Arxiu d'etiquetes: Índia

RIQUESES PRÀCRITES AL RAVAL GLOBAL

Des de la seva creació al segle XIV, el barri del Raval de Barcelona ha passat de zona agrícola a acollir, primer, monestirs i hospitals i grans i petites indústries – amb els corresponents habitatges per al treballadors-, després.

Cavalcada_de_gegants_de_la_Mercè_2008_-_P1220022En l’actualitat, especialment a l’àrea més propera al port, és la llar d’una densa població cosmopolita que representa el 50% del cens total del barri. Procedents sobretot d’Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud, els seus habitants conformen un veritable mosaic humà, micromodel de les dialèctiques socials i culturals pròpies de la irreversible Globalització.

VEÏNS

Els ciutadans del Raval que comparteixen un origen lingüístic més afí entre ells són els provinents de l’espai indoari, una branca de la família lingüística indoeuropea que, a més d’incloure el persa – parlat des de l’Iran fins al sud de Rússia -, abraça la gran diversitat de llengües pròpies dels actuals estats del Pakistan, de l’Índia i de Bangladesh.

Els barcelonins originaris del Pakistan hi conformen el grup més nombrós, compost per més de 5.200 persones; quantitativament, el segon col·lectiu prové de Bangladesh i compta amb un cens aproximat de 2.500 ciutadans; els veïns del Raval provinents de l’Índia són una mica més d’un miler.

Sigui quin sigui l’idioma matern en el que parlen, es tracta, en tots els casos, de  llengües  “pràcrites”, és a dir “vernacles”, en oposició a  “sànscrit”, paraula que té el sentit directe de “refinat, perfeccionat, millorat…”.

PRÀCRITS

Malgrat que al Pakistan es parlen més de seixanta idiomes, la majoria dels seus habitants – un 48% segons els últims censos – utilitzen el panjabi, propi,  lògicament, de la regió del Panjab, a cavall entre aquest país i l’Índia, i també de la important diàspora de pakistanesos arreu del món. Els seus 120 milions de parlants l’han convertit en la desena llengua amb més presència al planeta i és, indubtablement, una de les més utilitzades quotidianament entre nosaltres.

Actualment, de fet, però, les llengües oficials del Pakistan són l’anglès i l’urdú. Aquesta darrera és una de les dues formes de l’hindustànic, la “lingua franca” del nord de l’Índia i de gran part del Pakistan.

L’altra forma de l’hindustànic és l’hindi. Les dues modalitats són pràcticament indistingibles i comparteixen,  a més d’una gramàtica sensiblement igual, un lèxic que, en el cas de l’urdú, està més influït pel persa i l’àrab, mentre que l’hindi es basa més en el sànscrit.

Aquesta segona modalitat, l’hindi, és la llengua oficial de l’Índia i, també juntament amb l’anglès com en el cas del Pakistan, un dels dos idiomes oficials de comunicació, així com una de les 22 llengües esmentades a la Constitució. Es tracta del segon idioma més parlat del món, després del mandarí. L’utilitzen com a primera llengua aproximadament 680 milions de persones i com a segona, uns 225 milions més.

Una altra de les 1.600 llengües de l’Índia és el bengalí, usat al nord-est del país i també idioma oficial de Bangla Desh. Amb uns 250 milions de parlants, el bengalí és, com les altres llengües pràcrites esmentades, una de les més parlades del món (en concret, ocupa el sisè lloc) i la prioritària al país, on també es parlen altres 36 idiomes.

Panjabi, urdú, hindi, bengalí – a més dels altres parlars hindustànics usats per minories encara més minoritàries o, fins i tot familiars – són doncs també llengües “nostres” i, sobretot, vehicles de les enriquidores cultures que expressen.

Es tracta de veritables regals lingüístics oferts pels nostres nous veïns.

A tots ells: benvinguts i moltes gràcies!

JAYA, JAYA, JAYA! LES ARRELS DE LA VICTÒRIA

La llarga lluita per la llibertat dels pobles que conformen el que s’entén col·loquialment com a Índia – els actuals estats de l’Índia, el Paquistan i Bangla Desh – va iniciar-se tot just després que la zona fos convertida en colònia britànica.

640px-Kripa_and_shikhandi - CòpiaLa confrontació va acabar dos-cents anys més tard: 1950, constitució de la República de l’ïndia; 1956, fundació del Pakistan; 1971, separació de Bangla Desh d’aquest darrer estat.

Al llarg d’aquest període han tingut lloc tota mena d’esdeveniments, protagonitzats pels personatges més diversos. Però el teló de fons ha estat sempre el mateix: els colonitzadors han intentat, inútilment, esborrar una civilització amb unes arrels profundíssimes, d’una enorme riquesa cultural.

L’himne nacional de l’Índia demostra la consciència que d’aquesta solidesa tenen els seus habitants, ja que destaca la diversitat de races, religions i països que conviuen al subcontinent, en constata la unitat i referma una vegada i una altra la inevitabilitat de la victòria sobre tota mena de circumstàncies.

Redactat i compost com a himne a una divinitat innominada, sense cap atribució confessional, pel polifacètic Premi Nobel de Literatura del 1913 Rabindranath Tagore, va ser adoptat com a cançó pròpia per tota mena d’organitzacions patriòtiques, fins ser declarat himne oficial del país, al mateix temps que es proclamava la independència.

La primera de les seves cinc estrofes – que anomena les principals regions i indrets de l’Índia – n’és un bon exemple:

Tu guies els esperits de tots,
pilot del destí de l’Índia.
El teu nom alça els cors
del Panjab, del Sind, del Gujarat i del Maharashtra,
dels Dràvides, d’Odisha i de Bengala,
ressona als cims del Vindhya i de l’Himàlaia,
es confon amb la música del Yamuna i del Ganges
i és cantat per les ones del mar de l’Índia.
Ells et demanen les benediccions i et canten les lloances.
El benestar del poble és a les teves mans,
pilot del destí de l’Índia.
Jaya, jaya, jaya he.

L’últim vers – la triple invocació a la victòria (“jaya” vol dir “victòria i el “he” final significa “a tu”) – es repeteix a les cinc estrofes i es converteix en la idea central de l’himne que queda així vinculat a la llegenda fundacional de l’Índia.

En efecte, la primera redacció del Mahabharata – el gegantí poema èpic de la literatura sànscrita i universal – va centrar-se en la descripció de la victòria dels Pandava sobre els Kuru (del Bé sobre el Mal), esdeveniment que es considera el naixement de Bharata, com també s’anomena el país. El títol d’aquesta versió inicial del gran poema és precisament “Jaya” (*), fet ben conegut per la població índia.

Sembla clar que Tagore ho tenia present en crear l’himne i que probablement aquest vincle amb el passat explica, en part, l’èxit de la cançó i, fins i tot, potser, la victòria i la recuperació de la independència.

Sembla clar que la fidelitat a les arrels assegura la pervivència i condueix a la Victòria.

 

(*) Aquest nucli inicial de l’obra – recollit cap al II aC – tenia 25.000 versos. La segona versió, coneguda com a Bharata, ja va arribar als 100.000. L’obra completa, la que coneixem com a “Mahabharata” en té 200.000.