Arxiu mensual: juliol de 2020

A LA LLOTJA AMB EL CARRETÓ DE FANG (O JA ÉS D’OR?)

Si enlloc d’estar compartint aquest text fóssim en un teatre, mereixeríem disposar d’una bona llotja. Ens delectaríem així, amb espai i comoditat, amb la representació de Mirchakatika (“El carretó de fang”), una de les grans obres del teatre universal.

Mentre esperem el gaudi, fem-ne cinc cèntims….

A PRIMERA VISTA

Mirchakatika és efectivament una gran obra de teatre, escrita en sànscrit i perfectament representable en qualsevol època, aquesta inclosa. La seva indiscutible singularitat prové de la qualitat del seu argument que, a través de deu actes d’un sorprenent dinamisme, presenten l’amor foll entre Charudata – un noble empobrit – i Vasantasena – una bella cortesana.

 

Però l’obra és molt més que una complexa – i apassionant – història d’amor. S’hi produeixen fets dramàtics i d’altres propis d’una comèdia, i hi apareixen també arguments polítics, domèstics, policíacs, de crítica social, amb robatoris, assetjaments sexuals i intents de violació, agressions físiques, judicis i condemnes a mort i, per sort, amnisties reials inesperades.

A més, i, sorprenentment, no és cap seqüela – ni preqüela – de cap situació derivada o propiciada per alguna obra èpica ni vèdica, com és habitual en la majoria d’obres de teatre sànscrites.

En tot cas – i aquí sí que cal remetre’s a la tradició clàssica -, el primer capítol de l’obra ens presenta lògicament els protagonistes dels fets narrats, els seus interlocutors més destacats i, és clar, el nucli i el marc costumista en el que es desenvolupa la història.

El diàleg entre Vasantasena – la protagonista – i Mandanika – la seva serventa -n’és un bona mostra:

Mandanika: No és un rei, ni un favorit, ni un braman, ni un comerciant… De qui s’ha enamorat la princesa?
Vasantasena: Vas estar amb mi al parc on hi ha el temple de Kama, la deessa de l’amor?
Mandanika: Sí, senyora. Ah… ara ho veig! És l’home que et va reconfortar quan vas demanar protecció? El seu nom és Charudata.
Vasantasena: Bé, Mandanika, bé. Ho has endevinat.
Mandanika: Senyora, diuen que és pobre.
Vasantasena: Aquesta és la raó per la qual l’estimo. Una cortesana que posa el seu cor en un home pobre home no mereix cap retret.

EL CARRETÓ ÉS EL VINCLE

Al llarg de la representació es van precisant subtilment els diversos caràcters dels personatges de l’obra i van apareixent, per sobre dels fets exposats, el que realment va succeint en les seves relacions i els vincles que lentament, com un mecanisme de rellotgeria, els van apropant i allunyant els uns als altres.

Ajuda també a la fascinació dels fets narrats el fet que els deu capítols de Mirchakatika succeeixen en només sis dies i la utilització d’esdeveniments  aparentment accidentals per a construir una història perfectament travada.

Bon exemple, en són l’espectacle d’una tempesta en la que l’heroi allunya la temença de la seva estimada i ella n’esperona la passió o l’aparició del fill del protagonista i del sentiments maternals que desperta en Vasantasena, anècdota que, per cert, dona títol a l’obra.

Rohasena (el fill de Charudata): No m’agrada gens aquest carretó d’argila, Randanika. Vull jugar amb el meu.
Randanika: Quan el teu pare torni a ser ric, podràs jugar amb el teu carret d’or.
Vasantasena (que entra en escena): De qui és aquest menut? No porta cap ornament, però la seva mirada em fa feliç el cor.
Randanika. És el fill de Charudata. Jugava amb un carretó que pertany al fill d’un veí. Però m’ha dit: “No m’agrada aquest carro d’argila. Dona’m el meu, que és d’or”.
Vasantasena: Pensar que aquest menut ha de patir perquè els altres són rics… Ai, poderós destí! La fortuna dels homes és tan vacil·lant com les gotes d’aigua que cauen sobre un fulla de lotus. (Llàgrimes.) No ploris, fill meu. Aviat tornaràs a jugar amb un carretó d’or.

AMB EL REI

El possible autor de Mirchakatika és Sudraka (literalment “Petit Servent”), envoltat com és habitual per les fugisseres boires de tota mena de dubtes, un rei que sembla haver viscut 110 anys, cap al segle V dC, i del que no es té cap altra referència que la seva eventual autoria de la història del carretó de fang i, probablement, d’un parell d’obres menors.

El dramaturg va saber augmentar la solidesa de l’argument per la utilització alterna del sànscrit, parlat pels protagonistes principals, i de diversos llenguatges pràcrits – perfectament comprensibles per les audiències – utilitzat pels personatges secundaris. També els canvis en l’ús del vers i de parlaments en prosa contribueixen a bastir una història d’una consistència sense escletxes.

Una de les últimes escenes de l’obra – el retrobament dels protagonistes en unes circumstàncies veritablement dramàtiques – és un argument suplementari per a reiterar que ens trobem davant d’un text d’altíssima qualitat.

Charudata:
Ets una ombra de Vasantasena?
⁠O ets tu mateixa baixada del cel?
O, potser en plena bogeria, crec veure’t, estimada?
⁠O ets plena de vida davant meu?

Has tornat del cel,
d’on t’he pogut rescatar?
Té algú altre la teva figura?
Ets tu aquesta altra?

Vasantasena. [S’aixeca amb llàgrimes i cau als seus peus.]:
Oh noble Charudata, soc realment la malaurada que ha caigut en aquesta profunda pena.

UNA DARRERA SORPRESA

L’Epíleg de Mirchakatika torna a portar l’espectador a una situació imprevista, posant-lo davant no pas de fets imaginaris sinó de la seva pròpia vida quotidiana, això si, però, en un embolcall majestuós. El treu de l’atmosfera de fantasia proposada i el torna a la realitat, potser també allunyada, però, d’allò que és possible.

En les darreres paraules de l’obra, un narrador s’acomiada de l’espectador exclamant:

Que per camins justos puguin caminar els bramans
I que alta estima mereixin les seves altes noces.
Que els reis siguin sempre entronitzats per camins justos
I que la terra, submisa, inclini el seu cap agraït.