Arxiu d'etiquetes: Mahabharata

VÈNCER EL CANÍBAL (L’OPCIÓ DE BHIMA)

El Mahabharata, el poema èpic més llarg del món, és una de les escriptures fonamentals del sànscrit i un element essencial de la nostra cultura. A més de narrar el permanent combat entre el Bé i el Mal, representats per les dues branques d’una mateixa família, conté material filosòfic i devocional com, per exemple, el Bhagavad Gita, una versió resumida del Ramayana, l’altre gran poema èpic de la literatura sànscrita, i molts altres continguts.

Aquesta intenció enciclopèdica és el que converteix el Mahabharata en un factor clau de civilització.

Els temes que ens ofereix inclouen des de l’essència de l’ètica individual, la política, la religió o la vida familiar a la presència de molt nombrosos personatges secundaris – entre els que trobem dones d’exemplar força i poder, impetuosos guerrers, erudits pensadors i savis de gran anomenada – i de multitud de narracions aparentment fortuïtes.

BHIMA, PER EXEMPLE

Una d’aquestes històries laterals és la de Bhima – l’herculi germà segon dels pandava, els cinc grans herois de l’obra – i el seu definitiu enfrontament amb Vaka, un demoníac i famolenc caníbal.

Selecciono i versiono tot seguit les estrofes de l’Adi Parva (Primer – Adi – dels divuit Llibres – Parva – del poema) que trobo més aclaridores sobre l’episodi:

Després de travessar rierols i bonics paisatges, els pandava van arribar a Ekachakra i es van allotjar a la llar d’un braman.

Un dia, Bhima era a casa parlant amb la seva mare, la reina Kunti, quan van sentir com algú plorava.

Kunti va dir a Bhima: Aquesta família ha estat molt bona amb nosaltres oferint-nos casa seva quan no teníem aixopluc. Hem d’ajudar-los de la millor manera que puguem.

Després de parlar amb el braman, aquest va explicar a la reina: No gaire lluny d’aquesta ciutat, hi viu un demoníac rakshasa. El seu nom és Vaka i menja carn humana.

El tribut setmanal fixat per aquest caníbal és un carro de menjar, dos búfals i l’ésser humà que li porta. Estic enfonsat en un oceà de pena perquè demà he d’anar-hi jo.

Kunti li va respondre: No t’amoïnis. Tu tant sols prepara el menjar que jo m’ocuparé de la resta. Tinc cinc fills i enviaré a un d’ells a trobar-se amb Vaka.

Quan Kunti ho va explicar a Bhima, el noi es va posar molt content: Mare, vull anar-hi jo! Imagina`t! Un carro ple de menjar! Em menjaré el que porti i venceré el rakshasa.

Quan va morir la nit, Bhima, el sempre afamat fill de Pandu, prenent amb ell el menjar del rakshasa, va anar al lloc on vivia.

El poderós pandava, acostant-se a Vaka, va començar a menjar-se el que portava, mentre cridava ben fort el rakshasa pel seu nom.

Vaka, famolenc i inflamat per la ràbia provocada pels crits de Bhima, es va apropar al lloc on estava.

Bhima, en veure’l, va somriure amb desdeny i, prescindint de la seva presència, va seguir menjant amb un posat coratjós.

Aleshores, Vaka, inflamat per la ira, va arrencar un arbre i va intentar assotar Bhima. Entretant, el pandava va continuar menjant i, agafant l’arbre amb la mà esquerra, el va llençar ben lluny.

El rakshasa va arrencar més arbres i va intentar pegar Bhima. El combat va ser tant terrible que la regió es va quedar sense boscos.

Al final, Bhima, veient el caníbal molt fatigat, va començar a apallissar-lo fins que, posant-li un genoll al mig de l’esquena, va agafar-li el coll amb la mà dreta i la cintura amb l’esquerra i el va doblegar fins a trencar-lo com si fos una branca seca.

Atemorits pels crits, els parents del rakshasa van sortir dels seus caus i Bhima els va fer prometre renunciar al canibalisme. Ells van dir: Que així sigui.

I des d’aquell dia, les famílies d’Ekachakra van viure en llibertat.

INGENUÏTAT O CAMINS

Aquesta narració pot ser considerada una banalitat: es tracta d’un simple conte, propi de ments ocioses, el seu sentit és trivial…

O – l’elecció és a les mans de cada un dels qui compartim aquest bloc – podem llegir-la amb atenció. Les històries del Mahabharata sempre aconsegueixen lectors interessats en com, en aquest cas, per exemple, trobar el punt feble de l’oponent i girar-lo en contra seu.

En la història de Bhima i Vaka, aquest procés inclou, successivament: perdre la por a l’adversari, riure’s de la seva supèrbia, menjar-se els seus queviures, manar-li que es presenti davant d’ell, menystenir-lo, ni tant sols mirar-lo, ignorar els seus brams, esperar el seu cansament, dur-lo fins a tanta ràbia que perdi totalment el control…

Els ensenyaments del Mahabharata semblen intemporals.

 

 

PURANES: ENCICLOPÈDIES QUE TRAVESSEN SEGLES

Poc a poc s’arriba al cim d’una muntanya. Poc a poc s’aconsegueixen els desitjos. Poc a poc s’adquireix la saviesa.
Garuda Purana. 109.

Ajudar i ser amable amb tothom és el màxim sacrifici davant del Senyor de les vuit formes.
Linga Purana. 2.13.35.

