ELS SUBTILS MATISOS DE LES CONSONANTS SÀNSCRITES

– Tres esses i tres enes, enlloc dels solitaris sons corresponents en català.

– Un munt de consonants aspirades, és a dir, pronunciades simultàniament que una lleu – però audible – i ressonant expiració: kha, gha, xha, tha…

– Quatre lletres desconegudes en català, que es pronuncien amb la punta de la llengua tocant la zona més avançada del paladar: *ta, *tha, *da i *dha.

Aquestes són algunes de les consonants de l’alfabet sànscrit que s’afegeixen a les del català.

En conseqüència, les possibilitats d’utilitzar i de distingir sons consonàtics distints entre ells augmenten en més del 50%, ja que passen dels 21 fonemes del català als 33 del sànscrit.

La seva abundància de recursos fonètics explica, en bona part, perquè el sànscrit és una llengua de gran riquesa i d’extrema precisió. Es tracta d’un idioma idoni per a descriure tota mena de fenòmens naturals i científics, de pensaments filosòfics, de sentiments i de vivències.

De fet, al llarg dels mil·lennis, ara mateix i, també, amb màxima probabilitat, en el futur, la fecunditat i l’exactitud del sànscrit són fonament, estructura i estímul per a la recerca més profunda i per a la creativitat més expansiva.

El propi nom de la llengua ja posa de relleu aquesta excel·lència: la paraula “samskrita-” – “sànscrit” en… sànscrit! – està composta pel prefix “sam” – que, en aquest cas concret, vol dir “plenitud” i intensifica el sentit del mot que acompanya – i pel participi del verb “kri” – és a dir “fet” del verb “fer” – i significa refinat, perfeccionat, acabat, etc…

(Oi que era força previsible que fos precisament el sànscrit la llengua que millor explica el sentit de la paraula que el designa?)
  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*