Arxiu de la categoria: dharma

HISTÒRIES QUE S’ACUMULEN: EL REI, EL CEL I EL GOS DE TOTS PLEGATS

Deixa un comentari

Mai no ho sabrem del cert, però és probable  que el Mahabharata – com, per altra banda i entre d’altres, la Ilíada i l’Odissea – fos, en els seus primers primers inicis, un recull de contalles populars que anaven afegint-se les unes a les altres i convertint-se en una narració, més o menys travada, però cada vegada més popular.

Després, al llarg dels segles i dels mil·lennis, s’hi han anat afegint episodis de tota mena, des d’esdeveniments dramàtics i èpics – convenientment completats amb ampliacions literàries i arguments doctrinals diversos – a fragments erudits de caire religiós, filosòfic o polític.

Al menys, això sembla al llarg de les lectures i relectures que s’hi poden anar fent, activitat que, per cert, és molt agradable i divertit dur a terme.

Aquesta elaboració col·lectiva i dilatada es va intuint i confirmant al llarg dels divuit gegantins llibres de l’obra i culmina en el dissetè – el divuitè és una descripció del Cel – que conta la mort de Yudhishthira, el germà gran dels Pandava, l’exemplar família protagonista de la trama narrativa del Mahabharata.

DESPRÉS DE LA VICTÒRIA I DEL REGNAT…

En efecte, el Mahaprasthanika Parva (Llibre del Gran Viatge) – el més curt del poema èpic – explica com, després de la sanguinària i acarnissada victòria contra els seus cosins a la Batalla de Kurukshetra i del regnat dels Bharata amb Yudhishthira al capdavant al llarg de trenta-sis anys, la família va decidir passar el testimoni als seus successors.

L’hereu triat va ser l’únic possible, Pariksit, net d’Arjuna i solitari supervivent de la batalla i, després de les cerimònies pròpies d’un esdeveniment tant important, els cinc germans, amb Draupadi la seva mare al capdavant i un gos que, estranyament, acompanyava Yudhishthira, van dirigir-se cap al Cel.

… YUDHISHTHIRA ARRIBA AL CEL

El viatge a peu fins a l’Himàlaia – porta d’accés al recer final –, travessant deserts i altes muntanyes, va ser tant dur que tant Draupadi com els Pandava, llevat de Yudhishthira i del seu gos, van anar morint per esgotament i inanició, o “van caure a terra”, com repeteix amb dramàtica simplicitat, cinc vegades el llibre.

Quan Yudhishthira, finalment, arribà al seu destí va ser rebut personalment pel propi Indra, el rei dels déus, i convidat a instal·lar-se en una carrossa per a arribar al seu estatge definitiu.

Però quan Indra va demanar a Yudhishthira que deixés el gos on era, aquest li respongué:

Aquest gos, Senyor del Passat i del Present,
m’és totalment fidel.
Ell s’estarà sempre al meu costat.
El meu cor està ple d’ell.

Però Indra no hi estigué d’acord:

Has aconseguit avui la immortalitat. Ets igual que jo.
La prosperitat s’estén davant teu en totes direccions
i tens assegurat l’èxit més alt i totes les felicitats del Cel.
Però ara has de fer fora aquest gos. En això no hi ha cap crueltat.

Començà aleshores un estira-i-arronsa, aparentment sense sentit:

Indra no donava el seu braç a tòrcer:

… al Cel no hi ha lloc per a cap gos…
… si abandones aquest gos arribaràs a la Casa dels Déus…

Però Yudhishthira insistia una vegada i una altra:

… no em separaré d’algú que sent un afecte tant viu per mi…
… mai no abandonaré aquest gos…
… seguiré al seu costat mentre estigui viu…

Per sort, màgicament, el desacord acabà quan, de sobte i causant estranyesa i estupor, el gos es transformà en el déu Dharma – la divinitat del deures, dels drets, de la legalitat, de les virtuts…  – de qui Yudhishthira havia estat estrictament devot al llarg de tota la seva vida.

En les seves paraules, Dharma va posar de relleu les principals virtuts del rei:

… ja vas ser posat a prova per mi en una trobada anterior,
quan els teus germans semblaven morts (*)…

… per ser fidel al teu gos, Yudhishthira,
hauries renunciat a pujar a la carrossa celestial…

… no hi ha ningú altre com tu al Cel.
T’has guanyat una felicitat inexhaurible.

Aleshores, Yudhishthira pujà a la carrossa i entrà definitivament al cel.

I així acaba l’episodi.