La virtut, el benestar i la riquesa són els tres objectius que tots ens esforcem en aconseguir. Els tres s’adquireixen després d’evitar els pecats.
Brahma Purana. 108.

(Els textos de més amunt – com la resta dels destacats en aquest article – provenen dels Puranes, un ampli gènere literari centrat en la descripció de mites, llegendes i altres coneixements tradicionals, desenvolupats al continent indi entre els segles VI i XX, però amb clares traces que n’evidencien un origen molt més antic.

Es tracta de veritables enciclopèdies que inclouen cosmogonia, genealogies de divinitats, reis, herois, savis i semidéus, així com narracions populars i informació sobre pelegrinatges, temples, medecina, astronomia, gramàtica, mineralogia, teologia, filosofia i fins i tot humor, històries d’amor i – com acabem de veure – instruccions per a una vida ètica.)

L’objectiu de la vida és buscar la Veritat i no pretendre assegurar-se el paradís gràcies als rituals religiosos.

Qui posseeix el coneixement de la Veritat l’anomena no-dualitat.
Bhagavata Purana. 1.2.10-11.

(Literalment “purana” vol dir “antic” i, malgrat que es convé en que els considerats més valuosos van set recollits entre els segles III i XVI, s’esmenten ja al Mahabharata i al Ramayana i fins i tot al Rig Veda, dels que es consideren actualitzacions.

En la classificació tradicional sànscrita s’inclouen en la literatura recordada (smriti, és a dir apresa i recordada) i no pas revelada (shruti o escoltada, és a dir els quatre vedes).

Estan redactats en vers i en un sànscrit simple i directe, amb freqüents arcaismes.)

Un bon metge fa diagnòstics encertats i guareix les malalties amb les medecines adients. Similarment, Shiva és anomenat el metge del món per aquells que coneixen els seus principis.
Shiva Purana. 9.17-22.

L’Univers ha emanat de Vishnu. En ell existeix. És ell qui governa vida i destrucció.
Vishnu Purana. 1.14.

Al començament només jo existia. No hi havia res més, ni intern, ni extern. Tot era pura consciència immanifestada. Tot dormia a tot arreu.
Bhagavata Purana. 6.46-47.

(El contingut de cada purana és molt variat i cada un d’ells ha sobreviscut en multitud de manuscrits que contenen, la gran majoria de les vegades, notables diferències.

La col·lecció està formada per divuit grans puranes (mahapuranes) i divuit secundaris (upapuranes). Contenen un total de 400.000 versos.)

T’he descrit el riu Ganges i els països segons el seu ordre la Món. A Kimpurusa i a la resta de contrades hi viuen persones que busquen ser feliços, mantenir-se sans i estar exempts de grans diferències. I a cada paÍs hi ha rius que baixen de les muntanyes.
Markaneya Purana. 56.23.

El fill del primer rei de Vaishali va ser Hemacandra; el seu fill va ser Sucandra; el seu fill va ser Dhumrashva; el seu fill va ser Sriñjaya; el seu fill va ser Sahadeva; el seu fill va ser Krishashva; el seu fill va ser Somadatta, que va celebrar deu vegades el sacrifici del cavall; el seu fill va ser Janamejaya; el seu fill va ser Sumati.
Vishnu Purana. 1.14.

(La influència dels puranes en la societat índia ha estat – i continua sent – molt profunda ja que ha originat reiterades síntesis entre creences i ritus diversos, entre llegendes i història, entre pràctiques individuals i celebracions socials, entre les tradicions i els successius nous costums.

Els textos expliquen i integren divinitats regionals, però – com hem vist – també tracten tota mena de temes generals, a més de mols altres de seculars.)

La pluja, la calor, la neu, el dia, la nit, el crepuscle i també el benestar i el malestar es deuen a Dhruva, l’Estel Polar.

Les persones ens fem passar la gana amb els productes, els líquids i les herbes remeieres que creixen gràcies a la pluja que el Sol eleva i fa caure amb els seus rajos.

Tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud, quan el Sol es lleva, la nit entra dins l’aigua. Per tant, les aigües s’escalfen durant el dia i es refreden per la nit.
Brahmanda Purana. 1.2.22.7, 23.40, 24.20.

 

 

SATYAVATI CONTRA EL PATRIARCAT

– Tothom em veu! No accediré al teu desig!! (*)

Va dir Satyavati (l’Alè, vati, de la Veritat, Satya) a Parashara, el braman que, captivat per la bellesa de la noia que l’ajudava a creuar el riu Yamuna, volia fer-la seva.

 

Després d’aquestes paraules, el braman, sorprès per la maduresa d’aquella adolescent decidida a prendre el control de la seva vida, va cobrir la zona amb una densa boira. Però ella insistí en els seus recels:

En acceptar la teva abraçada perdré la virginitat!

Obstinat, Parashara li concedí que es mantingués verge després d’estar junts. Aleshores Satyavat plantejà encara una altra exigència:

– Vull que el meu cos faci la olor més dolça.

El braman va accedir a aquesta no petició i Satyavati, cada vegada més forta i coratjosa, màgicament, després d’unir-se al braman, va parir tot seguit un jove ja format. Es tractava de Vyasa, el savi redactor del Mahabharata i, anys més tard, protagonista de nombrosos fets memorables.

