PANXATANTRA: ELS LLOROS, LES GRUES I LA RESTA DE LA FAMÍLIA

Els lloros, com sempre xerren,
atreuen els caçadors,
però les grues, que no obren el bec,
viuen el llibertat.

Aquests quatre versos pertanyen al Panxatantra, un divertit recull de faules, la gran majoria protagonitzades per animals amb comportaments humans, atribuït a Vishnu Sharma i escrit en sànscrit, segons l’opinió més general al s. III dC, però que ben bé podria haver estar compost en època molt anterior.

Presentat com un manual per a instruir tres prínceps especialment beneits, el llibre explica en cinc capítols (d’aquí el nom del recull: panxa, “cinc” i tantra, en aquest context, “llibre”) i més de dues-centes històries, moltes enllaçades les unes amb les altres, com sortir-se’n de les situacions més diverses.

És un llibre molt popular a l’Índia, on s’ha utilitzat ininterrompudament per a educar i distreure els vailets, èrò també, fins i tot, actualment, com a base per a establir models de gestió empresarial.

Més o menys coetani amb les faules d’Esop, el Panxatantra ha tingut una llarga trajectòria, amb una primera traducció al persa al s. IV, amb el nom de Kalila wa Dimna, de la que deriven versions en àrab, que, al seu torn, van donar origen a traduccions en llengües europees, en totes les èpoques. 

N’existeix també un versió refosa a la pròpia Índia al s. XII amb el nom d’Hitopadesha i multitud de versions, resums, seleccions, imitacions, etc. Entre nosaltres, ja el propi Ramon Llull va recollir-ne l’esperit al seu Llibre de les Bèsties.

Aquest fecund procés queda ben reflectit per una altra de les estrofes del propi Panxatantra:

Qui té la ment estreta
pensa: “això és meu, això és seu”;
en canvi, per a una persona amb un gran cor
tothom és la seva família.
  

   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*