Arxiu d'etiquetes: Kuru

KUNTI. DEL FOC AL FOC, ENTRE LES FLAMES

En llegir el Mahabharata (el gegantí poema èpic que ens conta la guerra d’extermini entre les dues branques d’una mateixa nissaga, epítom del permanent combat entre el Bé i el Mal) i a l’atzar dels seus divuit llibres, els lectors ens creuem sovint amb la Reina Kunti, mare dels heroics Pandava i tia dels Kurus, els seus mortals enemics.

El tràgic destí que l’empeny i l’empaita i els conflictes que constantment l’acompanyen ens la mostren en inestable equilibri entre l’aferrissada defensa de la seva pròpia identitat, una maternitat amb carnals vincles còsmics i una permanent successió de situacions funestes.

Kunti, però, sempre se’n surt. D’una manera o d’una altra, sempre sobreviu. Fins ara mateix, en aquest text que ara llegeixes.

 

FOC 1: ALTAR

Des de bon començament, la vida de Kunti està marcada pel foc. I per unes condicions externes – canvi de família i de nom, íntima proximitat amb les forces de la natura, virginitat perpètua – que successivament assimila, integra i supera.

Ho deixa clar la seva primera aparició en el Mahabharata (1):

Sura, el monarca dels Yadus, tenia una filla anomenada Pritha. D’acord amb el que havia promès davant del foc, va donar-la al seu oncle, el rei de Kunti que va fer-ne la seva filla adoptiva, tot donant-li el nom del regne.

Un dels bramans que va visitar el palau, complagut per les atencions de la noia, va regalar-li un poderós mantra i, després de regalar-li la fórmula màgica, va afegir: “Fes-lo servir quan vulguis invocar qualsevol ésser del cel. En quedaràs embarassada, però mantindràs la virginitat”.

Kunti va voler provar les paraules del braman i va cridar Surya, el déu del Sol. La divinitat va aparèixer davant d’ella. La noia va quedar en estat i en néixer el seu fill, espantada, va posar el nadó en un cistell que va deixar anar en un riu proper. (2) 

 

FLAMES

La joventut i la maduresa de Kunti van seguir convocant una successió d’obstacles: un matrimoni estèril, més fills d’origen sobrenatural o adoptats, viduïtat, lluites, atemptats, exilis i constants humiliacions a mans dels seus nebots, soledat…

Un tràgic diàleg amb Karna, el fill abandonat en l’adolescència, tot just abans de començar la llegendària batalla que és l’eix del Mahabharata, culmina aquest llarg període i és l’amarg preludi d’infortunis més feixucs encara.

Karna – enrolat en les files dels enemics dels Pandava . diu a Kunti:

Oh, mare, vas abandonar-me així que vaig néixer. Aquest ferida perenne va posar en risc la meva vida i m’ha negat des d’aleshores qualsevol glòria.

M’he compromès a lluitar contra els teus altres fills amb totes les meves forces. No he d’abandonar ni els meus deures ni els meus compromisos.

La narració continua:

Després d’aquestes paraules de Karna, Kunti, tremolant d’angoixa, però admirant l’energia interior del seu primer fill, va respondre:

Malgrat la teva determinació i el teu esforç, els Kuru seran exterminats. El Destí sempre s’adompleix. (3)

 

FOC 2: BOSC

Després dels divuit dies de batalla – divuit, com els llibres que composen el poema – el desconsol assola el país: el preu de la victòria ha estat la seva destrucció i entre els supervivents ja no hi ha bàndols.

El foc – present en la naixença de Kunti – torna a aparéixer en el seu adéu, durant la penitència que, acompanyada per familiars propers, emprèn després de la guerra:

Dhritarashtra, el rei dels Kuru, va agafar el foc sagrat i amb la seva dona i Kunti va marxar al bosc.

Un dia, va llevar-se un vent molt intens. Es va declarar un gran incendi que tot ho cremava.

Mantenint-se ferms com troncs d’arbres, Kunti, el rei i la reina Gandhari van ser engolits per les flames.

I així va ser com els tres van trobar-se amb la mort.

