Arxiu d'etiquetes: Kunti

KUNTI. DEL FOC AL FOC, ENTRE LES FLAMES

En llegir el Mahabharata (el gegantí poema èpic que ens conta la guerra d’extermini entre les dues branques d’una mateixa nissaga, epítom del permanent combat entre el Bé i el Mal) i a l’atzar dels seus divuit llibres, els lectors ens creuem sovint amb la Reina Kunti, mare dels heroics Pandava i tia dels Kurus, els seus mortals enemics.

El tràgic destí que l’empeny i l’empaita i els conflictes que constantment l’acompanyen ens la mostren en inestable equilibri entre l’aferrissada defensa de la seva pròpia identitat, una maternitat amb carnals vincles còsmics i una permanent successió de situacions funestes.

Kunti, però, sempre se’n surt. D’una manera o d’una altra, sempre sobreviu. Fins ara mateix, en aquest text que ara llegeixes.

 

FOC 1: ALTAR

Des de bon començament, la vida de Kunti està marcada pel foc. I per unes condicions externes – canvi de família i de nom, íntima proximitat amb les forces de la natura, virginitat perpètua – que successivament assimila, integra i supera.

Ho deixa clar la seva primera aparició en el Mahabharata (1):

Sura, el monarca dels Yadus, tenia una filla anomenada Pritha. D’acord amb el que havia promès davant del foc, va donar-la al seu oncle, el rei de Kunti que va fer-ne la seva filla adoptiva, tot donant-li el nom del regne.

Un dels bramans que va visitar el palau, complagut per les atencions de la noia, va regalar-li un poderós mantra i, després de regalar-li la fórmula màgica, va afegir: “Fes-lo servir quan vulguis invocar qualsevol ésser del cel. En quedaràs embarassada, però mantindràs la virginitat”.

Kunti va voler provar les paraules del braman i va cridar Surya, el déu del Sol. La divinitat va aparèixer davant d’ella. La noia va quedar en estat i en néixer el seu fill, espantada, va posar el nadó en un cistell que va deixar anar en un riu proper. (2) 

 

FLAMES

La joventut i la maduresa de Kunti van seguir convocant una successió d’obstacles: un matrimoni estèril, més fills d’origen sobrenatural o adoptats, viduïtat, lluites, atemptats, exilis i constants humiliacions a mans dels seus nebots, soledat…

Un tràgic diàleg amb Karna, el fill abandonat en l’adolescència, tot just abans de començar la llegendària batalla que és l’eix del Mahabharata, culmina aquest llarg període i és l’amarg preludi d’infortunis més feixucs encara.

Karna – enrolat en les files dels enemics dels Pandava . diu a Kunti:

Oh, mare, vas abandonar-me així que vaig néixer. Aquest ferida perenne va posar en risc la meva vida i m’ha negat des d’aleshores qualsevol glòria.

M’he compromès a lluitar contra els teus altres fills amb totes les meves forces. No he d’abandonar ni els meus deures ni els meus compromisos.

La narració continua:

Després d’aquestes paraules de Karna, Kunti, tremolant d’angoixa, però admirant l’energia interior del seu primer fill, va respondre:

Malgrat la teva determinació i el teu esforç, els Kuru seran exterminats. El Destí sempre s’adompleix. (3)

 

FOC 2: BOSC

Després dels divuit dies de batalla – divuit, com els llibres que composen el poema – el desconsol assola el país: el preu de la victòria ha estat la seva destrucció i entre els supervivents ja no hi ha bàndols.

El foc – present en la naixença de Kunti – torna a aparéixer en el seu adéu, durant la penitència que, acompanyada per familiars propers, emprèn després de la guerra:

Dhritarashtra, el rei dels Kuru, va agafar el foc sagrat i amb la seva dona i Kunti va marxar al bosc.

Un dia, va llevar-se un vent molt intens. Es va declarar un gran incendi que tot ho cremava.

Mantenint-se ferms com troncs d’arbres, Kunti, el rei i la reina Gandhari van ser engolits per les flames.

I així va ser com els tres van trobar-se amb la mort.

 

BRASES

Una presència de Kunti va morir fa milers d’anys en els boscos propers a l’Himalàia.

Però ens en queden – ben vives – les brases.

Kunti, com sempre, sobreviu.

Ni que sigui literàriament.

 

(1) I. Adi Parva (El Llibre del Començament). Capítol LXVII. Versió de les estrofes 130 a 142.

(2) Claríssims ressons bíblics: foc sagrat, mare verge per intervenció sobrenatural, nadó confiat a un riu… Mites compartits entre les tradicions indoeuropea i semita!

(3) V. Udyoga Parva (El llibre de l’Esforç). Selecció d’estrofes dels capítols CXLV i CXLVI. Aquest tràgic diàleg ha estat objecte de nombroses dramatitzacions, dom en el recull “Kahini” de Rabindranath Tagore o en la novel·la “El déu de les coses petites” d’Arundhati Roy.

(4) XV. Ashramavasika Parva (El llibre de l’Ermitatge). Selecció d’estrofes del capítol XXXVII.

