Arxiu d'etiquetes: Mahabharata

AL MAHABHARATA… O ENLLOC (PROPOSTA DE PROPÒSIT PER AL 2015)

Quan es fa referència al Mahabharata, és freqüent citar el vers:

El que no és en aquest poema no es troba enlloc més.

Es posen així de relleu dos aspectes fonamentals d’aquesta extraordinària composició èpica de la literatura sànscrita.

Per un cantó, s’al·ludeix a la sorprenent extensió de l’obra: dos-cents mil versos conformen, per mitjà d’un milió vuite-centes mil paraules, una narració continguda en divuit llibres que inclouen, al seu torn, un nombre variable d’altres llibres. El resultat és un volum gegantí: deu vegades la Ilíada i l’Odissea juntes o bé tres Bíblies seguides, una darrera l’altra.

El seu contingut és també meravellosament ric: un nucli de protagonistes format per una vintena de reis i reines, guerrers, sacerdots, savis, déus i semidéus, un centenar d’importants altres personatges i més d’un miler de caràcters auxiliars desenvolupen un intens argument principal que és acompanyat per tota mena de narracions secundàries i de tractats de tot tipus – entre ells l’enlluernadora espurna espiritual del famosíssim Bhagavad Gita – cada u d’ells mereixedors, per separat i mèrits propis, d’una lectura atenta i plaent.

Però la cita – que correspon a l’estrofa 53 del capítol LXIII de l’Adi Parva – o Llibre (Parva) del Començament (Adi) – (1) no és completa. El text complet enuncia:

Tot el que s’ha dit fins ara sobre la virtut, la riquesa, el plaer i l’alliberament (2) pot ser trobat en altres indrets, però… el que no és en aquest poema no es troba enlloc més!

En efecte – a través dels variadíssims textos que ofereix – el llibre mostra les virtuts, els vicis, els desitjos, els conflictes i la resta de circumstàncies i afanys que acompanyen els homes i les dones de al llarg dels temps i a tot arreu.

Una altra estrofa del mateix Adi Parva (la 385 del Capítol II) ho constata:

Així com els pensaments tenen la seva base en els sentits, aquesta narració estableix els fonaments dels deures i de les virtuts de la Humanitat.

Però el Mahabharata té, encara, un tercer nivell ja que va més enllà de la narració propiament dita i de la interpretació dels fets que descriu. La seva lectura aclareix el sentit més profund dels esdeveniments que exposa i incrementa la capacitat d’interioritzar el seu veritable significat:

Així com el sol dispersa la foscor, les paraules d’aquest poema sobre el deure, el profit, el desig i la transcendència dilueixen la ignorància.

Així com la lluna plena, amb la seva tènue claror, obre les poncelles del nenúfar, la llum d’aquest poema desplega els pètals de la intel·ligència humana.

(Estrofes 85 i 86 del capítol I de l’esmentat Adi Parva.)

De fet, – els seus assidus lectors ho constatem i hi convenim – les pàgines del Mahabharata obren la ment, afinen la sensibilitat, augmenten la capacitat d’analitzar i de comprendre i, per tant, ajuden a que la quotidianitat sigui més plena, conscient i feliç.

Perquè – per a dir-ho sens dubte millor – amb paraules del propi Adi Parva (I.84):

En un món envoltat per les tenebres de la ignorància, aquest poema – com si fos un remei contra la ceguesa – obre els ulls al Coneixement (3).

 

(1) Bona part de l’Adi Parva descriu el contingut i la intenció del propi Mahabharata; es tracta, molt probablement, d’un dels primers usos de metaliteratura, o de literatura sobre ella mateixa. Les cites d’aquest article en provenen.

(2) Aquests objectius de la vida de les persones constitueixen el “purusharta” (finalitats humanes): dharma (virtut), artha (riquesa), kama (plaer) i moksha (alliberament). Són una de les bases de l’hinduisme. Més avall, a la versió de les estrofes 85 i 86, es proposen traduccions alternatives d’aquests mateixos conceptes: deure, profit, desig i transcendència).

(3) Pot haver-hi millor propòsit personal per al 2015 que llegir – o rellegir – el Mahabharata. Els lectors tenim la fortuna de disposar d’una excel·lent traducció d’Artur Martí i de Josep M. Duch de la ja clàssica versió abreujada feta per Kamala Subramaniam (Col·lecció Samadhi Marga; Rafael Dalmau, Editor). També es pot accedir al text en traduccions íntegres o no, en anglés i en francès, gratuïtes a internet i a edicions convencionals a les llibreries.

