc,
pot combatre cent enemics
per poderosos que siguin.
Per això no has d’abandonar el país.

Llargavida va afegir-hi un nou punt de vista:

Encara que sigui feble, una canya
amb les altres pren i dona força
per a resistir els maltractes,
com fan els rei febles units contra l’enemic.

Vidaferma, en últim lloc, també va dir-hi la seva:

Mira’t amb desconfiança
les mesures de pau i de guerra.
Busca els teus objectius
dient sempre el que més et convingui.

Amb el cap com un timbal, Ennuvolat va parlar amb Vidaforta, l’antic conseller del seu pare que, després d’escoltar-lo atentament, va dir-li:

Les vaques hi veuen per l’olfacte,
les Escriptures són útils als bramans
i la gent fa servir els ulls.
El rei percep per mitjà dels espies.

I així va ser com – després de seguir el consell del ministre el seu pare i enviar espies a tot arreu – el rei dels corbs va saber què havia de fer.

 

(Aquesta història és la primera del tercer llibre del Panchatantra – Pancha, cinc, i tantra, en aquest context, llibre – i tant divertida i instructiva com totes les altres. No faríem bé la nostra feina si no n’aconselléssim la lectura.)

LA LLEBRE I EL LLEÓ (PANCHATANTRA 3) (*)

– Us queda clar? Va dir el lleó Bhasuraka, amb el seu posat perdonavides als animals que havien intentat pactar amb ell. I va afegir: – A partir d’ara, m’enviareu, cada migdia, un de vosaltres per a dinar.

Resignats, des d’aquell dia, cérvols, senglars, búfals i la resta d’espècies del bosc, tal com havien quedat, subministrava, un darrera l’altre, un dels seus per a satisfer les exigències del lleó.

Quan va ser el torn de la llebre, mentre anava cap al cau on l’esperava el seu botxí, no deixava de ruminar:

 

En què pot la intel·ligència no prevaldre?
En què pot fracassar la determinació?
Què pot no ser dominat per l’orgull ferit?
Què pot no ser vençut pel coratge?

Quan va arribar davant de Bhasuraka, ja tenia la solució.

– Creus que aquestes són hores? M’estic morint de gana! A més, ets tant poca cosa que amb tu no en tinc ni per a l’aperitiu! – Va dir el lleó quan la va veure.

– Perdoneu, Majestat! Com sóc tant menuda, els altres animals m’han enviat cap a vos amb cinc companyes més, però a mig camí, ens ha sortit al pas un col·lega vostre.

– On aneu? – ens ha preguntat. – Som el dinar de Bhasuraka. – li hem respost.

– Aleshores aquell lleó s’ha cruspit les altres cinc llebres i m’ha dit: – Aquest bosc és meu i de ningú més i, tot mirant-me fixament ha afegit: – Aquest Bhasuraka és un miserable! Vés a buscar-lo i que se’m presenti aquí immediatament!! Ja li ensenyaré jo qui és el gran emperador d’aquest regne!!!

– He vingut de seguida, Altesa, però aquell lleó m’ha retardat i…

Mentre la llebre parlava, Bhasuraka anava perdent el món de vista i al final no ha pogut més i cridant i gesticulant va interrompre la llebre:

– Porta’m on és aquest traïdor desagraït. Ja li ensenyaré jo qui mana aquí.`Això s’ha d’acabar, perquè com és sabut:

Qui no aixafa al naixement
malaltia o enemic,
per això que permet créixer
aviat serà destruït.

La llebre va recordar la sentència:

El guerrer que,
en boig desig per la batalla,
no compara les forces enfrontades,
com una arna cau entre les flames.

però, lògicament, no va dir res i, tal i com havia previst, va fer anar Bhasuraka fins un pou que coneixia.

– És aquí dins – va dir la llebre, assenyalant-ne l’interior.

Aleshores, Bhasuraka s’hi va abocar tot fent un rugit. Veient el seu propi reflex a l’aigua del fons i escoltant l’eco del seu propi crit, va creure que el reptava el seu rival, va llençar-se dins per a atacar-lo i allà es va ofegar.

I així va ser com una modesta llebre va vèncer un enemic més gros. I és que ja ho diu i ho repeteix la dita:

Qui és llest, és fort;
però, poden trobar-se seny i rampell?
La llebre va fer servir la ràbia a flor de pell
per a portar el lleó fins a la mort.

 

(*) La faula que conté aquest article és el tercer que sobre aquest llibre – central en la literatura popular de tot arreu en tots els temps – ha estat publicat al bloc.

El text “Els lloros, les grues i la resta de la família” inclou força informació sobre l’obra, a més d’uns apunts sobre les virtuts de la discreció. Podeu llegir-lo AQUÍ.

El segon porta un títol prou explícit: “Unitat. Fins i tot els coloms ho saben”. Podeu accedir-hi des d’aquest ENLLAÇ.