DESTÍ FINAL

És impossible determinar amb la mínima certesa quins fragments corresponen a una eventual narració original i quins hi han estat incorporats en etapes posteriors, si és que aquest fet ha succeït mai. Podem imaginar naturalment que alguns dels textos de la discussió entre els dos interlocutors i/o els que corresponen a les paraules Dharma són afegits complement benintencionats.

Sigui com sigui, tal com està, el Mahaprasthanika Parva – i la resta del Mahabharata – és el donat per definitiu pels autors/recopiladors de l’obra.

Però potser una definició més concreta del concepte “dharma” ens ajudarà a degustar-ne la lectura més enllà de suposicions que res afegeixen al plaer causat pels textos, perquè el dharma és, fonamentalment, el conjunt de creences que fa possible la vida a l’Univers.

(Com el propi Mahabharata, goso afegir.)

 

(*) El text es refereix a l’episodi “Yaksha Prashna” del que hi ha una secció específica en aquest bloc amb nombrosos fragments.

EL CAMÍ DEL CONEIXEMENT I DE L’ACCIÓ (GITA – II)

Deixa un comentari

L’interès que sempre ha despertat el Bahagavad Gita – un intens poema de 700 estrofes que forma part de la gegantina obra èpica Mahabharata – respon probablement a que combina una lluminosa espiritualitat universal amb una proposta filosòfica personalista que dona sentit immediat a l’activitat individual.

DIÀLEG PER A BLOCEls seus divuit capítols transcriuen el diàleg entre el guerrer Arjuna i el déu Krishna, avatar del principi benèfic del Cosmos, divinitzat al seu torn amb el nom de Vishnu.

La conversa entre l’heroi i la divinitat explora els principals topants  de la doctrina sobre el coneixement, el deure, l’acció i la resta d’idees-força de les creences hinduistes.

…………………………………………………………

La selecció de les estrofes versionades a partir d’aquí pretén oferir una breu panoràmica del segon capítol del Bhagavad Gita, que resumeix els eixos essencials de l’obra.

Precedeixen cada text unes notes que el contextualitzen i n’aclareixen els termes menys comuns.

…………………………………………………………….

Arjuna, angoixat i dubitatiu per haver d’enfrontar-se en combat mortal a membres de la seva pròpia família, s’adreça aKrishna que l’acompanya en la batalla:

El meu cor se sent feble i trist i la meva ment no em diu quin és el meu deure. Et pregunto què és millor. Sóc el teu deixeble. M’he lliurat a tu. Instrueix-me! (BG 2.7)

 

Krishna recorda a Arjuna que el deure d’un guerrer (o kshatriya) és combatre en les guerres justes, com la plantejada en aquesta ocasió. Incomplir el propi deure (o dharma) – sigui quina sigui la situació a la que cal fer front – és l’error més greu:

Tingues sempre present el teu deure i no vacil·lis. No hi ha res més legítim per a un kshatriya que una guerra justa. (BG 2.31)

 

L’acompliment del propi deure requereix concentrar-se en aquest objectiu, malgrat les dificultats, diu la divinitat al guerrer. Per a reforçar la seva determinació, Krishna recorda a Arjuna quin és el seu llinatge:

Aquest camí avança en una única direcció, descendent de Kuru. Els pensaments dels qui no tenen aquest propòsit són incomptables i es dispersen en tots els sentits. (BG 2.41)

 

L’acompliment del propi deure es manifesta en cada acció, ja que n’és tant sols una conseqüència. Dhanañjaya és un dels sobrenoms d’Arjuna; vol dir “afortunat”:

Cada acció és, per ella mateixa, inferior a la intenció de dur-la a terme amb l’únic propòsit de ser fidel al propi deure. Busca recer, Dhanañjaya, en aquesta unitat de pensament. Mereixedors de compassió són els qui actuen moguts per la consecució d’uns resultats concrets. (BG 2.49)

 

Krishna posa exemples de l’entorn quotidià d’Arjuna per a aclarir el sentit del es seves paraules:

Qui retira els seus sentits del que l’envolta, com fa la tortuga quan amaga els seus membres, té la ment estable. (BG 2.58)

 

Els resultats immediats de la concentració són la serenitat i l’absència de patiments:

En un estat de serenitat, cessen tots els sofriments, perquè en una ment en calma es fixa aviat la unitat de pensament. (BG 2.65)

 

La lucidesa i la pau interior reclamades per Arjuna a l’inici del capítol culminen el procés de fidelitat a un mateix i de concentració mental descrit per les respostes de Krishna:

La persona auto-controlada està desperta quan és de nit per a la resta dels éssers, de la mateixa manera que és de nit per al savi quan els altres semblen desperts. (BG 2.69)

………………………………………………………………..