 

PRODIGIOSA SATYAVATI

Satyavati és un dels personatges centrals de la gran obra èpica sànscrita: a més de ser la mare del seu llegendari compilador, era besàvia dels cosins que, anys més tard, s’enfrontarien en la Guerra de Kurushetra, motiu central del llibre.

Però la seva pròpia vida, pel fet descrit i també a causa de molts altres motius, va ser un veritable prodigi.

Era filla d’una nimfa i del rei Vasu i va néixer dins d’un peix; aquest fet va donar-li un fort flaire a l’animal i motivà la seva petició de bona olor a Parashara. Va ser també a causa de la seva sentor que el rei va lliurar-la a un pescador. Ell li ensenyà a passar els viatgers d’una riba a l’altra del riu Yamuna, un dels grans afluents dels Ganges.

Al llarg de la seva vida, Sayavati, sempre conscient de la seva marginació en tant que dona i de la soledat que aquest fet comportava, va anar subvertint els valors patriarcals i superant els límits de la seva existència perifèrica.

 

MATRIMONI REIAL

Pocs anys més tard de l’episodi del Yamuna, quan Shantanu – el rei de la gran ciutat d’Hastinapura – va anar a caçar a la vora de riu, va sentir-se captivat per una olor deliciosa. Tot seguint-la, va arribar a la cabana de Satyavati i, en veure-la, va quedar seduït per la seva bellesa.

El pare de la noia – sens dubte instruït per ella – no li concedí la seva mà si no accedia a que el seu nét heretés el regne i va dir al rei:

– El fill nascut d’aquesta noia serà instal·lat en el teu tron i no faràs ningú altre el teu successor.

 

Shantanu va tornar molt entristit al seu palau ja que havia anomenat hereu el fill que ja tenia. El noi, però, en saber quina era la causa de l’aflicció del seu pare, va anar a veure el pescador per a insistir en la sol·licitud paterna, però el pescador no es va moure de la seva negativa.

– El fill que naixerà d’aquesta noia serà el nostre rei, va assegura-li aleshores el príncep.

El pescador no estava convençut d’aquesta afirmació: No dubto de la teva paraula però potser els teus fills sí ho faran.

Em declaro brahmacharya i, en el celibat més absolut, em dedicaré exclusivament a l’estudi i a la meditació, va respondre-li el fill del rei.

Aquestes paraules van concloure la conversa i el pescador va acceptar casar la seva filla – que, a cada transició, evolucionava i creixia – amb el rei d’Hastinapura.

 

SOBIRANIA EN PERILL

Del matrimoni de Matsyavati i Shantanu van néixer dos fills, però ambdós van morir sense descendència i, després del decés dels seu marit,  la reina va raonar:

– Els fills neixen tant del pare com de la mare. Els dos hi tenen els mateixos deures i els mateixos drets. No hi ha dubte de que he fer-hi tant com pugui.

 

Decidida a que el regne no caigués en altres mans, i tornant a superar els comportaments patriarcals, va voler que fos la seva sang la que dirigís els destins d’Hastinapura i va recórrer al seu primogènit, tingut a les ribes del Yamuna.

Vyasa va tenir fills amb les dues vídues del seu germà petit, l’últim hereu. La primera – davant l’aspecte feréstec del nuvi – va tancar els ulls durant l’encontre i el fill engendrat va néixer cec; la segona – pel mateix motiu – va empal·lidir en veure’l i el nadó resultant tenia la pell totalment blanca.

Aquests fets van encendre una ferotge enemistat entre els dos grups de descendents que van abocar, al cap dels anys, a la guerra que narra el Mahabharata.

 

VIDA PLENA

La determinació de Satyavati la mostra segura dels seus objectius i decidida a aconseguir-los malgrat les convencions socials i polítiques i les voluntats dels homes que l’envolten. Ella venç, un a un, cada obstacle que se li presenta.

La seva mort – lúcida i valenta entre les flames de la selva, anys després de la guerra – confirmen el seu tarannà, la seva invencible voluntat.

Satyavati emergeix dels estrets marges que l’envolten, es fa responsable de les seves tries i de les seves decisions. Trencant els estereotips masclistes i patriarcals, aconsegueix una vida plena.

 

(*) Totes les citacions provenen de l’Adi Parva (Primer llibre del Mahabharata).

A més d’arribar-nos per aquesta obra també poder accedir-hi a través de l’Harivamsa, un apèndix del Mahabharata, i del Devi Bhagavata Purana, que proclama la feminitat com a origen de tota existència.

 

KUNTI. DEL FOC AL FOC, ENTRE LES FLAMES

En llegir el Mahabharata (el gegantí poema èpic que ens conta la guerra d’extermini entre les dues branques d’una mateixa nissaga, epítom del permanent combat entre el Bé i el Mal) i a l’atzar dels seus divuit llibres, els lectors ens creuem sovint amb la Reina Kunti, mare dels heroics Pandava i tia dels Kurus, els seus mortals enemics.

El tràgic destí que l’empeny i l’empaita i els conflictes que constantment l’acompanyen ens la mostren en inestable equilibri entre l’aferrissada defensa de la seva pròpia identitat, una maternitat amb carnals vincles còsmics i una permanent successió de situacions funestes.

Kunti, però, sempre se’n surt. D’una manera o d’una altra, sempre sobreviu. Fins ara mateix, en aquest text que ara llegeixes.

 

FOC 1: ALTAR

Des de bon començament, la vida de Kunti està marcada pel foc. I per unes condicions externes – canvi de família i de nom, íntima proximitat amb les forces de la natura, virginitat perpètua – que successivament assimila, integra i supera.