 

BRASES

Una presència de Kunti va morir fa milers d’anys en els boscos propers a l’Himalàia.

Però ens en queden – ben vives – les brases.

Kunti, com sempre, sobreviu.

Ni que sigui literàriament.

 

(1) I. Adi Parva (El Llibre del Començament). Capítol LXVII. Versió de les estrofes 130 a 142.

(2) Claríssims ressons bíblics: foc sagrat, mare verge per intervenció sobrenatural, nadó confiat a un riu… Mites compartits entre les tradicions indoeuropea i semita!

(3) V. Udyoga Parva (El llibre de l’Esforç). Selecció d’estrofes dels capítols CXLV i CXLVI. Aquest tràgic diàleg ha estat objecte de nombroses dramatitzacions, dom en el recull “Kahini” de Rabindranath Tagore o en la novel·la “El déu de les coses petites” d’Arundhati Roy.

(4) XV. Ashramavasika Parva (El llibre de l’Ermitatge). Selecció d’estrofes del capítol XXXVII.

 

 

JAYA, JAYA, JAYA! LES ARRELS DE LA VICTÒRIA

La llarga lluita per la llibertat dels pobles que conformen el que s’entén col·loquialment com a Índia – els actuals estats de l’Índia, el Paquistan i Bangla Desh – va iniciar-se tot just després que la zona fos convertida en colònia britànica.

640px-Kripa_and_shikhandi - CòpiaLa confrontació va acabar dos-cents anys més tard: 1950, constitució de la República de l’ïndia; 1956, fundació del Pakistan; 1971, separació de Bangla Desh d’aquest darrer estat.

Al llarg d’aquest període han tingut lloc tota mena d’esdeveniments, protagonitzats pels personatges més diversos. Però el teló de fons ha estat sempre el mateix: els colonitzadors han intentat, inútilment, esborrar una civilització amb unes arrels profundíssimes, d’una enorme riquesa cultural.

L’himne nacional de l’Índia demostra la consciència que d’aquesta solidesa tenen els seus habitants, ja que destaca la diversitat de races, religions i països que conviuen al subcontinent, en constata la unitat i referma una vegada i una altra la inevitabilitat de la victòria sobre tota mena de circumstàncies.

Redactat i compost com a himne a una divinitat innominada, sense cap atribució confessional, pel polifacètic Premi Nobel de Literatura del 1913 Rabindranath Tagore, va ser adoptat com a cançó pròpia per tota mena d’organitzacions patriòtiques, fins ser declarat himne oficial del país, al mateix temps que es proclamava la independència.

La primera de les seves cinc estrofes – que anomena les principals regions i indrets de l’Índia – n’és un bon exemple:

Tu guies els esperits de tots,
pilot del destí de l’Índia.
El teu nom alça els cors
del Panjab, del Sind, del Gujarat i del Maharashtra,
dels Dràvides, d’Odisha i de Bengala,
ressona als cims del Vindhya i de l’Himàlaia,
es confon amb la música del Yamuna i del Ganges
i és cantat per les ones del mar de l’Índia.
Ells et demanen les benediccions i et canten les lloances.
El benestar del poble és a les teves mans,
pilot del destí de l’Índia.
Jaya, jaya, jaya he.

L’últim vers – la triple invocació a la victòria (“jaya” vol dir “victòria i el “he” final significa “a tu”) – es repeteix a les cinc estrofes i es converteix en la idea central de l’himne que queda així vinculat a la llegenda fundacional de l’Índia.

En efecte, la primera redacció del Mahabharata – el gegantí poema èpic de la literatura sànscrita i universal – va centrar-se en la descripció de la victòria dels Pandava sobre els Kuru (del Bé sobre el Mal), esdeveniment que es considera el naixement de Bharata, com també s’anomena el país. El títol d’aquesta versió inicial del gran poema és precisament “Jaya” (*), fet ben conegut per la població índia.

Sembla clar que Tagore ho tenia present en crear l’himne i que probablement aquest vincle amb el passat explica, en part, l’èxit de la cançó i, fins i tot, potser, la victòria i la recuperació de la independència.

Sembla clar que la fidelitat a les arrels assegura la pervivència i condueix a la Victòria.

