Arxiu d'etiquetes: Gandhi

LA NO VIOLÈNCIA ÉS EL MITJÀ, LA VERITAT ÉS L’OBJECTIU (ALGUNS TEXTOS DE GANDHI)

“Vaig trobar-me amb que l’expressió ‘resistència passiva’ era interpretada de manera molt restrictiva, com si es tractés únicament d’una arma dels febles contra els forts, d’una arma que fins i tot podia caracteritzar-se per l’odi o per manifestar-se com un tipus de violència.

Era evident que havíem de crear una nova manera d’anomenar la nostra lluita… havíem de trobar la forma d’expressar totes les dimensions del combat que dúiem a terme i explicar quins eren els seus fonaments.”

(Aquestes paraules de Gandhi expliquen le gènesi del terme “satyagraha”, que va designar des de començaments del segle XX, el moviment que ell encapçalava, a Sudàfrica.)

 

 

Satyagraha: insistència en la veritat

Satyagraha és una paraula composta formada pels mots sànscrits “satya” (veritat) i “agraha” (insistència) (1), en la que el propi Gandhi va anar aprofundint al llarg dels anys, associant-la sovint a les activitats de resistència civil:

– Satyagraha, de la que la resistència civil és una faceta més, és per a mi la llei universal de la vida.

– Satyagraha és una arma essencialment espiritual.

– Satyagraha no depèn de circumstàncies externes, sinó que obté tota la seva força de l’interior de les persones.

– Satyagraha no comença ni acaba amb al desobediència civil.

– Satyagraha no és predominantment desobediència civil, sinó una tranquil·la i irresistible cerca de la Veritat.

 

Veritat i no violència

Gandhi – empès per les seves profundes creences hinduistes (2) – va reflexionar també sobre el concepte de Veritat i la seva relació amb la no violència:

– Ni la violència ni la mentida, sinó la no violència i la veritat són la nostra raó de ser.

– El camí de la Pau és el camí de la Veritat. La veracitat és fins i tot més important que el pacifisme.

– La veritat és la meva religió i la no violència l’única via per a la seva realització.

– La propagació de la veritat i de la no violència pot fer-se menys per mitjà dels llibres que vivint realment en aquests principis.

 

Finalitat i mitjans

A més d’aquestes i moltes altres consideracions sintètiques del mateix caire, que condensen el nucli de la seva concepció transcendent de la no violència i dels drets humans, Gandhi també va desenvolupar el seu pensament de manera més articulada:

“La No Violència i la Veritat estan tan entrellaçades que és pràcticament impossible distingir-les i separa-les.

Són com les dues cares d’una mateixa moneda.”

En qualsevol cas:

“La No Violència és el mitjà i la Veritat, l’objectiu,”

 

 

(1) Per a fer-se més càrrec del sentit universal i intemporal del combat gandhià, pot ser útil seguir el camí traçat per Nietzsche – que, a més de filòsof, era catedràtic de filologia clàssica – per a qui “la filologia és l’art de llegir lentament”.

Si fem cas del seu criteri i “llegim lentament” el terme “satya”, ens adonem de que prové de “sat”, un dels diversos participis de “as”, verb que correspon al nostre “ser”

“Satya”, per tant, a més de “veritat”, vol dir “existència” i, en darrer terme, “realitat”.

 

(2) Gandhi va créixer en un entorn de devoció vishnuïta i la seva formació filosòfica es va desenvolupar, fonamentalment, en la tradició de l’Advaita Vedanta (vedisme no dualista).

Per altra banda, Satya/Veritat i Ahimsa/No Violència són els dos primers preceptes de Yama i Niyama, el conjunt de deu normes de comportament ètic, pròpies de l’hinduisme i del ioga.

 

 

 

 

 

GANDHI: … LA NO-VIOLÈNCIA ÉS EL CAMÍ

En convertir la virtut individual i privada en pràctica pública i col·lectiva, Gandhi ens indica el camí cap a una Humanitat més humana:

– La no-violència és la força més poderosa del món. Una persona que usa la no-violència exerceix un poder superior al de qualsevol brutalitat.

– Una llei injusta és, per ella mateixa, un tipus de violència. Cal resistir-s’hi per mitjà de la no-violència.

– El poder d’una persona no violenta sempre és més gran que el que tindria si fos violenta. Per a la no-violència no hi ha derrota possible.

– El coratge dels no violents és enormement superior al dels violents.

– El poder no prové de factors físics. Emana d’una voluntat indomable.

– Els febles mai no poden perdonar. El perdó és l’atribut dels forts.

– La no-violència és una llei universal que actua en totes les circumstàncies.

– La no-violència és una qualitat que no prové del cos sinó de l’ànima.

– La no-violència és la força més gran de la que disposa la Humanitat. És més poderosa que l’arma de destrucció més potent inventada per la ingenuïtat de l’home.

– La no-violència és una pràctica en constant procés d’evolució. Les seves extraordinàries possibilitats encara estan inexplorades.

La substitució de la llei del més fort per la proposta del bé compartit és, sens dubte, un nou pas en l’evolució dels éssers humans.

Avui pot ser, com, per altra banda, probablement, cada dia, el millor moment per a fer-lo.

 

HUMOR SÀNSCRIT: “ESPERA’T UN SEGUNDET”, VA DIR KRISHNA, TOT RIALLER.