Ho deixa clar la seva primera aparició en el Mahabharata (1):

Sura, el monarca dels Yadus, tenia una filla anomenada Pritha. D’acord amb el que havia promès davant del foc, va donar-la al seu oncle, el rei de Kunti que va fer-ne la seva filla adoptiva, tot donant-li el nom del regne.

Un dels bramans que va visitar el palau, complagut per les atencions de la noia, va regalar-li un poderós mantra i, després de regalar-li la fórmula màgica, va afegir: “Fes-lo servir quan vulguis invocar qualsevol ésser del cel. En quedaràs embarassada, però mantindràs la virginitat”.

Kunti va voler provar les paraules del braman i va cridar Surya, el déu del Sol. La divinitat va aparèixer davant d’ella. La noia va quedar en estat i en néixer el seu fill, espantada, va posar el nadó en un cistell que va deixar anar en un riu proper. (2) 

 

FLAMES

La joventut i la maduresa de Kunti van seguir convocant una successió d’obstacles: un matrimoni estèril, més fills d’origen sobrenatural o adoptats, viduïtat, lluites, atemptats, exilis i constants humiliacions a mans dels seus nebots, soledat…

Un tràgic diàleg amb Karna, el fill abandonat en l’adolescència, tot just abans de començar la llegendària batalla que és l’eix del Mahabharata, culmina aquest llarg període i és l’amarg preludi d’infortunis més feixucs encara.

Karna – enrolat en les files dels enemics dels Pandava . diu a Kunti:

Oh, mare, vas abandonar-me així que vaig néixer. Aquest ferida perenne va posar en risc la meva vida i m’ha negat des d’aleshores qualsevol glòria.

M’he compromès a lluitar contra els teus altres fills amb totes les meves forces. No he d’abandonar ni els meus deures ni els meus compromisos.

La narració continua:

Després d’aquestes paraules de Karna, Kunti, tremolant d’angoixa, però admirant l’energia interior del seu primer fill, va respondre:

Malgrat la teva determinació i el teu esforç, els Kuru seran exterminats. El Destí sempre s’adompleix. (3)

 

FOC 2: BOSC

Després dels divuit dies de batalla – divuit, com els llibres que composen el poema – el desconsol assola el país: el preu de la victòria ha estat la seva destrucció i entre els supervivents ja no hi ha bàndols.

El foc – present en la naixença de Kunti – torna a aparéixer en el seu adéu, durant la penitència que, acompanyada per familiars propers, emprèn després de la guerra:

Dhritarashtra, el rei dels Kuru, va agafar el foc sagrat i amb la seva dona i Kunti va marxar al bosc.

Un dia, va llevar-se un vent molt intens. Es va declarar un gran incendi que tot ho cremava.

Mantenint-se ferms com troncs d’arbres, Kunti, el rei i la reina Gandhari van ser engolits per les flames.

I així va ser com els tres van trobar-se amb la mort.

 

BRASES

Una presència de Kunti va morir fa milers d’anys en els boscos propers a l’Himalàia.

Però ens en queden – ben vives – les brases.

Kunti, com sempre, sobreviu.

Ni que sigui literàriament.

 

(1) I. Adi Parva (El Llibre del Començament). Capítol LXVII. Versió de les estrofes 130 a 142.

(2) Claríssims ressons bíblics: foc sagrat, mare verge per intervenció sobrenatural, nadó confiat a un riu… Mites compartits entre les tradicions indoeuropea i semita!

(3) V. Udyoga Parva (El llibre de l’Esforç). Selecció d’estrofes dels capítols CXLV i CXLVI. Aquest tràgic diàleg ha estat objecte de nombroses dramatitzacions, dom en el recull “Kahini” de Rabindranath Tagore o en la novel·la “El déu de les coses petites” d’Arundhati Roy.

(4) XV. Ashramavasika Parva (El llibre de l’Ermitatge). Selecció d’estrofes del capítol XXXVII.

 

 

CON SER ESTIMAT, RIC I FELIÇ

– Què cal fer per a ser estimat?
– Desitjar el millor per a tothom sempre crida els bons sentiments.
 
– I per a evitar les afliccions?
– Per a esquivar la tristor cal deixar la còlera de banda.
 
– Que cal fer per a ser ric?
– Abandonar els desitjos porta a l’abundància.
 
– I per a ser feliç?
– Per a sentir-se plenament satisfet cal renunciar a la mesquinesa.
 

Aquestes preguntes sobre les nostres inquietuds més freqüents i quotidianes i les assenyades respostes del reflexiu  interlocutor – que sempre ressitua els dilemes en una dimensió més àmplia – provenen del Yaksha Prashna (*), un dels episodis didàctics incorporats – juntament amb altres tractats polítics, filosòfics i espirituals – a la trama èpica primigènia del Mahabharata.

Sens dubte el centenar llarg de qüestions plantejades i resoltes, vinculades a aspectes personals, amorosos, familiars, pràctics, polítics, econòmics o professionals, explica perquè el Yaksha Prashna – literalment, “Les preguntes (prashna) de l’Esperit del Bosc (Yaksha)” – és ben conegut a l’Índia i cada vegada més valorat arreu del món.

 
UN GUERRER, UN OCELL, UN ESTANY
Yudhistira_and_YakshaEl pretext narratiu del relat és un lloc comú en la literatura popular de  tots els temps: l’heroi ha de superar una prova per a aconseguir l’objectiu perseguit, habitualment salvar – o rescatar – un o una innocent.

