SÀNSCRIT: EL PARADÍS DE LES PARAULES COMPOSTES
Deixa un comentariHi van aparèixer ja en els textos vèdics, amb una freqüència i unes formes similars a les de l’èpica homèrica, llengua amb la que comparteix, per cert, un origen designat amb una paraula que també és composta: l’indoeuropeu.
La majoria d’aquests nous mots inclouen dues paraules, per exemple: mitravaruna (l’entitat divina dual formada pels déus Mitra i Varuna), matarapriti (la mare i el pare, és a dir, els pares, però conservant també les seves individualitats) o dyavaprithivi (l’espai que inclou el cel i la terra). Els compostos de tres membres són rars, però existeixen: purvakamakritvan (acompliment d’un desig anterior).
El seu ús va continuar durant el període èpic i força dels articles ja publicats en aquest bloc en contenen: Mahabharata (els grans Bharata), Ramayana (el viatge de Rama), Bhagavadgita (el cant del Senyor) i fins i tot noms propis com Yudhishthira (ferm en la batalla). Però són multitud: maharaja (gran rei), suryaxandra (el Sol i la Lluna), Himalaya (casa de la neu), etc.
El desenvolupament màxim dels mots compostos sànscrits va produir-se al període clàssic, entre els segles III i VIII dC, amb noves paraules cada vegada més llargues i conceptes molt elaborats i inclusius.
Alguns exemples: parvabimbadhara (llavi inferior com el bimba madur, és a dir “llavis vermells com el fruit anomenat bimba quan està madur”) o purvajanmakrita (fet en una vida anterior) o molt més llargs de cinc, nou o fins i tot trenta-cinc paraules!
La deessa Sarasvati – que vetlla pel coneixement i la bellesa en totes les seves formes – sempre ha estat benvinguda (per a utilitzar una paraula composta) en el regne del sànscrit!