 

(*) Aquest nucli inicial de l’obra – recollit cap al II aC – tenia 25.000 versos. La segona versió, coneguda com a Bharata, ja va arribar als 100.000. L’obra completa, la que coneixem com a “Mahabharata” en té 200.000.

 

“EVITA AQUESTES SIS ESPASES I VIURÀS CENT ANYS.”

Cada lectura confirma la veracitat de la dita sobre el Mahabharata: efectivament, hi podem trobar de tot. Des d’una grandiosa batalla, en la que s’enfronta, de fet, tota la Humanitat i, per tant, cada u de nosaltres amb ell mateix, a episodis, més o menys breus, a primera vista tangencials, protagonitzats per personatges tinguts per accessoris.

Vidura_drutarastra_chichat - Còpia

El succint comentari durant una conversa que mantenen Dhritarashtra – el tràgic rei, simbòlicament cec, oncle i pare dels protagonistes del conflicte – i Vidura – un dels consellers del monarca – ofereix un d’aquests inesperats interludis que porten el lector a refermar la seva irrenunciable addicció a les biblioteques i, ai las, a les llibreries.

En aquest cas, l’episodi planteja una de les qüestions nuclears de la vida humana: la seva durada.

El fragment, que en té prou amb tres estrofes (*) per a desplegar tot l’enginy i el seny d’una saviesa intemporal, ho exposa així:

Dhritarashtra va dir:

Diuen els Vedes que l’home ha de viure cent anys. Perquè doncs no tots hi arriben?

I Vidura respongué:

L’excés d’orgull, el parlar massa, la manca de moderació, la ira, el desig de gaudi i l’enemistat amb els de casa..,

Aquestes són les sis espases que van retallant, una vegada i una altra, els anys de vida donats a cada home.

Són elles les que acaben matant-lo abans d’hora, i no pas la mort.

Sàpigues això i sigues beneït, o rei!

Fins aquí l’episodi. I el tast de literatura.

Però unes notes suplementàries ajudaran potser a fruir-ne amb més intensitat.

Adonem-nos de que la pregunta del rei denota una clara mitificació dels Vedes, que enlloc no determinen quina ha de ser la durada de la vida humana. El que sí fan – en el Rig Veda, per exemple – és expressar el desig universal d’una vida ben llarga, de la que els cent anys són sinònim.

La distància cronològica – 2.000, 3.000 anys – entre la recopilació dels llibres tinguts per sagrats pels hinduistes i l’època en la que transcorre el Mahabharata sembla haver difuminat el seu contingut real, convertint-lo en boiroses informacions més o menys llegendàries.

Cal destacar també que l’enumeració de les sis amenaçadores espases és sorprenentment propera – si no s’es estèrilment rigorós i literal – als set pecats capitals de la doctrina judeocristiana: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.

La diferència fonamental rau en que els set pecats de la tradició semita fan èmfasi en la culpa i el càstig cruel per desobeir lleis presumiblement divines, mentre la llista provinent de les convencions hindoeuropees cita violacions de codis étics – és a dir, en la dimensió social del dharma o resum de les lleis naturals, vigents tant en la persona com en el cosmos – amb conseqüències clarament més limitades.

Tenint en compte aquests aspectes, la cita del Mahabharata pren, potser, una dimensió literària – i cultural – més completa i enriquidora.

Però, en tot cas, sempre ens queda la informació donada per Vidura: una vida virtuosa i un dia a dia tranquil, són els dos ingredients de l’elixir per a arribar als cent anys.

(I si, a més, aquests anys s’aprofiten amb bon criteri i es continua llegint el Mahabharata, l’espectacle de les estacions s’anirà desplegant a l’entorn – i dins – del lector de manera ordenada, cíclica i serena, opina, modestament, l’autor d’aquest article.)

 

(*) De la 9 a la 11 del capítol 37 de l’Udyoga Parva o Llibre de l’Esforç, el cinquè dels divuit del Mahabharata. El volum narra el retorn dels Pandava a Hastinapura, després del seu injist exili, els seus esforços per recuperar el reialme i els afanys per a preparar la inevitable guerra de Kurukshetra.

.