Els textos sànscrits més coneguts sacralitzen déus i reis, guerrers, princeses i bramans i teoritzen, savis i prolixos, sobre filosofia, cosmogonia i tota mena de coneixements.

Humor

 

Però, en contrast amb aquests aspectes, diguem-ne, seriosos, la vida quotidiana emergeix amb tota la seva puixança per mitjà d’una literatura que pot ser qualificada de popular, on l’humor té un paper primordial.

Els acudits recollits aquí baix reflecteixen un sa distanciament dels valors aparentment més estàtics del pensament i de la pràctica establerts.

Una revolta!

 

Aquell dia, un devot pregava a Krishna:
– O, Krishna sublim! És cert que per a tu un milió d’anys és un segon?
– Certament. Així és. – va respondre l’avatar de Vishnu.
– Aleshores, o Krishna estimat, què és un milió de rúpies per a tu?
– Tot just una sola rúpia.
– O, Krishna poderós, podries donar-me una rúpia?
– Espera’t un segundet! – va dir Krishna, tot rialler.

O, Doctor – reconeixia el malalt davant del seu metge – sou més poderós que no pas Yama, el déu de la mort.
Ell se’ns emporta la vida, però vosté, a més, se’ns emporta els diners.

Tres ascetes meditaven en silenci en una cova de l’Himàlaia i un matí van sentir-se unes passes a l’exterior.
Sis mesos després, un dels ascetes preguntà: Heu sentit l’ós?
Després d’un any durant el qual ningú va dir res, un altre dels ascetes va respondre enutjat: Era un tigre!
De nou, silenci absolut. Tots callats.
Però de sobte, dos anys més tard, el tercer asceta no va poder més: Hauré de marxar d’aquí; no puc concentrar-me. No pareu de xerrar!

O, Pobresa! – deia el captaire – T’estic tant i tant agraït!
Gràcies a tu he adquirit poders màgics.
Jo puc veure tothom que passa davant meu a les escales del temple, però cap dels fidels no em veu a mi!

Quatre monjos meditaven al pati del monestir quan, de sobte, la bandera del terrat va començar a bategar.
El més jove, avorrit, va alçar-se i advertí, tot excitat: La bandera tremola!
El seu company, que duia més temps al convent, li aclarí: La mou el vent.
Aleshores, el tercer monjo, amb més experiència, va instruir els dos novicis: És la vostra ment el que s’agita!
El quart sacerdot, el més vell, va tancar la discussió: Són les vostres llengües el que no paren de moure’s!

 

La cita següent, atribuïda, com tantes altres, a Gandhi (que, per cert, sembla haver-ho dit tot!) no prové de cap tradició sànscrita, però és divertida i reflecteix, esperem que només en part, la opinió que mereixem de la cultura que n’és l’hereva.

“Podria arribar a ser una bona idea”, va respondre Gandhi quan van preguntar-li el seu parer sobre la civilització occidental.

 

(Les mirades crítiques sempre són positives. Carreguem-nos d’energia. Som al mig d’una llarga batalla!)

 

 

 

BHAGAVAD GITA. EL LLIBRE QUE LLEGIA GANDHI

Tot lector de Gandhi es troba sovint amb aquesta cita literal de les seves paraules:Quan els dubtes em persegueixen i les decepcions em miren fixament, quan no veig ni un bri d’esperança a l’horitzó, em dirigeixo al Bhagavad Gita i sempre hi trobo un vers que en consola.

Aleshores començo a somriure enmig de la tristesa.

Després, a mesura que la seva lectura continua, les freqüents referències al Bhagavad Gita confirmen la predilecció del Mahatma per aquesta petita obra mestra sobre el comportament ètic que, feliçment, el sànscrit ens ha llegat.

A la seva pròpia autobiografia, Gandhi explica com el poema es va convertir en el seu llibre de capçalera. Per a il·lustrar com el recull el va ajudar en diversos moments crucials, en reprodueix tres estrofes del segon capítol i una del tercer (3.35).

Aquesta darrera exhorta a acomplir el propi deure. Les anteriors mostren el camí per a dur a terme accions desinteressades i arribar a la plenitud:

Els plaers dels sentits es dilueixen quan se’ls abandona,
però el desig continua.
Ara bé, fins i tot el desig desapareix
per a qui ha vist l’Absolut.
2.59

En qui pensa en els objectes dels sentits
sorgeix l’atracció cap a ells;
l’atracció crea desig
i del desig neix la còlera.
La còlera porta a l’error
i l’error a la incapacitat de raonar;
la incapacitat de raonar
condueix a la mort.
2.62-63

Altres comentaris de Gandhi confirmen que la seva relació amb el Bhagavad Gita era especialment estreta i insistia en que es tractava del seu “diccionari d’ús quotidià”, de la seva “infal·lible guia de conducta”.

Els elogis de Gandhi s’afegeixen a les lloances de personalitats de tot el món: Huxley, Oppenheimer, Thoreau, Hesse, Einstein… El Bhagavad Gita – que inclou, a més, fragments d’una gran bellesa poètica i una síntesi de les filosofies hinduistes – és una lectura altament recomanable, potser, fins i tot, imprescindible. (*)

(*) Com ja va ser anunciat fa uns dies, compartir algunes de les estrofes del Bhagavad Gita partint de la lectura que en fa el Mahatma és l’objectiu de la xerrada pública organitzada a “La Violeta de Gràcia” (Maspons, 6, Barcelona) el proper dimecres 9 d’abril a les 7 del vespre. Tothom hi és convidat.