 

 

PANCHAKANYA: VERGES SAGRADES, DONES LLIURES

La tradició popular índia manté viva la devoció a un grup de cinc dones llegendàries, protagonistes de diversos episodis de la narrativa èpica del subcontinent. Tres – Ahalya, Tara i Mandodari – ens arriben des dels versos del Ramayana i les altres dues – Kunti i Draupadi – provenen del Mahabharata.

Les Panchakanya – pancha: cinc, kanya: verge -, com se les anomena col·lectivament, continuen sent venerades avui en tant que dones exemplars, més enllà de marits, fills, pares, poliàndries o adulteris i dels tràgics esdeveniments dels que són protagonistes.

Aquestes icones de la perenne identitat femenina sobrepassen el paper de filles, d’esposes o de mares de personatges masculins rellevants i despleguen destins individuals singulars i admirables per a tothom, en totes les èpoques.

Ramayana. Impuls centrípet

Ahalya, per exemple, jove esposa de Gautama – un dels ancians Set Savis de la tradició hindú – és seduïda per Indra, personificació del sobirà de la jerarquia celestial. Maleïda per adulteri i condemnada a ser invisible – o, potser, a convertir-se en còdol – recupera la seva identitat a causa de la seva devoció a Rama, una de les encarnacions de Vishnu, el principi benefactor divinitzat.

Les altres dues kanya del Ramayana tenen intervencions destacades en els esdeveniments que les envolten.

Tara és la dona del rei Vali – ambdós esposos simis humanitzats – que pretesament vídua es forçada a casar-se amb el seu cunyat, esdevingut precipitadament nou monarca. Quan Vali reapareix, només la intel·ligència i la bondat de Tara eviten, en part, una venjança bèl·lica literalment fratricida.

Mandodari és un exemple permanent d'afecte conjugal.

Mandodari és un exemple permanent d’afecte conjugal.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per la seva banda, Mandodari és l’esposa del demoníac rei Ravana, el raptor de Sita (1), que desencadena amb el seu delicte la persecució i la guerra empreses pel seu marit legítim. Malgrat que no aconsegueix fer alliberar Sita, l’amor incondicional de Mandodari pel seu home és un exemple permanent d’afecte conjugal.

Mahabharata. Amunt i enllà

Al seu torn, Kunti i la seva nora Draupadi (2) comparteixen parentiu, escenari literari i poliàndria, a més de desterraments i les conseqüències d’una guerra d’extermini.

Kunti té quatre fills naturals, però roman verge després de cada fecundació. El primer, il·legítim, amb el déu Súrya, és a dir el símbol del Sol, i els altres tres, mentre està formalment casada amb el rei Pandu – condemnat a no tenir descendència biològica -, fruit de les relacions amb altres divinitzacions: Dharma (el Deure), Vayu (el Vent) i Indra. Kunti adopta també els dos bessons tinguts fora del matrimoni per la segona dona de Pandu, que consta així com pare formal de cinc nois, coneguts com a els Pandava.

Kunti - com Draupadi - roman verge després de cada fecundació.

Kunti – com Draupadi – roman verge després de cada fecundació.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Draupadi, finalment, es casa amb els cinc germans acabats d’esmentar i, com la seva sogra, recupera la virginitat després d’estar amb cada un d’ells. La seva fidelitat als marits i a ella mateixa la fan objecte de tota mena d’humiliacions i d’agressions per part dels seus enemics, que mai no aconsegueixen però doblegar-ne la majestuosa dignitat.

En qualsevol cas, ambdues són, per la seva capacitat d’amor universal i, per tant, de la seva autoritat, les veritables – però secretes – caps de casa de la seva família i esdevenen decisives per als homes que les envolten.

Dignitat impertorbable

Però, per sobre d’aquestes complexes trajectòries personals, les kanya comparteixen uns trets comuns que són, al capdavall, el que les converteix en arquetips.

Cap d’elles té, per exemple i per motius diversos, un model matern de qui aprendre el rol social imposat a les dones i totes pateixen pèrdues familiars greus (pares, marits, fills…) i el maltracte, sovint físic, d’una societat ferotgement discriminatòria. Tot plegat les empeny més enllà dels seus deures tradicionals de filles, germanes, esposes o mares i les converteix en exemples ètics col·lectius.

Romanen verges ja que la seva puresa s’assenta sobre el fet de no trencar cap codi humà, excepte les injustes ortodòxies de les societats patriarcals. És per aquest motiu que mai no perden la seva veritable integritat.

Distingeixen el que és veritablement correcte de l’error. Persisteixen en les seves conviccions malgrat tots els obstacles. Mostren sempre una profunda saviesa, un coneixement superior del sentit real de la vida. Evidencien una invencible força espiritual.

És sens dubte per aquests motius que el seu testimoni – el seu mantra – continua tant present:

El record de les cinc verges sagrades
– Ahalya, Draupadi, Kunti, Tara i Mandodari –
venç fins i tot les majors dificultats.

 

(1) L’article “Amb Sita, enllà del temps” de la categoria “Literatura sànscrita” d’aquest mateix bloc  conté informació suplementària sobre aquest personatge.

(2) L’article “Sí, es cert – diu Draupadi -, m’he casat amb els cinc germans Pandava” de la mateixa categoria indicada anteriorment amplia les dades referides a aquesta protagonista.