LA VIA SÀNSCRITA

Quan explorem les paraules, al final de tot hi trobem els sons, és a dir, de fet, les vocals perquè – segons els gramàtics sànscrits – sense vocals no hi sons (les consonants tot just les acompanyen) i, per tant, no hi ha paraules. Ni llengua. En qualsevol cas, les vocals del sànscrit són un aspecte més de la seva riquesa: mentre en català en tenim vuit (la a, la i i la u, les dues es, les dues os i la vocal neutra) en sànscrit en disposem de tretze.

Comptem: les tres vocals bàsiques – com en català: a, i i u – poden se curtes o llargues (ja són sis), ara venen els quatre sons que la gramàtica sànscrita anomena díftongs: la e, la o, el so ai i el so au (ja sumen deu) i després cal afegir-hi la l i la r que, a més de funcionar com les nostres consonants, poden formar síl·labes en paraules com krshna, per exemple, i, a més, la r vocàlica pot ser curta o llarga (i ja tenim les tretze),

Probablement, la quantitat de sons disponibles permet formar un gran nombre de paraules, ben precises, per a un gran nombre de conceptes o d’aspectes d’un mateix concepte. I això, probablement, ajuda a l’hora d’escriure…

Sigui com sigui, a la paleta del sànscrit, al racó destinat a les vocals, els escriptors disposen d’una gran varietat de colors.

(Per a alegria i gaudi dels lectors de tot el món, per cert.)