Arxiu de la categoria: braman

PURANES: EL QUE SABEM DEL MÓN

Deixa un comentari

No pot haver-hi creació sense relació entre els oposats. No pot existir creació impulsada només per Shiva o únicament per la Natura. La unió del perceptor i del percebut, de qui frueix i de qui és objecte del gaudi, d’un principi actiu i d’un altre de passiu és essencial perquè la creació es dugui a terme.

Aquesta cita prové del Shiva Purana, un dels textos més antics de la cultura vèdica i, per tant, de la Humanitat, concretament el que està centrat en el déu del mateix nom, símbol divinitzat del principi regenerador de l’Univers.

Els puranes – purana vol dir antic en vèdic (i en sànscrit) – són textos de caràcter religiós, dedicats a les divinitats que suposadament els han promulgat que contenen relats mitològics, descripcions de cultes i de peregrinacions i tota mena de creences amb un fons històric, d’impossible comprovació, i  exposades de manera discontínua, i també cosmogonies, metafísica, ciència, música, poètica, medicina o gramàtica, entre molts altres temes.

N’hi ha divuit considerats “grans”, són els mahapuranes – maha: gran – que estan acompanyats pels upapuranes, considerats de menys importància – upa: a prop -, també en nombre de divuit.

Tots plegats són coneguts com el cinquè veda, ja que completen i complementen la informació subjacent o sobreentesa al Rig Veda – el primer text conservat en qualsevol llengua indoeuropea – i els altres tres que el glossen i l’amplien. Pertanyen a la tradició literària “smriti”, és a dir, recordada tal i com va ser transmesa pels savis, i no pas “shruti” o revelada directament pels déus als humans.

Brooklyn_Museum_-_Kalayavana_Surrounds_Mathura_Page_from_a_Dispersed_Bhagavata_Purana_Series

La composició dels puranes és atribuïda a Vyasa, el mateix autor llegendari del Mahabharata – la gran epopeia èpica sànscrita – i la seva fixació escrita, feta sens dubte amb l’objectiu d’assegurar-ne una conservació fidel més enllà de la seva transmissió oral, va iniciar-se al s. VI dC i es va perllongar al llarg de deu segles, malgrat que els puranes menors continuen sent reescrits durant el segle XX i, probablement, fins i tot en el present.

Escrits en rimes d’un sànscrit senzill i directe i d’una extensió mitjana de vint-mil versos, són fàcilment memoritzables i compresos. La seva difusió ha estat fonamentalment a càrrec de bramans ambulants que, com si fossin trobadors, contacontes o “homes llibre” com els descrits per Ray Bradbury al seu Fahrenheit 451, els declamen per temples i monestirs, amb la intenció d’estimular-ne la devoció.

Els puranes doncs, deixant a banda creences religioses, són un nexe entre les arrels culturals de l’Índia – que, com les lingüístiques, tenen un innegable filiació indoeuropea – i les successives generacions, ara ja sortosament globals.

Com intenta mostrar la següent minúscula selecció, recullen i ofereixen una visió del món alhora diversa i permanent.

Del Vishnu Purana (1):

– Vishnu és la major i més immediata de totes les energies de Brahma, el Creador. Ell és Brahma encarnat, totalment format per Brahma. En ell està teixit i entreteixit tot aquest Univers. Ell és el món i el món està en ell. Vishnu, el Senyor, que consisteix en el que és mortal i en el que és immortal, ho sosté tot, tant l’Esperit com la Matèria, tant en els seus aspectes positius com en els negatius.

– Qui parla amb saviesa, moderació i compassió accedeix a les fonts de la felicitat perpètua.

– La defensa de la terra és duta a terme per l’autoritat dels qui han controlat les seves passions i es mantenen lliures del desig, de la cobdícia i de la ira.

Del Garuda Purana (2):

– Ningú ha de tenir una inclinació excessiva per ningú altre. Si el propi cos és només un somni, què és el dels altres?

– Les bones coses menjades al matí ja són destruïdes al vespre. Com pot haver-hi permanència en un cos sostingut per aquests aliments?

Més enllà de l’exotisme d’un món antic i llunyà i de la fascinació que pot despertar, els puranes són una enciclopèdia que ens explica el que hem sabut del món en un moment i en un lloc donats, però que, sobretot, denota el que roman inalterable.

Són, de fet, el que sabem del món.

 

(1) Vishnu és la gran divinitat protectora i el seu purana explica, bàsicament, les seves deu encarnacions.

(2) El Garuda Purana exposa el sentit de la vida i de la mort. És un diàleg entre Vishnu i Garuda, el rei dels ocells.