El Bjhagavad Gita continua durant setze capítols més. Estrofa rere estrofa, proposa a cada lector el seu propi camí personal cap a l’auto-coneixement i l’acció plena.

Com en qualsevol altra bona lectura, la decisió de seguir-lo o no ja és, per ella mateixa, un viatge enriquidor.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 7 de març de 2016 per toni-f

11 DE SETEMBRE 2015: AMB EL GITA A LA MERIDIANA

Deixa un comentari

Diguin el que diguin, el Bhagavad Gita – o Gita com es coneix entre els amics i que ocupa divuit dels capítols del sisè llibre del Mahabharata, la immensa obra èpica sànscrita – és un himne de combat, un Manual de Campanya per a vèncer.

Kṛṣṇa_on_the_chariot_of_Arjuna - CòpiaÉs cert que el poema comença amb un heroi (Arjuna) confús i desmoralitzat, però continua amb encesos i raonats encoratjaments a la lluita i – com veurem al finals d’aquestes línies – culmina amb una clara visió de la Victòria.

Demà, a la Meridiana, no ens caldrà cap entusiasme suplementari. Prou que ens omplirà els cors la nostra voluntat de Llibertat.

Però mai no fan mal uns bons fonaments, sobretot si provenen – com és el cas – d’un dels grans textos de la nostra herència cultural universal.

N’he triat i versionat alguna de les estrofes més representatives i m’he permès afegir-hi els corresponents comentaris contextualitzadors.

(Les xifres a l’inici de cada estrofa corresponen, la primera, al capítol on es troba i, la segona, a l’ordre de l’estrofa dins del capítol.)

Krishna, l’encarnació de Vishnu, el principi bondadós de la trimurti – tríada divina hindú – auriga del seu dubitatiu parnt i amic Arjuna, l’exhorta amb passió:

BG 2.3
No actuïs com un covard.
Fer-ho no és digne de tu.
Allibera’t d’aquesta vulgar feblesa del cor!
Alça’t, foc damunt dels enemics!

Més endavant, el propi Krishna insisteix en convèncer Arjuna amb els mateixos versos que, dos o tres mil anys després de ser recollits al Mahabharata, van cantar els presoners indis davant dels atònits soldats de l’exèrcit colonial britànic, mentre els duien als camps de concentració, a la presó, a la tortura i, alguns, a la mort, durant la Guerra d’Independència de l’Índia finalitzada al 1947:

BG 2.23
Les espases no el tallen, el foc no el crema,
l’aigua no el mulla, el vent no el resseca.
L’Esperit de Llibertat no pot ser tallat,
ni cremat, ni mullat, ni ressecat.

Durant la resta del segon capítol, l’encarnació de Vishnu continua desplegant arguments doctrinals per a reforçar la validesa i la capacitat de convicció dels seus consells:

BG 2.33
Si no lluites en aquesta contesa justa,
abandones el teu deure i el teu honor
i n’esdevens responsable.

BG 2.40
En aquest combat, no hi ha esforç inútil
ni obstacles per a aconseguir la Victòria.
Fins i tot una passa petita en el Camí del Deure
allibera dels pitjors perills.

Des de moltes de les estrofes del segon capítol del Gita a la majoria de les del divuité, el diàleg entre el cada vegada més convençut Arjuna i el sempre pacient i didàctic Krishna, desplega el que es coneix com a “síntesi hindú”, un feix de doctrines que, tot combinant dels principis dels aleshores naixents sistemes de pensament anomenats samkhya i ioga, supera els darrers estrats dels fossilitzats vedisme i bramanisme i aferma, en aquest cas, les conviccions dels combatents.

El divuité continua insistint en que lluitar és ineludible i en millora les raons:

BG 18.48
Ningú no hauria d’abandonar el seu deure,
fins i tot si no el pot dur a terme amb perfecció,
perquè totes les tasques estan envoltades de defectes,
com tot foc pel fum.

BG 18.59
Si tancat dins de tu mateix,
decideixes no lluitar,
la teva decisió en cap cas no té sentit.
La teva natura t’hi obligarà.

La darrera estrofa del Gita és cantada per Sañjaya, el conseller del rei cec, pare i oncle dels contendents, que explica el que succeeis al camp de batalla.

Les seves paraules – amb una o altra formulació – sempre ressonen en el cor dels combatents:

BG 18.78
Allà on és Krishna, el Mestre del Ioga,
allà on és l’arquer Arjuna,
hi ha una direcció clara
i fortuna, prosperitat i Victòria.