En aquest cas, l’episodi s’inscriu en el llarg exili dels germans pandava i descriu el  llarg interrogatori a la que és  sotmès el príncep Yudhishthira per un misteriós ocell a la vora d’un estanyol.

Només responent de manera correcta les preguntes de l’au – en realitat el Dharma (o Deure, en aquest cas, personal) sota l’aparença d’un Yaksha, al seu torn disfressat d’ocell –  els quatre germans, morts en no superar prèviament la mateixa prova, tornaran a la vida.

Òbviament, el príncep respon totes les preguntes, el seus germans ressusciten i l’ocell desvetalla, una darrera de l’altra, la seqüència de les seves aparences encavalcades.

PREGUNTES ETERNES, RESPOSTES PERENNES

Però més enllà de la dramàtica anècdota – que, narrada de manera intensa i molt viva, desperta i reté l’interès per continuar la lectura  –  i de la fórmula literària utilitzada,  el text és una proposta de comportament que, basat en l’observació de la natura, de les dones i dels homes i de la societat, va més enllà del simple sentit comú i propugna una conducta humanista, profundament ètica.

427px-Walking_into_the_morning_sun_near_Humbly_Grove_-_geograph.org.uk_-_1108847 - CòpiaAltres exemples, també extrets de les pàgines del Yaksha Prashna, ho posen de relleu:

– Qui destrueix la virtut és destruït; qui preserva la virtut és preservat.
Per tant, preservo la virtut ja que, si no ho fes, seria destruït.
 
– Què és més ràpid que el vent? I més nombrós que l’herba?
– La ment va més de pressa que el vent. Els pensaments són més nombrosos que l’herba.
 
– Què hi guanya qui planeja el que fa?  I qui viu segons els seu dharma?
– Qui preveu tots els aspectes del que fa sempre aconsegueix allò que vol. Qui es manté fidel a ell mateix guanya totes les batalles.
 

Yaksha Prashna posa el lector davant de les preguntes fonamentals i invariables del gènere humà, més enllà dels canvis temporals i culturals esdevinguts en els tres o quatre mil·lennis que s’han escolat des de que el text va ser fixat i incorporat al Mahabharata fins arribar fins a nosaltres.

La varietat i l’interès permanent dels temes que s’hi plantegen i la validesa universal de les respostes donades expliquen la permanent vigència del text.

 

(*) La versió en català del Yaksha Prashna, juntament amb una extensa introducció i les notes corresponents, està disponible a Amazon en format electrònic i pot ser llegida en tota mena de dispositius: ordinadors, tauletes, smartphones i lectors d’ebooks.

Per a descarregar-la, un cop a amazon.es, cal buscar el títol complet de l’obra:
Yaksha Prashna. Un episodi del Mahabharata.

Tots els fragments inclosos a l’article han estat elaborats a partir dels que figuren al llibre.

JAYA, JAYA, JAYA! LES ARRELS DE LA VICTÒRIA

La llarga lluita per la llibertat dels pobles que conformen el que s’entén col·loquialment com a Índia – els actuals estats de l’Índia, el Paquistan i Bangla Desh – va iniciar-se tot just després que la zona fos convertida en colònia britànica.

640px-Kripa_and_shikhandi - CòpiaLa confrontació va acabar dos-cents anys més tard: 1950, constitució de la República de l’ïndia; 1956, fundació del Pakistan; 1971, separació de Bangla Desh d’aquest darrer estat.

Al llarg d’aquest període han tingut lloc tota mena d’esdeveniments, protagonitzats pels personatges més diversos. Però el teló de fons ha estat sempre el mateix: els colonitzadors han intentat, inútilment, esborrar una civilització amb unes arrels profundíssimes, d’una enorme riquesa cultural.

L’himne nacional de l’Índia demostra la consciència que d’aquesta solidesa tenen els seus habitants, ja que destaca la diversitat de races, religions i països que conviuen al subcontinent, en constata la unitat i referma una vegada i una altra la inevitabilitat de la victòria sobre tota mena de circumstàncies.

Redactat i compost com a himne a una divinitat innominada, sense cap atribució confessional, pel polifacètic Premi Nobel de Literatura del 1913 Rabindranath Tagore, va ser adoptat com a cançó pròpia per tota mena d’organitzacions patriòtiques, fins ser declarat himne oficial del país, al mateix temps que es proclamava la independència.

La primera de les seves cinc estrofes – que anomena les principals regions i indrets de l’Índia – n’és un bon exemple:

Tu guies els esperits de tots,
pilot del destí de l’Índia.
El teu nom alça els cors
del Panjab, del Sind, del Gujarat i del Maharashtra,
dels Dràvides, d’Odisha i de Bengala,
ressona als cims del Vindhya i de l’Himàlaia,
es confon amb la música del Yamuna i del Ganges
i és cantat per les ones del mar de l’Índia.
Ells et demanen les benediccions i et canten les lloances.
El benestar del poble és a les teves mans,
pilot del destí de l’Índia.
Jaya, jaya, jaya he.

L’últim vers – la triple invocació a la victòria (“jaya” vol dir “victòria i el “he” final significa “a tu”) – es repeteix a les cinc estrofes i es converteix en la idea central de l’himne que queda així vinculat a la llegenda fundacional de l’Índia.