 

 

 

PURANES: EL QUE SABEM DEL MÓN

No pot haver-hi creació sense relació entre els oposats. No pot existir creació impulsada només per Shiva o únicament per la Natura. La unió del perceptor i del percebut, de qui frueix i de qui és objecte del gaudi, d’un principi actiu i d’un altre de passiu és essencial perquè la creació es dugui a terme.

Aquesta cita prové del Shiva Purana, un dels textos més antics de la cultura vèdica i, per tant, de la Humanitat, concretament el que està centrat en el déu del mateix nom, símbol divinitzat del principi regenerador de l’Univers.

Els puranes – purana vol dir antic en vèdic (i en sànscrit) – són textos de caràcter religiós, dedicats a les divinitats que suposadament els han promulgat que contenen relats mitològics, descripcions de cultes i de peregrinacions i tota mena de creences amb un fons històric, d’impossible comprovació, i  exposades de manera discontínua, i també cosmogonies, metafísica, ciència, música, poètica, medicina o gramàtica, entre molts altres temes.

N’hi ha divuit considerats “grans”, són els mahapuranes – maha: gran – que estan acompanyats pels upapuranes, considerats de menys importància – upa: a prop -, també en nombre de divuit.

Tots plegats són coneguts com el cinquè veda, ja que completen i complementen la informació subjacent o sobreentesa al Rig Veda – el primer text conservat en qualsevol llengua indoeuropea – i els altres tres que el glossen i l’amplien. Pertanyen a la tradició literària “smriti”, és a dir, recordada tal i com va ser transmesa pels savis, i no pas “shruti” o revelada directament pels déus als humans.

Brooklyn_Museum_-_Kalayavana_Surrounds_Mathura_Page_from_a_Dispersed_Bhagavata_Purana_Series

La composició dels puranes és atribuïda a Vyasa, el mateix autor llegendari del Mahabharata – la gran epopeia èpica sànscrita – i la seva fixació escrita, feta sens dubte amb l’objectiu d’assegurar-ne una conservació fidel més enllà de la seva transmissió oral, va iniciar-se al s. VI dC i es va perllongar al llarg de deu segles, malgrat que els puranes menors continuen sent reescrits durant el segle XX i, probablement, fins i tot en el present.

Escrits en rimes d’un sànscrit senzill i directe i d’una extensió mitjana de vint-mil versos, són fàcilment memoritzables i compresos. La seva difusió ha estat fonamentalment a càrrec de bramans ambulants que, com si fossin trobadors, contacontes o “homes llibre” com els descrits per Ray Bradbury al seu Fahrenheit 451, els declamen per temples i monestirs, amb la intenció d’estimular-ne la devoció.

Els puranes doncs, deixant a banda creences religioses, són un nexe entre les arrels culturals de l’Índia – que, com les lingüístiques, tenen un innegable filiació indoeuropea – i les successives generacions, ara ja sortosament globals.

Com intenta mostrar la següent minúscula selecció, recullen i ofereixen una visió del món alhora diversa i permanent.

Del Vishnu Purana (1):

– Vishnu és la major i més immediata de totes les energies de Brahma, el Creador. Ell és Brahma encarnat, totalment format per Brahma. En ell està teixit i entreteixit tot aquest Univers. Ell és el món i el món està en ell. Vishnu, el Senyor, que consisteix en el que és mortal i en el que és immortal, ho sosté tot, tant l’Esperit com la Matèria, tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

– Qui parla amb saviesa, moderació i compassió accedeix a les fonts de la felicitat perpètua.

– La defensa de la terra és duta a terme per l’autoritat dels qui han controlat les seves passions i es mantenen lliures del desig, de la cobdícia i de la ira.

Del Garuda Purana (2):

– Ningú ha de tenir una inclinació excessiva per ningú altre. Si el propi cos és només un somni, què és el dels altres?

– Les bones coses menjades al matí ja són destruïdes al vespre. Com pot haver-hi permanència en un cos sostingut per aquests aliments?

Més enllà de l’exotisme d’un món antic i llunyà i de la fascinació que pot despertar, els puranes són una enciclopèdia que ens explica el que hem sabut del món en un moment i en un lloc donats, però que, sobretot, denota el que roman inalterable.

Són, de fet, el que sabem del món.

 

(1) Vishnu és la gran divinitat protectora i el seu purana explica, bàsicament, les seves deu encarnacions.

(2) El Garuda Purana exposa el sentit de la vida i de la mort. És un diàleg entre Vishnu i Garuda, el rei dels ocells.