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Bhagavad Gita, General, Inici el 10 de setembre de 2015 per toni-f

AL MAHABHARATA… O ENLLOC (PROPOSTA DE PROPÒSIT PER AL 2015)

Deixa un comentari

Quan es fa referència al Mahabharata, és freqüent citar el vers:

El que no és en aquest poema no es troba enlloc més.

Es posen així de relleu dos aspectes fonamentals d’aquesta extraordinària composició èpica de la literatura sànscrita.

Per un cantó, s’al·ludeix a la sorprenent extensió de l’obra: dos-cents mil versos conformen, per mitjà d’un milió vuite-centes mil paraules, una narració continguda en divuit llibres que inclouen, al seu torn, un nombre variable d’altres llibres. El resultat és un volum gegantí: deu vegades la Ilíada i l’Odissea juntes o bé tres Bíblies seguides, una darrera l’altra.

El seu contingut és també meravellosament ric: un nucli de protagonistes format per una vintena de reis i reines, guerrers, sacerdots, savis, déus i semidéus, un centenar d’importants altres personatges i més d’un miler de caràcters auxiliars desenvolupen un intens argument principal que és acompanyat per tota mena de narracions secundàries i de tractats de tot tipus – entre ells l’enlluernadora espurna espiritual del famosíssim Bhagavad Gita – cada u d’ells mereixedors, per separat i mèrits propis, d’una lectura atenta i plaent.

Però la cita – que correspon a l’estrofa 53 del capítol LXIII de l’Adi Parva – o Llibre (Parva) del Començament (Adi) – (1) no és completa. El text complet enuncia:

Tot el que s’ha dit fins ara sobre la virtut, la riquesa, el plaer i l’alliberament (2) pot ser trobat en altres indrets, però… el que no és en aquest poema no es troba enlloc més!

En efecte – a través dels variadíssims textos que ofereix – el llibre mostra les virtuts, els vicis, els desitjos, els conflictes i la resta de circumstàncies i afanys que acompanyen els homes i les dones de al llarg dels temps i a tot arreu.

Una altra estrofa del mateix Adi Parva (la 385 del Capítol II) ho constata:

Així com els pensaments tenen la seva base en els sentits, aquesta narració estableix els fonaments dels deures i de les virtuts de la Humanitat.

Però el Mahabharata té, encara, un tercer nivell ja que va més enllà de la narració propiament dita i de la interpretació dels fets que descriu. La seva lectura aclareix el sentit més profund dels esdeveniments que exposa i incrementa la capacitat d’interioritzar el seu veritable significat:

Així com el sol dispersa la foscor, les paraules d’aquest poema sobre el deure, el profit, el desig i la transcendència dilueixen la ignorància.

Així com la lluna plena, amb la seva tènue claror, obre les poncelles del nenúfar, la llum d’aquest poema desplega els pètals de la intel·ligència humana.

(Estrofes 85 i 86 del capítol I de l’esmentat Adi Parva.)

De fet, – els seus assidus lectors ho constatem i hi convenim – les pàgines del Mahabharata obren la ment, afinen la sensibilitat, augmenten la capacitat d’analitzar i de comprendre i, per tant, ajuden a que la quotidianitat sigui més plena, conscient i feliç.

Perquè – per a dir-ho sens dubte millor – amb paraules del propi Adi Parva (I.84):

En un món envoltat per les tenebres de la ignorància, aquest poema – com si fos un remei contra la ceguesa – obre els ulls al Coneixement (3).

 

(1) Bona part de l’Adi Parva descriu el contingut i la intenció del propi Mahabharata; es tracta, molt probablement, d’un dels primers usos de metaliteratura, o de literatura sobre ella mateixa. Les cites d’aquest article en provenen.

(2) Aquests objectius de la vida de les persones constitueixen el “purusharta” (finalitats humanes): dharma (virtut), artha (riquesa), kama (plaer) i moksha (alliberament). Són una de les bases de l’hinduisme. Més avall, a la versió de les estrofes 85 i 86, es proposen traduccions alternatives d’aquests mateixos conceptes: deure, profit, desig i transcendència).

(3) Pot haver-hi millor propòsit personal per al 2015 que llegir – o rellegir – el Mahabharata. Els lectors tenim la fortuna de disposar d’una excel·lent traducció d’Artur Martí i de Josep M. Duch de la ja clàssica versió abreujada feta per Kamala Subramaniam (Col·lecció Samadhi Marga; Rafael Dalmau, Editor). També es pot accedir al text en traduccions íntegres o no, en anglés i en francès, gratuïtes a internet i a edicions convencionals a les llibreries.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Inici, Literatura sànscrita el 3 de gener de 2015 per toni-f