En efecte, la primera redacció del Mahabharata – el gegantí poema èpic de la literatura sànscrita i universal – va centrar-se en la descripció de la victòria dels Pandava sobre els Kuru (del Bé sobre el Mal), esdeveniment que es considera el naixement de Bharata, com també s’anomena el país. El títol d’aquesta versió inicial del gran poema és precisament “Jaya” (*), fet ben conegut per la població índia.

Sembla clar que Tagore ho tenia present en crear l’himne i que probablement aquest vincle amb el passat explica, en part, l’èxit de la cançó i, fins i tot, potser, la victòria i la recuperació de la independència.

Sembla clar que la fidelitat a les arrels assegura la pervivència i condueix a la Victòria.

 

(*) Aquest nucli inicial de l’obra – recollit cap al II aC – tenia 25.000 versos. La segona versió, coneguda com a Bharata, ja va arribar als 100.000. L’obra completa, la que coneixem com a “Mahabharata” en té 200.000.

 

11 DE SETEMBRE 2015: AMB EL GITA A LA MERIDIANA

Diguin el que diguin, el Bhagavad Gita – o Gita com es coneix entre els amics i que ocupa divuit dels capítols del sisè llibre del Mahabharata, la immensa obra èpica sànscrita – és un himne de combat, un Manual de Campanya per a vèncer.

Kṛṣṇa_on_the_chariot_of_Arjuna - CòpiaÉs cert que el poema comença amb un heroi (Arjuna) confús i desmoralitzat, però continua amb encesos i raonats encoratjaments a la lluita i – com veurem al finals d’aquestes línies – culmina amb una clara visió de la Victòria.

Demà, a la Meridiana, no ens caldrà cap entusiasme suplementari. Prou que ens omplirà els cors la nostra voluntat de Llibertat.

Però mai no fan mal uns bons fonaments, sobretot si provenen – com és el cas – d’un dels grans textos de la nostra herència cultural universal.

N’he triat i versionat alguna de les estrofes més representatives i m’he permès afegir-hi els corresponents comentaris contextualitzadors.

(Les xifres a l’inici de cada estrofa corresponen, la primera, al capítol on es troba i, la segona, a l’ordre de l’estrofa dins del capítol.)

Krishna, l’encarnació de Vishnu, el principi bondadós de la trimurti – tríada divina hindú – auriga del seu dubitatiu parnt i amic Arjuna, l’exhorta amb passió:

BG 2.3
No actuïs com un covard.
Fer-ho no és digne de tu.
Allibera’t d’aquesta vulgar feblesa del cor!
Alça’t, foc damunt dels enemics!

Més endavant, el propi Krishna insisteix en convèncer Arjuna amb els mateixos versos que, dos o tres mil anys després de ser recollits al Mahabharata, van cantar els presoners indis davant dels atònits soldats de l’exèrcit colonial britànic, mentre els duien als camps de concentració, a la presó, a la tortura i, alguns, a la mort, durant la Guerra d’Independència de l’Índia finalitzada al 1947:

BG 2.23
Les espases no el tallen, el foc no el crema,
l’aigua no el mulla, el vent no el resseca.
L’Esperit de Llibertat no pot ser tallat,
ni cremat, ni mullat, ni ressecat.

Durant la resta del segon capítol, l’encarnació de Vishnu continua desplegant arguments doctrinals per a reforçar la validesa i la capacitat de convicció dels seus consells:

BG 2.33
Si no lluites en aquesta contesa justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i n’esdevens responsable.

BG 2.40
En aquest combat, no hi ha esforç inútil
ni obstacles per a aconseguir la Victòria.
Fins i tot una passa petita en el Camí del Deure
allibera dels pitjors perills.

Des de moltes de les estrofes del segon capítol del Gita a la majoria de les del divuité, el diàleg entre el cada vegada més convençut Arjuna i el sempre pacient i didàctic Krishna, desplega el que es coneix com a “síntesi hindú”, un feix de doctrines que, tot combinant dels principis dels aleshores naixents sistemes de pensament anomenats samkhya i ioga, supera els darrers estrats dels fossilitzats vedisme i bramanisme i aferma, en aquest cas, les conviccions dels combatents.

El divuité continua insistint en que lluitar és ineludible i en millora les raons:

BG 18.48
Ningú no hauria d’abandonar el seu deure,
fins i tot si no el pot dur a terme amb perfecció,
perquè totes les tasques estan envoltades de defectes,
com tot foc pel fum.

BG 18.59
Si tancat dins de tu mateix,
decideixes no lluitar,
la teva decisió en cap cas no té sentit.
La teva natura t’hi obligarà.

La darrera estrofa del Gita és cantada per Sañjaya, el conseller del rei cec, pare i oncle dels contendents, que explica el que succeeis al camp de batalla.

Les seves paraules – amb una o altra formulació – sempre ressonen en el cor dels combatents:

BG 18.78
Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
allà on és l’arquer Arjuna,
hi ha una direcció clara
i fortuna, prosperitat i Victòria.

 

 

 

 

 

“EVITA AQUESTES SIS ESPASES I VIURÀS CENT ANYS.”

Cada lectura confirma la veracitat de la dita sobre el Mahabharata: efectivament, hi podem trobar de tot. Des d’una grandiosa batalla, en la que s’enfronta, de fet, tota la Humanitat i, per tant, cada u de nosaltres amb ell mateix, a episodis, més o menys breus, a primera vista tangencials, protagonitzats per personatges tinguts per accessoris.

