Vindran estols de pardals feliços

Baladrers. Esvalotats. En grupets de quatre o cinc o, potser, en colles de quinze, de vint… Quina quadrilla!

Arribaran desordenats, sense saber d’on vindran, ni on aniran. S’aturaran aquí com podran no fer-ho, o aterrar una mica més enllà. O més ençà. Poc després, qui sap si en vindrà un altre, tot sol, com despistat. I s’afegirà a la resta. I s’hi confondrà.

Enjogassats, belluguets, s’empenyeran sense malícia. Espigolaran el terra sense saber ben bé què hi buscaran, si és que hi buscaran alguna cosa. Pujaran, baixaran, s’enfilaran per tot arreu, en equilibris impossibles. Cauran, hi tornaran o ho deixaran córrer.

Aleshores, sense motiu aparent, alguns s’aturaran un instant en mig d’un gest.

Pau parcial, imprevista i efímera.

Quina piuladissa sense ordre ni concert! Estaran contents. Semblaran riure. En tot cas, xerraran, interrompent-se els uns als altres. El gust de sentir el propi cant?

De sobte, sense que hagi passat res, almenys que ho sembli, obeint potser a una indicació imperceptible, un d’ells alçarà el vol, i després dos més, i finalment tota la resta. Apressats, velocíssims.

Adés amuntegats, adés dispersos, marxaran en una direcció desconeguda, amb certesa arbitrària i atzarosa.

Llavors, pensarem: “Goita! Ja no hi són!”  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*