Arxiu de la categoria: Hastinapura

“EVITA AQUESTES SIS ESPASES I VIURÀS CENT ANYS.”

Deixa un comentari

Cada lectura confirma la veracitat de la dita sobre el Mahabharata: efectivament, hi podem trobar de tot. Des d’una grandiosa batalla, en la que s’enfronta, de fet, tota la Humanitat i, per tant, cada u de nosaltres amb ell mateix, a episodis, més o menys breus, a primera vista tangencials, protagonitzats per personatges tinguts per accessoris.

Vidura_drutarastra_chichat - Còpia

El succint comentari durant una conversa que mantenen Dhritarashtra – el tràgic rei, simbòlicament cec, oncle i pare dels protagonistes del conflicte – i Vidura – un dels consellers del monarca – ofereix un d’aquests inesperats interludis que porten el lector a refermar la seva irrenunciable addicció a les biblioteques i, ai las, a les llibreries.

En aquest cas, l’episodi planteja una de les qüestions nuclears de la vida humana: la seva durada.

El fragment, que en té prou amb tres estrofes (*) per a desplegar tot l’enginy i el seny d’una saviesa intemporal, ho exposa així:

Dhritarashtra va dir:

Diuen els Vedes que l’home ha de viure cent anys. Perquè doncs no tots hi arriben?

I Vidura respongué:

L’excés d’orgull, el parlar massa, la manca de moderació, la ira, el desig de gaudi i l’enemistat amb els de casa..,

Aquestes són les sis espases que van retallant, una vegada i una altra, els anys de vida donats a cada home.

Són elles les que acaben matant-lo abans d’hora, i no pas la mort.

Sàpigues això i sigues beneït, o rei!

Fins aquí l’episodi. I el tast de literatura.

Però unes notes suplementàries ajudaran potser a fruir-ne amb més intensitat.

Adonem-nos de que la pregunta del rei denota una clara mitificació dels Vedes, que enlloc no determinen quina ha de ser la durada de la vida humana. El que sí fan – en el Rig Veda, per exemple – és expressar el desig universal d’una vida ben llarga, de la que els cent anys són sinònim.

La distància cronològica – 2.000, 3.000 anys – entre la recopilació dels llibres tinguts per sagrats pels hinduistes i l’època en la que transcorre el Mahabharata sembla haver difuminat el seu contingut real, convertint-lo en boiroses informacions més o menys llegendàries.

Cal destacar també que l’enumeració de les sis amenaçadores espases és sorprenentment propera – si no s’es estèrilment rigorós i literal – als set pecats capitals de la doctrina judeocristiana: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.

La diferència fonamental rau en que els set pecats de la tradició semita fan èmfasi en la culpa i el càstig cruel per desobeir lleis presumiblement divines, mentre la llista provinent de les convencions hindoeuropees cita violacions de codis étics – és a dir, en la dimensió social del dharma o resum de les lleis naturals, vigents tant en la persona com en el cosmos – amb conseqüències clarament més limitades.

Tenint en compte aquests aspectes, la cita del Mahabharata pren, potser, una dimensió literària – i cultural – més completa i enriquidora.

Però, en tot cas, sempre ens queda la informació donada per Vidura: una vida virtuosa i un dia a dia tranquil, són els dos ingredients de l’elixir per a arribar als cent anys.

(I si, a més, aquests anys s’aprofiten amb bon criteri i es continua llegint el Mahabharata, l’espectacle de les estacions s’anirà desplegant a l’entorn – i dins – del lector de manera ordenada, cíclica i serena, opina, modestament, l’autor d’aquest article.)

 

(*) De la 9 a la 11 del capítol 37 de l’Udyoga Parva o Llibre de l’Esforç, el cinquè dels divuit del Mahabharata. El volum narra el retorn dels Pandava a Hastinapura, després del seu injist exili, els seus esforços per recuperar el reialme i els afanys per a preparar la inevitable guerra de Kurukshetra.

.