Vidura_drutarastra_chichat - Còpia

El succint comentari durant una conversa que mantenen Dhritarashtra – el tràgic rei, simbòlicament cec, oncle i pare dels protagonistes del conflicte – i Vidura – un dels consellers del monarca – ofereix un d’aquests inesperats interludis que porten el lector a refermar la seva irrenunciable addicció a les biblioteques i, ai las, a les llibreries.

En aquest cas, l’episodi planteja una de les qüestions nuclears de la vida humana: la seva durada.

El fragment, que en té prou amb tres estrofes (*) per a desplegar tot l’enginy i el seny d’una saviesa intemporal, ho exposa així:

Dhritarashtra va dir:

Diuen els Vedes que l’home ha de viure cent anys. Perquè doncs no tots hi arriben?

I Vidura respongué:

L’excés d’orgull, el parlar massa, la manca de moderació, la ira, el desig de gaudi i l’enemistat amb els de casa..,

Aquestes són les sis espases que van retallant, una vegada i una altra, els anys de vida donats a cada home.

Són elles les que acaben matant-lo abans d’hora, i no pas la mort.

Sàpigues això i sigues beneït, o rei!

Fins aquí l’episodi. I el tast de literatura.

Però unes notes suplementàries ajudaran potser a fruir-ne amb més intensitat.

Adonem-nos de que la pregunta del rei denota una clara mitificació dels Vedes, que enlloc no determinen quina ha de ser la durada de la vida humana. El que sí fan – en el Rig Veda, per exemple – és expressar el desig universal d’una vida ben llarga, de la que els cent anys són sinònim.

La distància cronològica – 2.000, 3.000 anys – entre la recopilació dels llibres tinguts per sagrats pels hinduistes i l’època en la que transcorre el Mahabharata sembla haver difuminat el seu contingut real, convertint-lo en boiroses informacions més o menys llegendàries.

Cal destacar també que l’enumeració de les sis amenaçadores espases és sorprenentment propera – si no s’es estèrilment rigorós i literal – als set pecats capitals de la doctrina judeocristiana: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.

La diferència fonamental rau en que els set pecats de la tradició semita fan èmfasi en la culpa i el càstig cruel per desobeir lleis presumiblement divines, mentre la llista provinent de les convencions hindoeuropees cita violacions de codis étics – és a dir, en la dimensió social del dharma o resum de les lleis naturals, vigents tant en la persona com en el cosmos – amb conseqüències clarament més limitades.

Tenint en compte aquests aspectes, la cita del Mahabharata pren, potser, una dimensió literària – i cultural – més completa i enriquidora.

Però, en tot cas, sempre ens queda la informació donada per Vidura: una vida virtuosa i un dia a dia tranquil, són els dos ingredients de l’elixir per a arribar als cent anys.

(I si, a més, aquests anys s’aprofiten amb bon criteri i es continua llegint el Mahabharata, l’espectacle de les estacions s’anirà desplegant a l’entorn – i dins – del lector de manera ordenada, cíclica i serena, opina, modestament, l’autor d’aquest article.)

 

(*) De la 9 a la 11 del capítol 37 de l’Udyoga Parva o Llibre de l’Esforç, el cinquè dels divuit del Mahabharata. El volum narra el retorn dels Pandava a Hastinapura, després del seu injist exili, els seus esforços per recuperar el reialme i els afanys per a preparar la inevitable guerra de Kurukshetra.

.

 

 

BHAGAVAD GITA: UNA CRIDA A L’ACCIÓ. I A LA VICTÒRIA

El Bhagavad Gita és valorat com a síntesi dels principis de l’espiritualitat i de la filosofia de l’Índia. Les seves pàgines – malgrat que les dificultats que han de superar les seves traduccions ennuvolen a vegades el seu lluminós missatge – contenen un seguit d’estrofes que ho confirmen.

Però aquest famós fragment del Mahabharata és, de fet, un manual per a ajudar a esvair dubtes, prendre decisions i, sobretot, orientar l’acció cap al triomf.

El text està al servei d’aquesta intenció prioritària.

Arjuna, un dels dos protagonistes del diàleg a través del qual el Bhagavad Gita desplega els seus arguments, deixa clara la seva angoixa i – dirigint-se a Krishna – li demana dramàticament consell:

El meu cor se sent feble i trist
i la meva ment no sap quin és el meu deure.
Et pregunto què és millor.
Sóc el teu deixeble; m’he lliurat a tu. Instrueix-me!
BG 2.7

A partir d’aquest moment, el poema exposa de manera metòdica els seus raonaments i estableix els fonaments d’una acció profundament ètica, que basa la seva eficàcia – i la seva acceptació a Occident – en l’atemporalitat i en la validesa universal dels principis que proposa.

arjun3

Així, Krishna – una de les deu messiàniques encarnacions de Vishnu, la deïtat que simbolitza les energies benèfiques – insta Arjuna a dur a terme la pròpia comesa, és a dir, de manera congruent amb el context bèl·lic en el que se situa l’obra, a lluitar.

 

 

Si no combats en aquesta guerra justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i esdevens culpable.
BG 2.33

Després d’aquesta crida a ser fidel a les pròpies responsabilitats individuals, Krishna obre la perspectiva afegint-hi el concepte d’ordre col·lectiu. El seu retorn i, per tant, la reactivació de les energies positives que Vishnu a través d’ell expressa, es produeix sempre que cal restablir l’equilibri trencat.