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura vèdica el 13 de novembre de 2014 per toni-f

ESTAMENTS, COLORS, BRAÇOS, FUNCIONS… UN ALTRE LLEGAT QUE PERDURA

Deixa un comentari

Ja des dels inicis, els pobles indoeuropeus veiem la societat estructurada en diversos estaments cada un dels quals hi té una funció específica, diferenciada de la resta.

El propi Rigveda – el recull d’himnes dels indo-aris, recopilat al voltant del 1700 aC però que inclou referències a fenòmens astronòmics del 4000 aC – dona fe d’aquest punt de vista.

El poema Purushasukta (Himne de Purusha), que narra la creació de l’univers pel mític “Home Còsmic”, proclama:

La seva boca es va convertir en el Braman,
els seus braços foren el Guerrer,
les seves cuixes van ser el Poble,
dels seus peus van néixer els Servents.
(RV 10.90.12)

En la tradició religiosa de l'Índia, Purusha és l'Home Còsmic, a partir del qual es forma l'Univers
En la tradició religiosa de l’Índia, Purusha és l’Home Còsmic, a partir del qual es forma l’Univers

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta divisió de la societat segons les funcions – anomenades varna (“color” en sànscrit) (*) – que hi desenvolupem els humans va ser codificada no gaire més tard pel llegendari erudit Manu que, a través de les seves Lleis, va assignar a cada tipus de persona unes tasques determinades.

El braman, és a dir, el sacerdot, estudia i ensenya les Escriptures, celebra sacrificis i fa i rep ofrenes; el kshatriya, o guerrer, té el deure de protegir les persones; el vaishya, agricultor o comerciant, ha de tenir cura del bestiar, conrear la terra o fer negocis i, finalment, el shudra, o criat, té com a funció servir els tres grups anteriors.

La doctrina segons la qual cadascú neix en un o altre estament social – i té, per tant, unes obligacions i no unes altres – depèn del seu karma, o, dit d’una altra manera i simplificant molt, les accions bones o dolentes dutes a terme durant l’existència que en modelen la consciència i condicionen les seves encarnacions futures.

El Bhagavad Gita – un dels textos més populars de l’Índia i conegut a tot el món, que insta a l’acompliment del propie deure – deixa clar què determina el dharma – o conjunt de comeses – de cada un:

Els deures dels bramans,
dels kshatriyes, dels vaishyes i dels shudres
estan distribuïts segons les qualitats
que neixen de la seva pròpia natura.
(BG XVIII.41)

Les tres estrofes que segueixen l’anterior detallen quines són les virtuts corresponents a cada varna:

Serenitat, autodomini, austeritat, puresa,
tolerància, honestedat, coneixement, saviesa i fe.
Aquests són els deures innats
que acompleixen els bramans.

Heroisme, poder, determinació, destresa en la batalla,
valentia, generositat i autoritat.
Aquests són els deures innats
que acompleixen els kshatriyes.

L’agricultura, la ramaderia i el comerç
són els deures innats dels vaishyes,
mentre que el servei
ho és dels shudres.

A les pàgines del Bhagavad Gita, Krishna alliçona Arjuna sobre els deures d'un kshatriya i, per extensió, de tots els éssers humans,en tots els àmbits.
A les pàgines del Bhagavad Gita, Krishna alliçona Arjuna sobre els deures d’un kshatriya i, per extensió, de tots els éssers humans,en tots els àmbits.

L’estructuració de la societat en estaments és una concepte àmpliament compartit. L’antropòleg francès Georges Dumézil va situar aquests mateixos conceptes en, entre d’altres, els antics pobles iranians, en les idees platòniques sobre la república i en la mitologia romana.

Però no cal anar tant lluny.

La desaparició de l’Imperi Romà d’Occident i la subsegüent eclosió de la societat feudal va propiciar l’aparició de formes d’organització social i política més adaptades al nou estadi històric i van emergir – o reaparèixer? – col·lectius amb funcions similars a les desenvolupades fins aleshores en altres moments i indrets de l’espai indoeuropeu.

A Catalunya, aquestes institucions va prendre el nom de “braços”. El braç militar agrupava la noblesa, l’eclesiàstic, la jerarquia religiosa i el reial estava format pels representants de les ciutats a les que el rei n’havia concedit el privilegi.

De fet, però, institucions equivalents romanen plenament vigents ara mateix, ben a prop: perviuen – encara! – algunes monarquies, jerarquies religioses segueixen tenint presència institucional, pes social i, sovint, influència política i cúpules militars continuen formant part de les estructures de molts estats.

El llegat indoeuropeu va més enllà dels àmbits lingüístic i literari. Es tracta d’un conjunt de valors que ha modelat la nostra societat al llarg de la història i que segueix conformant-la.

(I fins i tot, molt probablement, les nostres creences i els nostres comportaments individuals!)

 

(*) També, segons algunes interpretacions, desqualificades com a castes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Hinduisme el 8 de setembre de 2014 per toni-f