Cada vegada que l’ordre es marceix,
que el desordre floreix,
em creo a mi mateix.
BG 4.7

Però no n’hi ha prou.

La condició per a la recuperació de l’harmonia i de la felicitat és que cada acció singular manifesti i enforteixi la trajectòria còsmica general que Krishna representa,

Alçat per tant i cull gran glòria;
governa el ric reialme vencent els teus enemics.
Jo mateix els he condemnat en el passat.
Sigues merament la meva mà en aquesta ocasió, hàbil arquer.
BG 11.33

L’última estrofa del Bhagavad Gita ratifica quina és la clau de la victòria.

Per a dir-ho segons la coneguda metàfora bíblica, el que assegura el triomf – i també el goig i la joia – és l'”Aliança” entre l’home (Arjuna) i els principis que impulsen el món (Krishna):

Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
i Arjuna, l’Arquer,
són segures la fortuna, la victòria,
la prosperitat i la pau.
BG 18.78

AL MAHABHARATA… O ENLLOC (PROPOSTA DE PROPÒSIT PER AL 2015)

Quan es fa referència al Mahabharata, és freqüent citar el vers:

El que no és en aquest poema no es troba enlloc més.

Es posen així de relleu dos aspectes fonamentals d’aquesta extraordinària composició èpica de la literatura sànscrita.

Per un cantó, s’al·ludeix a la sorprenent extensió de l’obra: dos-cents mil versos conformen, per mitjà d’un milió vuite-centes mil paraules, una narració continguda en divuit llibres que inclouen, al seu torn, un nombre variable d’altres llibres. El resultat és un volum gegantí: deu vegades la Ilíada i l’Odissea juntes o bé tres Bíblies seguides, una darrera l’altra.

El seu contingut és també meravellosament ric: un nucli de protagonistes format per una vintena de reis i reines, guerrers, sacerdots, savis, déus i semidéus, un centenar d’importants altres personatges i més d’un miler de caràcters auxiliars desenvolupen un intens argument principal que és acompanyat per tota mena de narracions secundàries i de tractats de tot tipus – entre ells l’enlluernadora espurna espiritual del famosíssim Bhagavad Gita – cada u d’ells mereixedors, per separat i mèrits propis, d’una lectura atenta i plaent.

Però la cita – que correspon a l’estrofa 53 del capítol LXIII de l’Adi Parva – o Llibre (Parva) del Començament (Adi) – (1) no és completa. El text complet enuncia:

Tot el que s’ha dit fins ara sobre la virtut, la riquesa, el plaer i l’alliberament (2) pot ser trobat en altres indrets, però… el que no és en aquest poema no es troba enlloc més!

En efecte – a través dels variadíssims textos que ofereix – el llibre mostra les virtuts, els vicis, els desitjos, els conflictes i la resta de circumstàncies i afanys que acompanyen els homes i les dones de al llarg dels temps i a tot arreu.

Una altra estrofa del mateix Adi Parva (la 385 del Capítol II) ho constata:

Així com els pensaments tenen la seva base en els sentits, aquesta narració estableix els fonaments dels deures i de les virtuts de la Humanitat.

Però el Mahabharata té, encara, un tercer nivell ja que va més enllà de la narració propiament dita i de la interpretació dels fets que descriu. La seva lectura aclareix el sentit més profund dels esdeveniments que exposa i incrementa la capacitat d’interioritzar el seu veritable significat:

Així com el sol dispersa la foscor, les paraules d’aquest poema sobre el deure, el profit, el desig i la transcendència dilueixen la ignorància.

Així com la lluna plena, amb la seva tènue claror, obre les poncelles del nenúfar, la llum d’aquest poema desplega els pètals de la intel·ligència humana.

(Estrofes 85 i 86 del capítol I de l’esmentat Adi Parva.)

De fet, – els seus assidus lectors ho constatem i hi convenim – les pàgines del Mahabharata obren la ment, afinen la sensibilitat, augmenten la capacitat d’analitzar i de comprendre i, per tant, ajuden a que la quotidianitat sigui més plena, conscient i feliç.

Perquè – per a dir-ho sens dubte millor – amb paraules del propi Adi Parva (I.84):

En un món envoltat per les tenebres de la ignorància, aquest poema – com si fos un remei contra la ceguesa – obre els ulls al Coneixement (3).

 

(1) Bona part de l’Adi Parva descriu el contingut i la intenció del propi Mahabharata; es tracta, molt probablement, d’un dels primers usos de metaliteratura, o de literatura sobre ella mateixa. Les cites d’aquest article en provenen.

(2) Aquests objectius de la vida de les persones constitueixen el “purusharta” (finalitats humanes): dharma (virtut), artha (riquesa), kama (plaer) i moksha (alliberament). Són una de les bases de l’hinduisme. Més avall, a la versió de les estrofes 85 i 86, es proposen traduccions alternatives d’aquests mateixos conceptes: deure, profit, desig i transcendència).

(3) Pot haver-hi millor propòsit personal per al 2015 que llegir – o rellegir – el Mahabharata. Els lectors tenim la fortuna de disposar d’una excel·lent traducció d’Artur Martí i de Josep M. Duch de la ja clàssica versió abreujada feta per Kamala Subramaniam (Col·lecció Samadhi Marga; Rafael Dalmau, Editor). També es pot accedir al text en traduccions íntegres o no, en anglés i en francès, gratuïtes a internet i a edicions convencionals a les llibreries.